August Gil Matamala: "Al final del franquisme, el règim s’estava ensorrant, però els que lluitàvem contra el règim també"

17/11/2015

Un munt de carpetes de color verd fosc arrenglerades en una prestatgeria. És l’arxiu de l’històric advocat August Gil Matamala, que va néixer el 1934, abans de la guerra. La documentació no hi és tota, perquè el 1969 va haver de fer desaparèixer la que comprometia terceres persones, en filtrar-se la seva ordre de desterrament a Fuerteventura. Hi va calar foc al terrat del seu despatx de la rambla de Catalunya, que encara conserva el seu nom en una placa. Ara que el proper 20 de novembre farà 40 anys de la mort del dictador al llit, entrevistem Gil Matamala, que va combatre el règim com a militant del PSUC i advocat dels treballadors vinculats al partit. Després, va entrar en contacte amb els moviments obrers autònoms i va defensar les seves lluites laborals. Ara, als 81 anys, després d’haver sentit la República, haver patit la guerra, la dictadura i el desencís de la transició, la seva memòria resta intacta. Les seves idees, també. Manuel Vázquez Montalbán el va caracteritzar com l’advocat laboralista Tomás Biedma, un home, segons la seva literatura, “fidel a la lògica que lliga l’acció política amb la voluntat real de canviar la història”.

Fotografies de l'entrevista: Brais G. Rouco

 

Fa 55 anys, vas obrir el teu despatx. El més dur de la teva vida professional ha estat la lluita contra la mort durant els consells de guerra dels 70?
D'experiències dures, n'he viscut moltes. Durant el franquisme, a més d'assistir i defensar gent detinguda, em va tocar relacionar-me amb les famílies i afrontar situacions molt pertorbadores, com veure sortir de la presó persones completament destrossades, que poc després van morir. Però el consell de guerra de Burgos, el desembre de 1970, va ser la primera vegada que es van col·lectivitzar aquestes experiències i es va generar una certa sensació que hi havia un col·lectiu d'advocats amb preocupacions compartides. Durant diversos dies, vam ocupar –més o menys amb consentiment– el Col·legi d'Advocats. Des d'allà, fèiem les gestions i ateníem periodistes estrangers. Solé Barberà, que va ser el meu veí al despatx, va tenir una de les actuacions més brillants com a defensor. Allò va ser l'origen de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona.

La Comissió era la unió dels advocats rojos?
Hi havia rojos i personatges que no eren gens rojos, però sí antifranquistes en la seva versió democràtica, liberal o progressista. El 1974, va arribar el consell de guerra contra Puig Antich. Hi havia una sensació d'impotència, l'absoluta convicció que acabaria malament. A més, en aquesta ocasió, ens vam sentir bastant abandonats i sols. Sentíem un gran distanciament del PSUC, que ja estava esperant que la biologia solucionés el problema del franquisme. Havien renunciat a lluitar i no volien barrejar-se amb una massa en defensa de qui era presentat com un terrorista davant l'opinió pública. L'any 1975, hi ha els judicis contra militants d'ETA, uns quants detinguts a Barcelona, com Txiki, que arribar al consell de guerra. Vaig ocupar-me d'acompanyar la família, especialment la seva mare, perquè no defallís.

Els advocats fèieu molt més que una assistència jurídica.
Resolíem les qüestions més elementals d'assistència a les famílies, una part important i no sempre gratificant de la nostra tasca. Eren qüestions relacionades amb la salut, la feina i els acomiadaments; tot allò que derivava d'una detenció, que moltes vegades deixava una família sense ingressos.

"El marxisme ens va cohesionar i, el 1956, vam constituir la primera cèl·lula del PSUC a la universitat. Vam convertir un grup d’amics en una organització de partit"

El teu pare va lluitar al front republicà, es va exiliar, es va integrar a la lluita maqui i, finalment, va ser empresonat. Per a l'August nen, qui era el seu pare?
No el vaig conèixer fins als onze anys, en una cita clandestina envoltada de mesures de seguretat. Conservo algun flash de l'època de la guerra, però no sé si és un record real o el que em van explicar. Ell havia sigut regidor a Sallent per la UGT, havia militat al PSUC i havia estat comissari al front. En el moment de la retirada, va passar a França i va anar a parar als camps de concentració. Si hagués tornat, probablement l'haurien afusellat com a tants milers d'altres. L'any 44, va tornar per incorporar-se a la resistència interior. Després d'alguna trobada clandestina, ja em vaig trobar amb ell a la presó Model, entre reixes. El meu avi matern és qui em va fer de pare.

 

Duies l'antifranquisme a l'ADN familiar. Quin va ser el primer acte contra el règim en què vas participar?
Recordo el primer acte franquista en què vaig participar (riu). Vaig anar a rebre el comte Galeazzo Ciano amb tota l'escola. Era el ministre d'Afers Exteriors de la Itàlia feixista i gendre de Mussolini: arribava a Barcelona per manifestar la seva satisfacció amb la victòria, tant de Franco com de les forces italianes i nazis que l'havien ajudat. Però també recordo la vaga dels tramvies de 1951. Era bastant jove, estava acabant el batxillerat i no tenia una gran clarificació política. Jo i altres nois, però, hi vam participar activament: traient el tròlei al vehicle quan intentava arrencar, o bé a pedrades i posant petards a les vies. Recordo que, un bon dia, un company de classe va aparèixer amb una placa de tramvia com a trofeu. Jo ja era un antifranquista de naixement i de formació.

A banda de l'antifranquisme inherent, com era la infància d'un vençut?
He conegut situacions que ara es considerarien de pobresa extrema, una infància de castigat per una guerra. La consciència de vençut també crea una personalitat que, després, em va ajudar. La necessitat de sobreviure t'enforteix, et dóna recursos. La meva mare era una persona que acusava força aquesta situació i jo no podia parlar del meu pare amb ningú, no podia dir que estava exiliat a França. Això ha contribuït a formar-me una personalitat bastant tancada, amb una tendència a no explicar-me, protegir-me i refugiar-me més en l'estudi i el treball.

A la universitat, es comencen a teixir una sèrie d'aliances afectives i polítiques. Després resultaran en una cèl·lula del PSUC.
Reconec que, a la universitat, hi vaig aprendre poc dret, però va ser una gran escola de vida. Vam constituir un grup de gent molt diversa que discutíem de cultura, religió, música, literatura, sexe... En formaven part Jordi Solé Tura, Francesc Vallverdú, Joaquim Jordà, Salvador Giner, Octavi Pellissa o Luís Goytisolo. També vaig tenir relacions estretes amb persones del món nacionalista de l'època, de la resistència cultural catalanista, com Albert Manent, Joan Triadú i els germans Cornudella. Van ser la meva veritable universitat. Arribat un moment, vam decidir que calia organitzar-nos i comprometre'ns amb una acció política que, en aquella època, volia dir córrer tots els riscos del món. El marxisme com a ideologia ens va cohesionar i, el 1956, vam constituir la primera cèl·lula del PSUC a la Universitat de Barcelona. Gràcies a Manuel Sacristán, que va aparèixer com a professor, vam convertir un grup d'amics en una organització de partit.

Quins rastres t'han quedat de la clandestinitat?
M'han quedat molts tics de seguretat de l'època: la meva incapacitat d'estar en un lloc públic si no tinc l'esquena a la paret i miro cap a la porta, per exemple. He de controlar el que tinc darrere i tenir perfectament clares les possibilitats de sortida. Tampoc no he tingut mai una agenda de telèfons, adreces i activitats, fet que ha contribuït a mantenir molt activa la meva memòria.

"M’han quedat molts tics de seguretat de l’època: la meva incapacitat d’estar en un lloc públic si no tinc l’esquena a la paret i miro cap a la porta, per exemple"

La cèl·lula va perillar en algun moment?
Hi va haver companys que van deixar de militar aviat. Altres van estar a la presó, com l'Octavi, la primera persona detinguda el 1957. Va estar vint dies incomunicat sota tortura. Vam ser conscients que tots podíem caure darrere seu. Ell era el responsable del grup i l'únic que tenia contacte amb la direcció del partit a través d'un personatge nefast que sí que duia una agenda. Fins que vam saber del cert que l'Octavi no havia donat ni un sol nom, no se'm localitzava ni se'm trobava. La meva dona, la Maribel, va ser la primera persona que va poder accedir fins a l'Octavi quan encara estava a la Jefatura de Policia de la Via Laietana. Fent-se passar per la seva companya, va aconseguir abraçar-lo un moment i ell va aprofitar per dir-li que no havia cantat res. Ens ho vam creure. És curiós la capacitat de confiança que teníem, depeníem els uns dels altres. Et jugaves la vida o, almenys, la llibertat.

Et vas convertir en l'advocat del PSUC i vas ser responsable de l'anomenat sector intel·lectual, però l'any 68 vas deixar de formar part de l'organització. Vas marxar o et van fer fora?
Ho vaig deixar perquè estava en una situació insostenible. Ja no sabia què em feia més por, si la policia o el PSUC (riu). Jo i altes companys vam entrar en conflicte amb el comitè central del partit a l'exterior el 1965, quan es va produir la crisi Claudín-Semprún. Em vaig quedar al bàndol dels que van perdre, sempre amb la meva gran capacitat d'estar al costat dels que reben (riu). Alguns no ens vam creure l'explicació oficial i vam anar a París a parlar amb uns i altres. Els guanyadors es van assabentar que ens havíem reunit amb els que havien perdut la batalla, Claudín i Semprún, fet que representava un acte d'indisciplina intolerable. En un partit comunista d'aquella època, hi havia un gran sistema d'espionatge. Vaig dimitir de tots els càrrecs de direcció, una manera elegant d'evitar que t'expulsin, però encara em vaig quedar al partit. Finalment, després de dos anys, fets com la invasió soviètica de Praga i el Maig francès del 68 em van empènyer a donar-me de baixa.

 

A banda de la crisi a la direcció, el PSUC havia fet renúncies polítiques.
Ja tenia la convicció que el PSUC i el PCE estaven en camí d'acceptar tot allò contra el que representava que lluitàvem a canvi de tenir un lloc en el futur postfranquista. És cert, també, que hi havia un enorme cansament. D'una banda, allò no s'acabava mai i la repressió continuava, amb la reaparició de les condemnes a mort. De l'altra, hi havia una sensació d'impotència. No es podia acabar amb el règim, sinó que el règim acabava amb nosaltres. El règim s'estava ensorrant, però els que lluitàvem contra el règim també. A diferència del PSUC i el PCE, un altre sector de gent, on m'incloc des del primer moment, ens vam creure que pagava la pena continuar lluitant pel que havien estat els nostres objectius. Consideràvem que el sistema capitalista era profundament injust i que la democràcia havia de significar la participació popular i no la pugna pel poder de les direccions polítiques. A la vegada, ja no acceptàvem els criteris de funcionament d'un partit comunista opressiu i repressiu internament. Com més pilota eres, més amunt arribaves. Per tant, es creava una selecció a la inversa: els més inútils i imbècils, però més pilotes, anaven copant els càrrecs de més responsabilitat.

"L’any 1968, tenia la convicció que el PSUC i el PCE estaven en camí d’acceptar tot allò contra el que representava que lluitàvem a canvi d’un lloc en el futur postfranquista"

Efectivament, no es va produir una ruptura amb el règim anterior. Com es tradueix això en l'aparell judicial?
És un dels elements on el continuisme franquista és més clar. En primer lloc, perquè la judicatura va ser un dels pilars del caràcter repressiu del règim, juntament amb l'exèrcit i els cossos de seguretat. El franquisme va durar prou temps per anar conformant i cohesionant una judicatura segura i disciplinada. Això es va aconseguir a través del sistema d'accés, que permetia una selecció per motius ideològics, polítics i endogàmics. Tots els cossos de funcionaris van quedar intactes i van continuar als seus llocs, no es van exigir responsabilitats. La llei d'amnistia ho va acabar de consolidar amb un oblidem tot el que ha passat. La ideologia reaccionària nacionalista es va continuar transmetent perquè els organismes del poder judicial sempre han estat en mans d'aquest sector. Actualment, no podem parlar ni de lluny de cohesió ideològica dins la judicatura, però continua dominant aquest sector. Hi va haver una continuïtat natural i mai discutida.

Què canvia del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a l'Audiència Nacional (AN)?
El TOP es va liquidar amb un decret llei del 4 de gener de 1977. El mateix dia es crea l'AN. És obvi que l'AN ocupa el buit que deixa el TOP, amb condicions diferents però una mateixa finalitat: que l'Estat disposi d'un organisme judicial especial, que queda fora de la concepció de la justícia ordinària i permet, fàcilment, una instrumentalització política. L'AN va ocupar els mateixos locals, tenia el mateix personal administratiu i subaltern del TOP i pràcticament tots els jutges d'instrucció més significats de l'última etapa. Bermúdez de la Fuente, Mariscal de Gante o Gómez Chaparro es van convertir en els seus primers jutges d'instrucció.

"L’Audiència Nacional ocupa el buit que deixa el Tribunal d’Ordre Públic amb una mateixa finalitat: que l’Estat disposi d’un organisme judicial especial, fora de la justícia ordinària"

Durant l'onada repressiva dels 90 al País Basc, vas conèixer bé l'Audiència Nacional.
En un principi, la sala actuava sota les primeres lleis antiterroristes, que no deixaven de ser molt concretes perquè es referien a activitats armades d'organitzacions que utilitzaven la violència. Òbviament, podríem discutir la conceptualització dels tipus delictius, sobretot el fet que se'ls apliqués una jurisdicció i un procediment especials, com la incomunicació del detingut sense assistència lletrada durant deu dies, que després es van convertir en cinc. Però, més tard, a finals dels 80, es produeix un gir que té un autor: Baltasar Garzón. Aquest jutge d'instrucció va aconseguir crear una jurisprudència i provocar uns canvis legislatius. Va crear tota una teoria i una doctrina del que és terrorisme, que consistia a dir que ETA continuava l'activitat armada, però, alhora, s'ocultava com un talp en la vida social basca: es transformava en activitats culturals, econòmiques, solidàries, mediàtiques o polítiques. La teoria de Garzón es converteix en una arma de criminalització del moviment polític independentista basc en totes les seves expressions, inclús les pacifistes o de desobediència passiva. Ho hem combatut, però no ho hem resolt. Ara, el món difús i ampli del terrorisme ha anat adquirint unes dimensions tan grans que torna a incorporar manifestacions, reunions o propaganda.

Després de tants anys d'experiència, com definiries el dret?
El dret és una forma d'organització social absolutament necessària i universal. Segons el tipus de societat, pot ser una cosa o el seu contrari. En una societat de classes, on hi ha dominants i subalterns, és la forma estructural que pren aquesta dominació en termes jurídics. La legislació la fan els que tenen el poder, segons els seus interessos i principis de classe. Però el dret s'ha d'expressar en termes generals, ha de valdre per a tothom, i la seva expressió general permet utilitzar-lo en contra del poder. A partir del moment que diu tu no robaràs ni estafaràs, des de la teva insignificança, pots denunciar i et pots defensar. No obstant això, quan diuen no robaràs, estan pensant en qui roba gallines. A la pràctica, el Codi Penal s'aplica bàsicament sobre el que roba gallines o el que fa venda ambulant als espais públics.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

 

“Estem davant la possibilitat de crear una nova república”

Com entres en contacte amb l’independentisme?
Durant la meva militància al PSUC, el dret a l’autodeterminació no se sotmetia a debat, tothom hi estava d’acord. Havíem llegit Stalin, que va donar la formulació teòrica més acurada del que són els drets de les nacionalitats, tot i que després no la va dur a la pràctica. A més, durant el franquisme, va existir un independentisme històric representat pel Front Nacional de Catalunya i una escissió d’aquest, el PSAN. Durant molt temps vaig caure en el prejudici habitual de considerar el nacionalisme només com una ideologia burgesa, sense reconèixer el potencial popular i alliberador de l’independentisme. Però uns quants vam anar comprovant que la lluita obrera cada vegada estava més monopolitzada pel que en dèiem reformisme, que era el PSUC. I, a partir dels Pactes de la Moncloa, les manifestacions de ruptura amb el règim i el capitalisme esdevenen residuals. És aleshores quan alguns busquem punts de ruptura amb el sistema i descobrim que hi ha gent independentista absolutament rupturista, almenys amb el sistema polític, que planteja una reivindicació inassumible per la monarquia espanyola i el sistema polític de la transició.

 

Per a una persona antisistema com tu, què significa veure que el moviment independentista s’ha eixamplat fins al punt d’incorporar partits polítics que són del sistema?
Primer de tot, es veu com un miracle que no entrava dins els meus càlculs. S’ha produït un eixamplament de la base social, política i electoral i això és una oportunitat. Naturalment, també és un risc. Alguns no hem deixat de creure en la necessària transformació social de fons del sistema econòmic vigent. I veig aquest procés com una possibilitat de construir una nova forma de societat. O, si no es pot construir, d’acostar-s’hi bastant. He vist massa per no entendre que les victòries finals no existeixen, però podem impulsar processos cap a l’assoliment del que hauria de ser la utopia final. Estem davant la possibilitat de crear una nova república. Hem de reconèixer la necessitat de comptar amb una base social i política el més àmplia possible i, a la vegada, no supeditar els plantejaments de canvi social que hem estat defensant tota la vida. Trobar el punt just és mèrit de la gent que està lluitant. Jo ja estic jubilat.

Es pot menystenir l’Estat espanyol?
Crec que l’Estat és un enemic important. No solament té al seu abast els elements jurídics, que són els que està fent servir, sinó que disposa d’una gran capacitat d’escanyar-nos econòmicament i financerament. No sé si això s’ha pres en consideració, si hi ha hagut una preparació per afrontar mesures d’aquest tipus. En darrer terme, hi ha la capacitat d’actuació directa, repressiva. Allò que diu el Fernández Díaz de la Guàrdia Civil desfilant per la Diagonal fa riure. Al fons del meu pensament, però, no ho puc descartar, perquè hi ha un element de violència estructural que està incrustat en el pensament de les classes dirigents espanyoles. No menystenir vol dir tenir capacitat de resposta.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: