Internacional

"Bildu recull tot el potencial d’Herri Batasuna i l'enriqueix"

Ahir es va conèixer la notícia de la mort, als 85 anys, de Periko Solabarria, històric dirigent de l'esquerra 'abertzale' basca. Per aquest motiu, recuperem l'entrevista que va concedir a la 'Directa' el setembre de 2011
Fundador i un dels 'mahaikides' d'Herri Batasuna el 1978, Periko Solabarria va ser diputat a les Corts espanyoles (sense exercir) entre 1979 i 1983
Àlex Romaguera
25/06/2015

És l’avi de l’esquerra abertzale, acostumat a donar la cara per denunciar la repressió, la precarietat laboral o per impulsar Euskadi Información, el diari que, durant mesos, va donar continuïtat a Egin després del seu tancament el 1998. Periko Solabarria, de 81 anys, fill d’un obrer republicà que va compartir trinxera amb Dolores Ibarruri, la Pasionaria, va fundar –el 1978, amb Telesforo de Monzón, Jon Idígoras i altres líders abertzales– l’extinta Herri Batasuna, de la qual va ser un dels mahaikides, component de la Mesa Nacional. Escollit diputat al Parlament basc el 1979 i a les Corts espanyoles durant les legislatures de 1979 i 1982, tot i que no va participar en cap sessió, Solabarria va construir, amb desenes d’obrers provinents de la immigració tardofranquista, el pont de Rontegi, l’únic que uneix els marges esquerre i dret del Nervión. Un símbol de l’apropament entre les dues ànimes del País Basc, que el veterà veí de Lutxana (Barakaldo) ha defensat a través del sindicat LAB i en el marc de Berri-Otxoak, la plataforma contra l’exclusió social i pels drets civils del municipi d’Ezkerraldea, on va ser regidor entre 1983 i 1991. Capellà sense oficiar missa, Periko desprèn una humanitat desbordant, de la qual extreu l’energia necessària per fer de la seva vida un exercici de compromís inesgotable. Un “home de base” –diu ell– que, a cavall de les restes de la siderúrgia biscaïna, repassa el periple del País Basc en el seva lluita inacabada per la independència i el socialisme.

 

Què representa l’eclosió de Bildu en la vida del País Basc?

Ha donat sortida als que teníem els drets vulnerats. No podíem participar ni agrupar-nos, tot i ser una força imponent de persones formades i compromeses. Després d’estar a la clandestinitat –perquè ens havien arrossegat cap a la muntanya–, hem tornat a trepitjar els talons en molts àmbits. Això ha revitalitzat el teixit polític i social d’Euskal Herria.

 

A més de recuperar el pols en la defensa dels drets polítics, Bildu aposta per una nova manera de gestionar les institucions?

Ho demostra el nou alcalde de Donosti, Juan Karlos Izagirre, que va llegir els comptes de l’Ajuntament per la ràdio i es va reunir amb grups socials de diferent signe al voltant d’una taula i en un mateix pla per parlar dels problemes de la ciutat. Aquesta actitud oberta i assembleària és la nostra senya d’identitat. Comptem amb la gent perquè la política l’hem de fer entre totes i tots.

 

En alguns consistoris, els regidors i les regidores han decidit equiparar el seu salari a la seva activitat professional...

La política s’ha d’entendre com un servei a la ciutadania. Quan era regidor a Barakaldo, feia el mateix: treballava al matí i fèiem els plens a la tarda, sense cobrar. Ara, l’important és ser responsables, cal rotar els càrrecs per no caure en els vicis que tant es critiquen dels polítics. No obstant això, falta molt camí per recórrer perquè Sortu és il·legal. Amb nosaltres a les llistes, els resultats haurien estat millors.

 

Quines analogies hi ha entre Bildu i l’Herri Batasuna que vau ajudar a fundar a través de la Mesa d’Alsasua el 1978?

Bildu en recull el potencial i l’enriqueix amb EA i sectors d’Esquerra Unida. El lema Independentzia eta Sozialismoa de l’Alternativa KAS continua vigent, encara que hi hagi federalistes i socialdemòcrates. El matís obrer i socialista es manté gràcies a la gent que té la lluita al carrer com a universitat.

 

Amb tot, el discurs socialista s’ha desdibuixat i, avui, no és el mateix que el de 1978. Hi està d’acord?

 

"Nosaltres continuem dient el mateix: que els mitjans de producció i l’economia han d’estar al servei de les persones i no a la inversa. Això vol dir socialisme"

 

Sens dubte, la caiguda del Mur i la seva expressió actual a la Xina o Cuba obliguen a replantejar-lo. Ara bé, nosaltres continuem dient el mateix: que els mitjans de producció i l’economia han d’estar al servei de les persones i no a la inversa. Això vol dir socialisme; d’aquí la força del sindicat LAB, que amb el seu treball fa que no ens adormim ni esdevinguem militants de saló. Un dia som a les institucions i, l’endemà, al carrer per manifestar-nos, penjar cartells o, com fa unes setmanes, vestir-nos de reclusos davant la seu d’Ikea en protesta per la precarietat que pateixen els seus empleats.


Les noves infraestructures no han ajudat a millorar la situació?

Demostren que es menysté la gent, com passa amb els macroprojectes del port de Pasaia o del tren de Navarra, que només obeeixen als interessos de qui vol imposar els seus capricis a costa del territori. M’agrada molt l’al·legat en defensa de la pachamama que fa la rapera Keny Arkana. La gent ha de tenir informació, vot i paraula per expressar les seves necessitats.


Hi ha un distanciament entre el càrrec polític i el sentiment col·lectiu?

Fixem-nos en el cas de les processons religioses. S’ha criticat Martin Garitano, de Bildu, pel fet d’haver preferit estar amb els familiars dels presoners que no a la basílica de Leioa per participar en una cerimònia catòlica. Ell va ser fidel al seu sentiment, al marge que, a l’església, no s’hi ha d’entrar per educació, sinó per principis, sense mesclar-la amb la política. Estem en una societat laica i, també en aquests casos, cal ser conseqüent.


Hi ha un retorn al nacionalcatolicisme?

Només cal escoltar els senyors de l’Opus Dei i els mitjans que blasmen contra Bildu pel seu esperit compromès amb els valors laïcistes. Per això és important que la història l’expliqui qui l’ha viscuda i no a través del filtre oficial de l’Estat espanyol. Amb motiu del 18 de juliol, es va parlar de dos bàndols enfrontats pel poder, tot i que es va tractar d’una revolta militar contra un règim democràtic. Els de la creuada encara han de demanar perdó.


Durant el franquisme, l’enemic era la dictadura. Ara, s’ha esvaït l’objectiu pel qual cal lluitar?

El problema rau en els autoanomenats socialistes, com el PSOE, que esdevenen corretges de transmissió de la banca i de l’Europa dels mercaders, tot i que la crisi és conseqüència d’aquest model. La unitat dels treballadors és clau per construir una Europa social i dels pobles.


Troba a faltar la unitat de classe?

“L’actitud oberta i assembleària és la senya de Bildu. Comptem amb la gent perquè la política l’hem de fer entre totes i tots”

Gràcies a la unitat, vam aturar l’activitat en defensa d’Euskalduna, d’Altos Hornos o de La Naval de Sestao. Aleshores, ens reuníem en assemblees de barri on consensuàvem les reivindicacions. Ara, en canvi, CCOO i UGT han esdevingut estructures que paguen les seves renúncies amb subvencions generoses. Són estómacs agraïts i això impedeix que treballem plegats. I passa el mateix amb ELA, on només la cúpula té iniciativa. Hem d’estar al carrer per lluitar contra la retallada de drets i, des d’una òptica nacional, exigir un marc de relacions laborals basc, com sempre hem defensat a LAB. Aquest és el nostre ideari: unitat d’acció i gestió als ajuntaments per garantir la justícia social.


A diferència d’abans, l’individualisme ha desplaçat la cultura popular com a espai de trobada, no troba?

Precisament, Kukutza –l’espai ocupat de Bilbao– o els gaztetxes que han desallotjat recentment a Barakaldo o a Plentzia representen aquest intent d’aproximar la gent a la vida social. Ara bé, en lloc d’afavorir-los, molts ajuntaments promouen centres regionals, que aïllen la població immigrada.


La dona també ha tingut un paper clau en aquests processos d’emancipació...

Sempre ha sortit al carrer, ja sigui pel dret de l’avortament o pel procés de pau, i de mica en mica ha pres més protagonisme. Ara bé, la seva presència als llocs de responsabilitat no ha de ser per decret, com creu el govern, sinó per convenciment. Des de l’esquerra abertzale ho tenim molt clar.


Quines demandes cal plantejar a partir d’ara?

La legalització de Sortu. I després, impedir que les operacions urbanístiques serveixin de cortina de fum dels problemes socials. Abans d’afavorir la propietat privada, que no deixa de ser un robatori, els ajuntaments haurien de fer polítiques perquè tothom pugui viure en condicions, facilitar lloguers assequibles i permetre que el teixit associatiu autoorganitzi les activitats. És així com poden convertir-se en el motor del canvi, sempre al costat del poble i pel bé del poble.


Trigarem a veure la pau i la llibertat al País Basc?

Totes les parts hem de ser generoses. Nosaltres farem passos per possibilitar la reconciliació –perquè, si no perdones, no pots esperar que et perdonin–, sense oblidar que el problema no és la violència, sinó el reconeixement del dret dels bascos de decidir lliurement el nostre futur. Encara que vingui el PP, tirarem endavant, perquè la nostra aposta i la dels presoners en el seu conjunt és ferma i decidida.


Com va viure l’allau migratòria dels anys 60 al marge esquerre del Nervión?

"Jo vaig treballar a la central de Lemoiz i vam aconseguir aturar-la amb molts companys nouvinguts, entre els quals hi havia desenes de soldadors provinents de Cartagena"

Aquí, sempre hem sigut oberts. Ser basc no vol dir tenir cognoms euskladun, sinó ser una persona que, amb suor i esforç, ajuda a construir Euskadi. Hem d’aconseguir que coneguin la llengua, és clar, però sense fer distinció per raons d’origen, com han fet els socialistes creant l’imaginari de les dues euskadis –una instrumentalització política que no ha fructificat. Jo he treballat amb andalusos, castellans, gallecs i altres immigrants amb qui he forjat les meves amistats. Lluitàvem plegats i ens respectàvem mútuament per tirar endavant. Molts d'ells s’han deixat la pell per Euskadi, tot i que alguns en reneguin per culpa d’aquesta utilització.


Però, la dreta basca tampoc no hi ha ajudat...

Per descomptat que no. Les bases estan molt confuses i no entenen que el PNB hagi votat l’augment de l’edat de jubilació als 67 anys i altres mesures regressives. Fins i tot anomenaven coreans els que venien de fora per guanyar-se la vida. Una actitud classista que no ha fet cap bé, com la seva postura a favor de l’OTAN, del Tren d’Alta Velocitat o de les nuclears. Jo vaig treballar a la central de Lemoiz i vam aconseguir aturar-la amb molts companys nouvinguts, entre els quals hi havia desenes de soldadors provinents de Cartagena. Si no fos per la seva lluita, Lemoiz encara estaria funcionant.


Com veu la nova immigració?

Hem d’adoptar una altra mirada sobre aquesta gent. No pot ser que es persegueixin els Top manta, que malden per sobreviure, mentre diem que, a les aigües de Somàlia, ens ataquen els pirates. Som nosaltres, els pirates. Aquesta és l’autocrítica que hem de transmetre a la nostra gent, per poder establir polítiques que permetin que els nouvinguts deixin de patir aquests clixés i puguin viure amb plena igualtat de drets.

*Entrevista publicada al núm. 241 de la Directa, el 14 de setembre de 2011. Subscriu-t'hi!


 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: