Impressions

Bona Pasqua

20/04/2017

Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix, a més, sovint, amb l’inici de la nostra primavera, una promesa de desglaç, de dies llargs i nits a la fresca, de maduixes amb nata, cireres sucoses i roselles valentes als marges dels camins.

Acomiadar-se desitjant un “bona Pasqua a les que la celebreu” en un grup de persones heterogeni pel que fa a les creences i l'espiritualitat supera de llarg qualsevol teoria sobre el respecte a la diversitat religiosa

Aquest any, doncs, rebo un “bona Pasqua” després de molt temps, i passen coses. Passa que se m'obre un espai de reconeixement d'una vivència espiritual que no per íntima necessita menys ser compartida. Passa que arriba, justament, en un moment en què l'esclat primaveral se solapa amb la recuperació física després de moltes setmanes d'aturar màquines, i que en aquest procés, lent i esquitxat sovint de desànim, m'ha sostingut la cura i el compromís de persones estimables que s'afegeixen a aquest "bona Pasqua" des de la seva pròpia i distinta posició respecte de l'espiritualitat i les creences. No sé, de fet, si són atees, budistes, musulmanes, panteistes o de la pachamama, i només m'importa en la mesura que per a elles sigui també important compartir-ho; però sí sé que ens fem lloc, les unes a les altres, des del que som i mirant el que l'altra és, no el que voldríem que fos; el que l'altra sent, pensa i creu, i no el que voldríem que sentís, pensés i cregués. I és que acomiadar-se desitjant un “bona Pasqua a les que la celebreu” en un grup de persones heterogeni pel que fa a les creences i l'espiritualitat supera de llarg qualsevol teoria sobre el respecte a la diversitat religiosa: és un gest real de compromís i de pràctica d'aquest respecte, un acte verbal que aconsegueix fer espai a una dimensió importantíssima per a les persones creients (en aquest cas cristianes) sense negar en absolut l'espai a les persones no creients o que tenen altres creences. Encara més: les posa en relació, com una rotllana que s'eixampla per fer lloc a qui acaba d'arribar i permetre-li que sigui qui és, en plenitud.

Acullo, doncs, el "bona Pasqua a les que la celebreu" amb la gratitud de qui se sap reconeguda (no tolerada, ni acceptada, ni admesa) en una part d'ella que la travessa i la significa. Una mà oberta ja no solament al diàleg, sinó a l'acte amorós de fer espai a la vivència de l'altra persona, tant si ens ressona en l'experiència pròpia com si ens resulta totalment aliena. No cal gaire més per posar en pràctica el teoritzat respecte a la diversitat religiosa: simplement celebrar amb, compartir amb, ser amb. I no perdre mai de vista que aquest reconeixement absolut i incondicional de l'altre és justament l'arrel que dóna sentit a les lluites i els compromisos dels moviments socials en què ens vinculem: la lluita radical contra l'opressió, el rebuig i l'odi exercits contra qualsevol ésser humà.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: