Barcelona: del pla Cerdà al programa Superilles

Un determinisme espacial de les solucions urbanístiques pretén imposar models que donen continuïtat a la reforma que va iniciar la burgesia catalana el segle XIX

El Pla de reforma i eixample de 1859, concebut per Ildefons Cerdà, va marcar les línies mestres de la configuració de Barcelona i el desenvolupament de futures polítiques urbanes. Hi ha una extensa literatura respecte als límits i l’abast del pla Cerdà, així com diverses propostes de disseny adaptades al seu característic traçat ortogonal, i, no obstant això, la multiplicitat de criteris morfològics i postures en la tradició urbanística barcelonina no ha aconseguit modificar el seu estatut original.

/ RIBES COOKED


En la Teoria general de la urbanització, i aplicació dels seus principis i doctrines a la reforma i eixample de Barcelona, Cerdà (1867) elabora les bases científiques de l’urbanisme. Així, l’enginyer català assenyala que la solució tècnica permetria arribar a un ambient ideal en el qual els conflictes de la societat industrial serien abolits. Sota aquesta premissa, projecta un espai ben organitzat capaç de neutralitzar les revoltes obreres i transformar els problemes de salubritat i amuntegament que constrenyien la població abans de l’enderroc de les muralles en el context de la industrialització. Es pot afirmar que a Cerdà li correspon l’autoria dels criteris fundacionals de l’urbanisme com a doctrina per disciplinar la ciutat. L’arquitecte català va instaurar un punt d’inflexió en la història, marcat per la convicció que un model espacial seria capaç de corregir el defectuós funcionament de la societat.

Tot i ser un marc urbanístic molt contestat, el pla Cerdà ha estat un factor seminal de futures propostes, com la del racionalisme dels anys 30 representat per l’agrupació del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATPAC). Es tracta d’una postura heretada pel Grup R, animat per Oriol Bohigas durant els anys 50, que apostava per la represa del moviment modern. Aquesta preocupació va ser canalitzada pel mateix arquitecte en la dècada dels 60 a l’Escola de Barcelona, constituïda com a dipositària de l’últim episodi de l’arquitectura catalana abans de l’anomenada transició democràtica.

Amb la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, Bohigas, pare de la família arquitectònica barcelonina, va assumir la missió de dur a terme la “reconstrucció de Barcelona” (1985), idea que dóna títol a un dels seus llibres. Acceptar el càrrec de delegat de l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament li va suposar l’oportunitat de canalitzar les teories elaborades des de l’acadèmia a la gestió pública i d’incorporar el llegat racionalista a les bases de l’inaugurat “model Barcelona”.

El moviment modern va instituir el caràcter científic de l’acte creatiu projectual, i va afirmar la ciutat com un assumpte a ser tractat per l’arquitectura

El moviment modern va instituir el caràcter científic de l’acte creatiu projectual, i va afirmar la ciutat com un assumpte a ser tractat per l’arquitectura moderna. Sota aquesta influència, Barcelona és sotmesa ‒una vegada més– als preceptes urbanístics, en aquesta ocasió vinculats al mètode del “pla-projecte” proposat per Bohigas. El model es basa en l’eficàcia de projectes arquitectònics puntuals com a reemplaçament del plantejament urbà tradicional, i té com a objectiu apropar la planificació a les necessitats de cada un dels barris, i una segona vocació d’“higienitzar el centre i monumentalitzar la perifèria”. No obstant això, la fórmula del “bon disseny” per garantir un urbanisme ciutadà començaria a ser qüestionada un cop apaivagada la febre olímpica, que va deixar en evidència una ciutat segregada sota l’empremta d’arquitectures d’autor, més propera als interessos del capital financer internacional que a les demandes dels moviments veïnals als quals en principi servia la gestió de Bohigas.

Tot i els qüestionaments d’aquest paradigma urbà, els governs locals de torn, independentment de la seva ideologia política, han reafirmat la conversió de Barcelona en un laboratori d’innovacions urbanístiques. Actualment experimenta la més recent reedició del pla Cerdà sota el programa de superilles promogut per l’Ajuntament, que pretén contrarestar la creixent mercantilització de la ciutat que hauria desvirtuat el sentit original del “model Barcelona”. Els tècnics municipals aposten per la superilla com “una nova unitat que fa possibles noves funcionalitats en l’espai públic, així com nous espais de convivència en un nou model organitzatiu del teixit urbà pensat per a la gent”. La fe dipositada en aquesta superilla com a base per al proclamat “urbanisme ecosistèmic” és adaptada al característic traçat cerdanià i reprodueix el mateix principi d’abordar la problemàtica social com si es tractés d’un assumpte estrictament projectual.

Novament Barcelona serà sotmesa al designi d’una planificació urbana incapaç de reconèixer que les formes de sociabilitat que ocupaven les places i els carrers dels barris abans de ser regenerats haurien de convertir-se en la principal base de dades de l’activitat projectual. Per contra, l’Ajuntament opera des d’un determinisme espacial que pretén imposar models urbans que han permès donar continuïtat a la reforma que va iniciar la burgesia catalana el segle xix amb el pla Cerdà. Un pla que, recordem, tenia com a objectiu sostingut en el temps fer realitat la utopia d’una ciutat perfectament dissenyada que potenciés la interacció entre ciutadans civilitzats.


*L'autor és membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU)


Article publicat al número 438 de la 'Directa'
 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: