Impressions

El bon salvatge

22/12/2017

 "(…) como no podía ennegrecer nada más, como no podía negrificar el mundo, ella intentó, en su cuerpo y en su pensamiento, blanquearse"
Fanon, 1952

 

Un bon matí de cap de setmana, el meu pare em va dir si li feia l’esmorzar. Vaig agafar forces i li vaig dir que no, que tenia coses a fer. Era mentida, no volia fer-ho. Volia obeir el dictamen del Feminisme. Em vaig sentir orgullosa. Una sensació d’anar pel bon camí em va abraçar durant uns minuts, estava progressant. Em sentia FEMINISTA, estava obeint el dictamen del Feminisme. Però no, l’orgull va desaparèixer al cap d’uns minuts per ser substituït per una mala consciència, una incomoditat que no acabava d’entendre. Em preguntava a mi mateixa: per què no em sento bé si he obeït al dictamen del Feminisme? No vaig trobar resposta, simplement vaig arribar a la conclusió de què, efectivament, era la reacció natural en un sistema patriarcal que culpabilitza sempre les dones; obeint, així, el dictamen del Feminisme.

Tanmateix, és ara, després de començar a desfer-me del Feminisme, a descontaminar-me d’aquest monstre que pretenia substituir-ne un altre, que ho vaig veure. En aquell moment que li vaig dir "no" al meu pare, no m’estava alliberant, no, estava materialitzant l’èxit del Feminisme, estava regalant el meu cos als blancs. Vaig demostrar ser un bon salvatge.

En aquell moment que li vaig dir "no" al meu pare, no m’estava alliberant, no, estava materialitzant l’èxit del Feminisme, estava regalant el meu cos als blancs. Vaig demostrar ser un bon salvatge

El bon salvatge sorgeix com a conseqüència de l’herència colonial europea que persisteix a dia d’avui amb idees renovades. Els grans pensadors de la Il·lustració feien referència a una societat primitiva en la que els individus eren bons per naturalesa, obviant qualsevol dominació colonial i obviant el procés etnocèntric pel qual es redueix els Altres a "primitius".

En aquest text recuperem la idea del bon salvatge, però dotant-lo d’un sentit actual, és a dir, de com el sistema colonial occidental acaba generant unes pràctiques com a normatives que obliga a aquelles Altres a igualar-se a la norma. No cal dir que la norma és el blanc, inferioritzant totes les altres races socials i, en la mesura de les possibilitats, eliminar-les. Aquesta inferiorització neix de les estructures del poder colonial però no és independent dels cossos, ja que crea unes subjectivitats tant en els opressors com en els oprimits, és el que el pensador decolonial Nelson Maldonado-Torres conceptualitza com a colonialitat del ser. Això vol dir que el pensament, el llenguatge i l’actitud estan condicionats per la colonialitat que es manifesta a través de pràctiques concretes de subordinació. D’aquesta manera, les persones migrants i racialitzades -o si volem, tots els pobles colonitzats- acaben assumint les jerarquies de poder blanc i, conseqüentment, la seva pròpia posició, és a dir, d’inferioritat. Deia Frantz Fanon que l’única manera de sortir d’aquesta subordinació desemboca en el món blanc. L’assimilació, el blanquejament són algunes de les vies per les quals les persones racialitzades acaben projectant la seva posició en l’estructura social, això implica desmarcar-se de les seves comunitats, que respon al desig del blanc quan manifesta “tu ets diferent”. Així, el bon salvatge basa la seva vida en encabir-se en aquell “tu ets diferent” del qual es desprèn una superioritat del “nosaltres”. Així, paradoxalment, des de certs sectors de l’antiracisme, basen la seva lluita en demostrar que els negres, els sudakes, els moros o els gitanos també poden ser intel·ligents, bons i civilitzats, és a dir, com els blancs.

L’assimilació, el blanquejament són algunes de les vies per les quals les persones racialitzades acaben projectant la seva posició en l’estructura social, això implica desmarcar-se de les seves comunitats

Això ho podem veure clarament en el cas de les persones musulmanes, que després d’un atemptat terrorista han de demostrar que, efectivament, som bons salvatges. El "no tots els musulmans som terroristes" que espera gran part de la societat blanca respon a la lògica de desmarcar-se dels "musulmans dolents" o inclús, traient-los l’autenticitat d’allò que diuen ser. Si a més aquesta declaració s’expressa en veus musulmanes femenines, l’apetit dels blancs es sacia més ràpidament.

I és que aquí el gènere juga un paper clau per fer una separació evident entre el Nosaltres –blancs- que respecten les dones i els seus drets, sent la igualtat de gènere un pilar fonamental de la Societat, i els Altres que han de ser educats en els bons valors occidentals de llibertat i democràcia. Aquest relat és construït discursivament per tornar-se real en els cossos i la ment de les persones. Hi ha una repetició constant d’aquesta dicotomia que acaba creant efectes en la realitat i, com hem dit, també en les pròpies persones subalternitzades, que acaben generant en una espècie de neurosi; fins i tot, trencant, a vegades, vincles familiars i comunitaris.

Per això, l’alliberació de les races socials inferioritzades passa per reconèixer-se a les comunitats de les quals formem part i com a integrants d’aquesta, valorar les formes de subsistència que es tradueixen -inevitablement- en resistència. No entregar els nostres cossos als blancs -abans morta como diria Houria Bouteldja-, sinó posar-los al centre per ser curats en comunitat, cadascun dels nostres cossos, perquè només nosaltres sabem llegir les nostres cicatrius.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: