El Brasil després de Dilma: cops, protestes i resistències

L’autor descriu el procés de destitució de l’expresidenta Dilma Rousseff i la poca legitimitat del president que l’ha substituïda. Considera que les polítiques reaccionàries i els suports tèrbols d’aquest nou govern poden unir diversos sectors de l’esquerra i impulsar la lluita al carrer

/Marc Vers

 

L’exguerrillera Dilma Rousseff ha estat enderrocada de la presidència del Brasil per un cop molt diferent dels cops d’Estat clàssics. No hi va haver una actuació ràpida i violenta de militars, paramilitars o guerrillers. Ha estat un cop parlamentari, palatí, que segueix el procediment constitucional de l’impeachment . Els seus responsables han fet un gran esforç per mantenir les formes de legalitat i legitimitat. En el seu discurs d’investidura, el nou president, Michel Témer, ha instat el seu equip a contestar durament tota acusació de colpisme que rebi el govern. Això evidencia com n’és, de fràgil, la seva legitimitat.

En el seu discurs d’investidura, el nou president, Michel Témer, ha instat el seu equip a contestar durament tota acusació de colpisme que rebi el govern

Malgrat l’esforç per mantenir les aparences, s’han produït protestes multitudinàries durant els darrers dies, sense coordinació de cap partit polític. S’han ocupat avingudes i places de grans ciutats per denunciar el cop i reclamar unes noves eleccions presidencials. La resposta dels antidisturbis ha estat exhibir la ferocitat dels seus mètodes militars, que han acabat amb la dissolució de protestes pacífiques, detencions arbitràries i dotzenes de ferits.

Els governs del principal partit d’esquerra al Brasil, el Partit dels Treballadors (PT), primer liderats per Lula da Silva i després per Dilma Rousseff, han estat lluny de l’orientació socialista dels seus veïns bolivarians. Lula va mantenir els compromisos fiscals i monetaris acordats entre el seu antecessor Cardoso i el Fons Monetari Internacional, però va aconseguir conciliar-los amb una ambiciosa agenda social. Durant el seu govern, més de 30 milions de persones van deixar enrere el llindar de la pobresa. L’economia va créixer una mitjana del 5% cada any, mentre els grans bancs es lucraven amb milers de milions d’euros anualment. Però els governs del PT han fet molt poc per la reforma agrària que reclamava el moviment social més gran del país, el Moviment dels Sense Terra, perquè afectaria directament els interessos de poderosos terratinents que composaven una part de les seves bases parlamentàries.

Malgrat l’esforç per mantenir les aparences, s’han produït protestes multitudinàries durant els darrers dies, sense coordinació de cap partit polític concret

Per primera vegada, amb els governs del PT, la classe mitjana del Brasil és més nombrosa que els pobres. Això sembla haver molestat una elit que conserva la mentalitat esclavista de defensa desvergonyida de la segregació entre classes i del manteniment dels privilegis. Els sembla inadmissible que s’hagi de fer un contracte i pagar cotitzacions a les treballadores domèstiques, que els negres i els pobres accedeixin a la universitat pública per quotes i freqüentin aeroports, que els metges cubans prenguin el lloc a brasilers blancs que no volen anar als racons miserables del país, que s’ensenyi el respecte a la diversitat sexual i la igualtat de gènere a les escoles.

Una història del cop

Quan el nord-est pobre votava pel PT, els meridionals rics ho atribuïen als ajuts que rebien les famílies miserables. Després de guanyar tres eleccions presidencials seguides, l’oposició va passar factura al partit de govern. L’endemà de les darreres eleccions, van exigir el recompte de vots i, després, van posar en dubte la fiabilitat de les urnes electròniques. Com que no van tenir gaire èxit, van aconseguir triar com a president de la cambra de diputats un dels diputats més conservadors i religiosos, algú disposat a paralitzar el govern de Dilma: Eduardo Cunha.

Després de l’aprovació de diversos projectes de llei que obstaculitzaven el funcionament del govern, Cunha va fer xantatge al PT per protegir-lo de les acusacions de corrupció. Davant la negativa, el diputat va admetre la petició d’impeachment com a procedent i la va dur a votació. Impulsats per mitjans de comunicació, jutges i fiscals anticorrupció, així com per les patronals, joves liberals finançats per empresaris i partits conservadors van organitzar les protestes més grans que s’han vist al Brasil. El seu objectiu era que Dilma i el seu partit desocupessin la presidència.

En aquestes protestes dominades per patriotes vestits amb els colors de la bandera brasilera, qui s’atrevia a aparèixer vestit amb el vermell comunista era expulsat amb insults i agressions. A través dels altaveus, uns demanaven la intervenció política de les forces armades; altres clamaven rabiosament contra la corrupció i el suposat comunisme bolivarià del PT. Segons les enquestes, la major part dels assistents a aquests actes eren del rang socioeconòmic més privilegiat, de perfil conservador, i no havien votat Dilma.

Malgrat que el principal factor mobilitzador de les marxes contra la presidenta eren les acusacions de corrupció contra importants líders del seu partit, no hi havia cap denúncia contra ella. La petició d’impeachment es va basar en la suposada irregularitat d’un procediment reglamentat per la llei pressupostària. Volien fer fora la presidenta amb qualsevol excusa i van trobar aquest subterfugi. La farsa és tan patent que, l’endemà de la condemna de la presidenta, els mateixos senadors van aprovar una llei que flexibilitzava les exigències de compliment d’aquesta tecnicitat. Per empitjorar l’ús maldestre del procediment d’impeachment, els senadors van decidir condemnar la presidenta amb la pèrdua del mandat, però sense llevar-li els drets polítics, com estableix la lletra de la llei. Semblava un intent de minimitzar la injustícia del veredicte sense deixar d’assolir l’objectiu que es perseguia: canviar el cap de l’Estat sense convocar noves eleccions.

El parlament i el carrer després de l’’impeachment’

Quan Dilma va perdre la confiança dels inversors per haver flexibilitzat els compromisos amb la política fiscal i monetària, quan el seu partit estava arraconat per acusacions de corrupció i amb una forta crisi econòmica que havia fet créixer l’atur, una oposició fatigada de derrotes va trobar l’oportunitat perfecta per derrocar-la. Entre les polítiques de les dues administracions, hi haurà ruptures i continuïtats. Però el govern Témer, que s’inicia sense dones i negres als ministeris, té una missió principal, atorgada per les patronals i els inversors internacionals: posar en marxa ajustos fiscals per contenir la crisi. El pla implica la flexibilització de lleis laborals, l’establiment de polítiques d’austeritat que limiten la inversió en educació i sanitat, les restriccions en el sistema públic de pensions o la privatització de béns i empreses públiques.

Els suports del nou govern són parlamentaris que han rebut acusacions de corrupció, exmilitars que elogien la dictadura i també evangelistes fonamentalistes

Gairebé sense haver fet cap reforma agrària o demarcat terres indígenes, després d’haver elaborat una llei antiterrorista que permet criminalitzar els moviments socials i d’haver construït una planta hidroelèctrica gegant al mig de la selva amazònica, el govern Dilma estava lluny d’agradar als sectors més progressistes. Amb el seu pragmatisme i la seva inhabilitat per conduir negociacions polítiques, la presidenta tampoc no ha fet res per avançar amb el dret a l’avortament o la descriminalització de les drogues. Per aquests motius, només els militants de partits i els moviments institucionalitzats s’han adherit a les protestes vermelles que intentaven impedir la caiguda de la presidenta.

Un cop enderrocada, la lluita política s’ha alliberat de la demanda d’alguns sectors que reclamaven la permanència de Dilma. Ara, es tracta de rebutjar un president conservador. Els seus suports són parlamentaris que han rebut greus acusacions de corrupció, exmilitars que elogien la dictadura i evangelistes fonamentalistes que assumeixen discursos obertament antihomosexuals i antifeministes. El context és perfecte pel nou cicle de protestes que s’inicia; aquesta vegada, amb la unió de forces progressistes alineades i no alineades al PT.

El context és perfecte pel nou cicle de protestes que s’inicia; aquesta vegada, amb la unió de forces progressistes alineades i no alineades al Partit dels Treballadors

Com a senyal que la democràcia no va bé, s’ha notat una enorme diferència de tracte de la policia amb els manifestants que en altre temps demanaven l’impeachment i els que ara lluiten contra el president colpista. Els joves del black block fan palesa la indignació amb la violència policial i amb les farses de la representació parlamentària i ensenyen a les autoritats policials i polítiques que la resistència promet ser dura. El nou executiu no vol tenir una imatge d’autoritari per no donar força a la narrativa del cop d’Estat i, alhora, ha de controlar els motins per no posar en risc el seu fràgil govern.

El que passa al Brasil amb el PT té el seu paral·lel en les esquerres europees: si per governar de manera progressista cal alinear-se amb sectors conservadors, la potència del progrés es buida i l’esquerra acaba per replicar i, com a molt, modernitzar pràctiques polítiques tradicionals. Els èxits socials del PT van quedar ofuscats per la reproducció de les formes autoritàries, elitistes i corruptes de fer política que han estat habituals a les institucions brasileres.

Pitjors que un cop d’Estat en els procediments de les institucions suposadament democràtiques són els cops que donen els seus mandataris a la vida de negres, indígenes, dones, treballadors i treballadores i pensionistes. Les conspiracions per l’ascens al poder són part de les rutines de les institucions representatives. Si el poble no es manté vigilant, si no lluita i resisteix perquè aquestes conspiracions no aconsegueixin imposar retallades de drets i de llibertats, amb cada crisi, continuarà rebent cops des de les mateixes estructures de poder on els partits d’esquerra estimulen les seves esperances d’una vida millor.

 

*Paulo Edgar da Rocha Resende és professor de Sociologia Política a la Universidad Vila Velha del Brasil

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: