Internacional

Els Balcans: entre el 'hooliganisme' i el record

Batalla campal a Belgrad en el partit de futbol entre Sèrbia i Albània

El món va presenciar dimarts un nou episodi de violència i tensió política en un estadi de futbol balcànic quan, al minut 42 del partit Sèrbia-Albània, primer una bengala i després drone amb una bandera albanesa sobrevolant l'estadi del Partizan de Belgrad, on es jugava l'encontre, va obligar a interrompre el partit. La UEFA havia prohibit l'assistència d'aficionades albaneses a l'estadi, i la policia sèrbia va catalogar el matx de màxima perillositat, amb un desplegament més contundent que l'empleat habitualment en el partit més conflictiu de l'any a Sèrbia: el Partizan-Estrella Roja, el Gran Derbi de Belgrad. Però els fets succeïts dimarts no són cap novetat, sinó que s'emmarquen en la llarga tradició dels països de l'exIugoslàvia de dirimir els conflictes polítics als partits de futbol.

De fet, és freqüent llegit o escoltar que les guerres iugoslaves dels anys noranta van començar en un camp de futbol. Era el 13 de maig de 1990, en un partit d'alta tensió que enfrontava el Dinamo de Zagreb, a casa seva, contra l'Estrella Roja de Belgrad. Durant els mesos anteriors, un equip i altre havien augmentat i endurit les seves aficions més radicals, els hooligans, que els líders nacionalistes de Croàcia i Sèrbia utilitzaven per estendre la violència política i social. Setmanes abans, a Croàcia havia guanyat les eleccions el president ultranacionalista Franjo Tudjman, que havia recuperat la memòria de l'Estat croat independent feixista de la Segona Guerra Mundial i que amenaçava de reduir tots els drets de la minoria sèrbia de Croàcia. El partit va derivar en una batalla campal entre jugadors i aficionats que, per a molts, va simbolitzar la fi de la convivència entre els pobles iugoslaus.

Però si a alguna cosa s'assembla el partit de dimarts és al famós incident de la bandera croata en el partit de bàsquet de 1990. En aquest cas, l'incident va ser més dramàtic encara perquè va enfrontar dos jugadors del mateix equip: la selecció de Iugoslàvia. I no dos jugadors qualsevol: Vlade Divać i Dražen Petrović, els millors jugadors de la millor selecció del moment. Malgrat que ja havia esclatat el conflicte polític entre les Repúbliques que aleshores encara formaven la República Federal Socialista de Iugoslàvia, els jugadors del Dream Team iugoslau havien preferit jugar sota una mateixa bandera, però en un moment del partit un aficionat va apropar-se als jugadors per onejar la bandera croata que, per a molts, representava l'ultranacionalisme feixista i antiserbi de Croàcia. El serbi Divać li va prendre la bandera i la va tirar a terra amb virulència, fet que no va agradar gens al seu company d'equip, el croat Petrović. En aquell moment l'amistat que els unia es va fracturar per sempre, com una tràgica metàfora de la fractura irreversible del seu país.

Des dels noranta, l'esport ha estat envoltat de violència i conflicte polític a l'exIugoslàvia


Des d'aleshores, l'esport ha estat envoltat de violència i conflicte polític a l'exIugoslàvia. Primer, perquè a l'exIugoslàvia existeix una llarga tradició de pràctica de l'esport i d'afició en una societat, per cert, amb alts nivells de masclisme que trasllada al futbol el rol de la virilitat. Segon, i sobretot, perquè als noranta els líders nacionalistes van utilitzar el hooliganisme com un recurs militar més, i es va anar normalitzant la violència als estadis com una extensió de l'enfrontament polític.

Actualment, el conflicte ètnic més latent als Balcans és el contenciós entre Sèrbia i Albània per la qüestió de Kosovo. No és res nou. Quan als anys vuitanta el nacionalisme serbi va començar a desplegar el seu argumentari racista es va centrar sobretot en la qüestió de les albaneses, que consideraven la gran amenaça per a la nació sèrbia d'ençà que als anys vint la Itàlia de Mussolini promocionés la idea de la Gran Albània feixista utilitzant com a recurs l'emigració de grans contingents de població albanesa a Kosovo. És prou sabut, d'altra banda, que els serbis consideren Kosovo el seu bressol cultural i, per a això, l'augment exponencial de població albanesa en aquest territori va anar derivant en un germen d'odi irreversible entre sèrbies i albaneses. El conflicte polític armat desencadenat el 1999 va ser la culminació d'aquest procés, que es perpetua al llarg d'aquests darrers anys amb la independència unilateral d'un Kosovo que actualment compta amb un 90% d'albaneses.

Al llarg dels últims anys la societat sèrbia ha anat assimilant la pèrdua de Kosovo


Al llarg dels últims anys la societat sèrbia ha anat assimilant la pèrdua de Kosovo i, en paral·lel, els polítics serbis han fets esforços diplomàtics per millorar les relacions amb Albània. Malgrat tot, el sentiment d'animadversió vers els seus veïns albanesos roman en estat catatònic, però no mort, i en els sectors del nacionalisme més radical, estretament lligats a l'església ortodoxa, la qüestió de Kosovo segueix sent una demanda imperativa. És el «Kosovo es Sèrbia» o el «Kosovo 1389» escrit a moltes parets i cantat sovint pels hooligans als estadis.

Però com sempre, l'odi és d'anada i de tornada i és del tot injust criminalitzar el poble serbi en una qüestió tan complexa com aquesta. No és bo oblidar les atrocitats que amb la total impunitat de la comunitat internacional van cometre els albanesos contra els serbis un cop acabada la guerra de Kosovo, ni les repetides provocacions i humiliacions proferides des d'Albània cap a la població sèrbia. Cal recordar que, encara avui en dia, forces de les Nacions Unides protegeixen els monestirs serbis dels eventuals atacs de la població albanesa. La pèrdua de Kosovo i el sofriment del poble serbi són un trauma prou recent per intentar comprendre la sensació de rebuig respecte al poble albanès, per bé que mai pot justificar actituds racistes ni violentes.

En el partit de dimarts, l'afició sèrbia va proferir càntics i insults contra el poble albanès des del minut zero, un fet tan evident com que la presència d'una bandera que representava la Gran Albània fou una provocació inacceptable que, a més i segons les primeres investigacions, va ser orquestrada pel germà de l'actual primer ministre albanès, el socialdemòcrata Edi Rama. D'altra banda, un dels aficionats que va envair el camp fou Igor Bogdanov, el capo dels hooligans serbis ultres, exTigre d'Arkan, detingut ja arran dels greus incidents succeïts en el partit internacional de Sèrbia a Gènova el 2008. En definitiva, la situació de dimarts demostra que els avenços en les relacions Albània-Sèrbia són encara insuficients, i que la qüestió del hooliganisme i la seguretat als estadis són encara una assignatura pendent a Sèrbia.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: