Artistes i creadores per sobre d’etiquetes i tendències

La manipulació que els ‘mass media’ i la indústria musical fan de les artistes ha estat un dels temes abordats a la tretzena edició de la mostra de documentals musicals In-Edit Festival
17/11/2015

Tot i que el documental és troba en un gran moment, aquell que s’especialitza en la música sol passar més desapercebut i, en general, té molt poca presència a les sales de cinema. Només apareix quan es tracta de grans estrelles o grans produccions creades i pensades pel mainstream. Per això, és tot un privilegi comptar amb mostres com el In-Edit Festival i, tot i que hi ha alguns elements més comercials del certamen que poden no agradar tant, s’ha de reconèixer que és l’únic espai a la ciutat de Barcelona –i arreu del territori– on podem gaudir d’una programació de qualitat de cinema documental musical.

Brett Morgen ha inclòs imatges inèdites del compositor de temes com “Come as you are“
Brett Morgen ha inclòs imatges inèdites del compositor de temes com “Come as you are“

 

Enguany, la tretzena edició de l’In-Edit ha presentat una cartellera molt potent i incisiva. També s’hi han estrenat grans creacions de producció catalana com Tchindas, de Marc Serena i Pablo García, una obra propera i sense pretensions que parla sobre les primeres transsexuals de Cap Verd. També han aparegut films polititzats que mostren el vessant més activista d’algunes artistes. Els reclams d’enguany eren, a priori, els documentals sobre el grup de música electrònica Daft Punk, el baixista de jazz Jaco Patorius i la cantautora Janis Joplin. Davant la impossibilitat de fer un resum general d’una programació amb cinquanta-dues propostes, plantegem una revisió de documentals vinculats temàticament.

Una indústria de fabricar ídols

Què tenen en comú Dusminguet i la patxanga jonda, The amazing Nina Simone i Cobain: montage of Heck, film dedicat a Kurt Cobain? Les tres obres mostren els intents de la indústria musical i els mass media –en alguns casos més reeixits que en d’altres– de prendre l’essència original i crítica de les artistes per convertir-les en estereotips. Per desgràcia, un negoci que crea ídols i tendències destinades a ser productes per promocionar i comercialitzar mai no ha estat compatible amb la sensibilitat de les creadores ni el dret de decidir sobre la seva obra.

El cas paradigmàtic d’aquesta manipulació extrema és el que va patir Kurt Cobain, líder del grup Nirvana. Al documental Cobain: montage of Heck, mitjançant imatges inèdites de l’artista gravades amb format Super-8, barrejades amb els seus escrits i els seus dibuixos més paranoics, podem veure aquest procés d’elevació i posterior declivi induït per la mateixa indústria. El film ens parla més aviat d’un noi tímid que pretenia canviar els rols que havia patit a casa i de la seva vivència de la fama.

‘Cobain: montage of heck’ retrata l’enfrontament del cantant de Nirvana amb aquells que el van convertir en símbol d’una generació

L’enfrontament amb els mitjans de comunicació va ser una constant de la carrera musical de Cobain. Ja als inicis, l’artista afirmava: “Fer entrevistes és inútil; en tot cas, m’interessa més saber què opinen de la meva música els que l’escolten”. Finalment, va decidir no concedir cap més entrevista. Sobretot quan algunes revistes com Vanity Fair o Rolling Stone van escampar la seva addicció a l’heroïna i en van culpabilitzar la seva parella, Courtney Love. Com sempre havia mantingut Cobain, tot el que volien saber es trobava en la seva música.

Completament aliens al que pensaven els membres de Nirvana, la seva discogràfica i els mitjans van decidir convertir Cobain en l’heroi o el portaveu d’una generació de desencantats, que van etiquetar amb el terme grunge. De sobte, un grup de tres outsiders es converteix en símbol i reclam de tota una generació i el mercat ho explota fins a l’infinit. Totes sabem el desenllaç: hipersensible, patint una intromissió sense límits en la seva vida, Cobain busca l’evasió en l’heroïna i, finalment, en el suïcidi.

Una veu activista

Eunice Kathleen Waymon, coneguda com a Nina Simone, va viure altres temps i conjuntures. Per tant, va patir altres pressions per part de la premsa, la indústria de l’espectacle i el govern. The amazing Nina Simone ens mostra la lluita contra l’establishment que va mantenir l’artista durant tota la seva vida. El film es remunta als seus inicis a Tryon (Carolina del Nord) fins a arribar a la seva reconversió en sacerdotessa del soul i banda sonora de la lluita afroamericana als Estats Units.

La cançó de Simone “Four women“ denunciava els estereotips que patien les dones negres
La cançó de Simone “Four women“ denunciava els estereotips que patien les dones negres

 

Simone era una artista difícil, imprevisible, compromesa i ingovernable. La van voler etiquetar com a cantant de jazz –sense èxit– a causa del seu color de pell. Ella ho va rebutjar enèrgicament: en primer lloc, perquè es negava a encasellar-se pel fet de ser negra; en segon lloc, perquè s’havia format a través de la música clàssica. Després dels assassinats de Malcom X, Martin Luther King i altres companyes de lluita, Simone es va polititzar més i va traslladar aquesta politització tant a la seva música com a la seva vida personal, motiu pel qual va patir diversos boicots.

La música de Simone ha estat àmpliament comercialitzada, però les seves composicions més compromeses no són pas les més conegudes ni divulgades. És el cas de temes com “Mississipi Goddam” (Mississipi maleït), en resposta a l’assassinat de l’activista Medgar Evans i la bomba que va matar quatre nenes negres a Birmingham (Alabama), o de “Four Women”, una denúncia dels estereotips que pateixen les dones negres. A “Blacklasch Blues”, va musicar un poema del seu amic i activista Langston Hughes. Tots aquests temes epresenten la faceta més activista –i camuflada– de la cantant.

‘The amazing Nina Simone’ dimensiona el compromís d’aquesta vocalista amb la lluita afroamericana als Estats Units

Dusminguet o la patxanga jonda va ser una de les produccions catalanes estrenades a l’In-Edit. Es tracta d’una obra molt emotiva, amb una gran tasca d’arxiu i de producció al darrere, que mostra com el grup musical de la Garriga va arribar lluny essent fidel a un estil.

A finals dels noranta, a Barcelona, apareixen tot un seguit de grups que les productores comencen a classificar sota l’etiqueta del mestissatge i dins l’anomenat sonido Barcelona. Grups com Macaco, Sargento García, Ojos de Brujo o Color Humano lideraven aquesta tendència. De cop, tres nois de poble irrompen en aquesta escena musical tocant música de festa major amb barreges idiomàtiques i de gèneres musicals mai vistes.

Dusminguet rebutjava les etiquetes estandarditzades i s’identificava amb denominacions com world pagès music vallesana, patxanga jonda o ranxeres gamberretes. Les discogràfiques i l’escena musical del moment els consideraven uns freaks. El segell multinacional Virgin, però, decideix fitxar-los, atesa la seva frescor musical i la seva originalitat. La formació va haver de lluitar per conciliar el fet de treballar amb una multinacional sense renunciar al poder sobre les seves creacions i a les pinzellades de denúncia social de les seves cançons. No va ser fàcil, però Dusminguet va saber mantenir la seva identitat, en lloc d’encasellar-se dins el famós sac del mestissatge, i va donar suport a causes com el moviment okupa o la reivindicació dels drets de les persones migrants.

 

-----------------------

‘Dir-se pel nom’

Un dels directors de Tchindas, Marc Serena, va denunciar la persecució del col·lectiu LGBT al llibre Això no és africà! Seguint aquest camí, ara ens presenta un documental sobre Tchinda Andrade, la transvestida que dóna nom a totes les trans de Cap Verd. Marc Serena i Pablo García Pérex de Lara decideixen anar a São Vicente a seguir durant un temps el dia a dia de Tchinda i el seu grup d’amigues, que preparen una carrossa per les festes del Carnaval amb gran entusiasme i devoció.

El realitzador Marc Serena ha documentat la vida d’un grup de transexuals de Cap Verd
El realitzador Marc Serena ha documentat la vida d’un grup de transexuals de Cap Verd

 

Tchindas és una producció difícil, basada en hores i hores de gravació derivades d’un seguiment exhaustiu, però no intrusiu, de les protagonistes. El resultat és una petita joia que, de manera natural i sincera, ens dóna una gran lliçó de tolerància i convivència. Com va apuntar el director després del visionat, “Cap Verd és un dels països de l’Àfrica on les persones trans són més respectades. Si la Tchinda i les seves amigues sortissin de la seva illa, cosa que no han fet mai, i anessin al país veí, el Senegal, segurament serien empresonades i violentades o la policia les agafaria i les torturaria. De fet, hi ha moltes persones al món que, pel sol fet ser de trans, són assassinades. I aquesta pel·lícula vol ensenyar la cara B, mostrar que és possible canviar-ho. Precisament, l’hem pensat per molta gent de l’Àfrica (o altres països) que, només per veure la Tchinda passejant lliurement pels carrers de São Vicente, s’emocionarà i dirà que també vol passejar pel seu carrer”. El cineasta destaca que la seva intenció ha estat “ensenyar que és possible estimar-se i respectar-se; deixar de dir-se trans o bisexual, dir-se pel nom i abraçar-se”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: