Caddy Adzuba: "Les multinacionals financen el conflicte del Congo per aconseguir els minerals"

23/02/2016

Alcatel, Ericsson, Siemens o Nokia són empreses punteres en telefonia mòbil. Totes es troben cada any al Mobile World Congress de Barcelona, la convenció més important del sector. Però, darrere dels nostres mòbils, què s’hi amaga? Si tracem el camí invers de la producció, inevitablement, anem a parar a la República Democràtica del Congo, que concentra el 80% de les reserves mundials de coltan, un mineral fonamental per a l’elaboració de productes electrònics. Els recursos minerals juguen un paper clau en la prolongació del conflicte més mortífer del món. Una periodista congolesa i defensora dels drets humans, Caddy Adzuba, ho ha denunciat, sota amenaces però incansablement, a través de la freqüència de Ràdio Okapi i arreu del món. El 2014, quan va recollir el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia, com sempre, va parlar clar: “Permeteu-me demanar comptes a certes empreses multinacionals, que, en la recerca dels seus interessos, han contribuït a assolar a sang i foc aquest gran i bonic país arrabassant la vida a més de sis milions de persones i la dignitat i l’honor a més de 500.000 dones violades”.

Fotografies de l’entrevista: ARIANA NALDA
Fotografies de l’entrevista: ARIANA NALDA

 

Sovint, els mitjans de comunicació oblidem els conflictes de llarga durada, com el de la República Democràtica del Congo. Tu hi convius des de l’any 1996, què en recordes?

Més de sis milions de morts, dones violades, nens soldats, desplaçats... Tots els congolesos que vam quedar-nos a l’est del país, al Kivu, hem viscut horrors. La guerra és quelcom que ningú pot desitjar ni al seu pitjor enemic, perquè deixa unes petjades inesborrables: tot el que vam viure i veure, els familiars i amics que vam perdre... Vaig conèixer la primera guerra el 1996, de ben petita. L’anomenaven d’alliberament, per derrocar el dictador, però aleshores no sabia ni què significava. Em vaig aixecar un dia amb el soroll de les bales i les bombes, enmig d’una història confusa que no entenia. Vaig preguntar al meu pare què passava i em va respondre: “Això és la guerra”. Casa meva va ser destruïda i el meu pare va decidir que havíem de marxar perquè la ciutat cada vegada era més insegura. Vam començar una marxa a peu i, a vint quilòmetres de la meva ciutat, vam caure en una emboscada. No enteníem res, ni qui lluitava contra qui. Van començar a disparar contra nosaltres i em vaig separar de la meva família. Vaig marxar amb un grup de gent desconeguda a través del bosc. Van ser més de 1.000 quilòmetres a peu i fins al cap d’un any no em vaig retrobar amb la meva família, quan ja pensaven que havia mort.

Les circumstàncies t’empenyen a estudiar dret i a dedicar-te al periodisme?

Quan vaig tornar, moltes companyes havien estat víctimes de la violència sexual i altres nois havien estat enrolats en grups armats. Vam tornar a l’escola i la meitat de la classe ja no hi era. Vivíem amb por, ens tancàvem a casa a partir de les sis de la tarda. No podia suportar viure així. En aquella època, tenia setze anys i vaig començar a pensar què fer. Em vaig concentrar en els meus estudis i em vaig proposar ser jutge per jutjar els criminals, tots aquells que s’havien endut els meus amics. Durant un temps, aquesta va ser la meva motivació. Després de la fugida del dictador, va començar un cicle duríssim de violació dels drets humans. Quan ja tenia el batxillerat, vaig pensar que era el moment de mobilitzar-se. Per ser jutge, em faltaven cinc anys a la universitat; així doncs, vaig pensar en la ràdio com un mitjà per denunciar la situació. Vaig començar a negociar una plaça a la ràdio nacional i, finalment, després d’insistir durant tres mesos, em van agafar de pràctiques. Vaig aconseguir alguns espais per cobrir la violència sexual contra les dones i la utilització de nens soldat.

 

Finalment, has conjugat el periodisme i la justícia a través de l’Associació de Dones de Mitjans de Comunicació de l’Est del Congo.

He hagut d’enfrontar-me al masclisme i hem hagut d’organitzar-nos per combatre’l i denunciar-lo. L’associació ha presentat casos de violació de drets humans i, específicament, de violència sexual davant la Cort Penal Internacional i el Senat dels Estats Units.

Tot i que per a la resolució dels conflictes és imprescindible abordar-ne les causes, del conflicte a la República Democràtica del Congo, en coneixem més les conseqüències?

Podem comparar una guerra a una situació de malaltia. Quan estem malalts, no podem curar només el símptoma, no podem tan sols controlar la febre, sinó que hem de buscar l’origen, la causa de la malaltia, per combatre-la. Quan sapiguem d’on ve la febre, podrem curar. Així mateix, si volem tallar l’hemorràgia, hem d’anar a buscar les causes. Podem traslladar aquesta equació al meu país, on la guerra no acaba, sinó que ja fa vint anys que dura, dues dècades de patiment. Les causes del conflicte al meu país són multidimensionals. Hi ha causes vinculades a la cobdícia internacional pels recursos miners, hi ha causes relacionades amb el conflicte ètnic intern, n’hi ha en relació amb la fragilitat política interna i la inestabilitat regional. Cada estructura o actor implicat ha de reconèixer la seva responsabilitat en el conflicte. Quan tots els actors implicats es plantegin la pregunta, podrem seure en una taula per establir un diàleg franc i coherent. Mentre això no passi, només podem alleugerir la febre. Viure un any de pau i cinc de guerra i alguns períodes de calma aparent. Hi ha nens que han nascut i crescut en la guerra. Què poden aportar al seu país? Res. Només coneixen la violència.

El Congrés Mundial del Mòbil hauria de ser una oportunitat per anar a les causes?

Vivim en un capitalisme global, on tots estem per darrere de l’interès econòmic, també els mitjans de comunicació. Obliden que són el quart poder i que haurien de supervisar els altres. Per comprendre per què passa, per entendre el periodisme que es fa i el que no es fa, hem de saber qui són els propietaris dels mitjans de comunicació. Veurem que hi ha pocs mitjans independents. A l’Àfrica, ens fa certa gràcia quan s’emfatitza la independència dels mitjans europeus. Si el poder executiu té el govern, la policia i l’exèrcit, el poder legislatiu pot fer i modificar lleis i el poder judicial té jutges i el suport policial... quines eines tenen els mitjans? No tenen cap protecció. El nostre poder és la paraula, la informació. Crec que els periodistes no són conscients que poden contribuir a posar fi a una guerra. I cal un canvi de perspectiva per esdevenir sensibles als conflictes i ser transmissors de pau. Els mitjans no poden continuar servint els interessos de determinats capitalistes de les multinacionals: han de prendre consciència del que poden fer i posar cadascú al seu lloc.

Quin lloc correspon a les multinacionals de la telefonia mòbil?

"A tots els països on hi ha conflictes, s’hi amaguen interessos econòmics: Síria, l’Iraq, Colòmbia... Per fabricar ‘smartphones’, calen uns minerals escassos i hi ha països que els tenen"

A tots els països on avui dia hi ha conflictes, s’hi amaguen interessos econòmics: Síria, l’Iraq, Colòmbia, el Congo... Per fabricar smartphones, calen uns minerals escassos i hi ha països que els tenen, com el Congo, que és un país immensament ric amb una població empobrida. Per fer els mòbils, el coltan és imprescindible. Per això s’esperona la guerra per extreure aquest i altres recursos. El mapa de les violacions de drets humans coincideix amb el de les mines de coltan. És veritat que les empreses de telefonia poden dir que ningú no les ha vist mai fent la guerra al Congo, però hi ha el que anomenem la mà invisible, existeixen el inversors de la guerra. Qui finança els conflictes bèl·lics també és criminal, encara que no dispari amb el fusell. Les multinacionals financen el conflicte, els grups rebels, per aconseguir els minerals. L’ONU va imposar un embargament d’armes al Congo el 2003 i, tot i així, el país n’està ple. Sabem qui trafica en nom de qui i, per tant, qui finança la guerra. Ho denuncien informes d’organitzacions com Amnistia Internacional, Human Rights Watch o les Nacions Unides. Un informe de l’ONU revela el nom de multinacionals relacionades amb la compra il·legal de minerals, però, actualment, el document està embargat per la pressió de les empreses. La gent vol viure, però no pot perquè hi ha algú que, des del seu despatx climatitzat, ha decidit que per fer els telèfons hi ha d’haver morts al Congo.

 

Quin camí segueix el coltan fins que arriba aquí?

"Qui finança els conflictes bèl·lics també és criminal, encara que no dispari. Les multinacionals financen el conflicte, els grups rebels, per aconseguir els minerals"

La ruta està traçada i controlada. Hi ha algú que finança els grups rebels, els dóna les armes i els demana ocupar un poble on hi ha els jaciments. Els rebels tenen les armes i els diners, executen l’ordre del seu finançador: maten i violen per intentar prendre el control del poble. Després, utilitzen els nens a les mines, converteixen els homes en esclaus i exploten la mineria. Venen el producte a un país veí, que l’envia al mercat mundial.

Aleshores, països com Ruanda són clau?

Des de fa molt anys, és un país colador. Fins i tot és citat com el primer productor de coltan, tot i que mai no n’ha tingut jaciments. Per tant, d’on ve? Efectivament, del Congo, a través del tràfic il·legal. I la comunitat internacional es manté en silenci.

Per trencar el silenci, des de Barcelona, ja fa anys que diverses organitzacions i col·lectius demanen un espai de debat sobre els impactes de la telefonia mòbil. Com s’ha de dissenyar l’estratègia de sensibilització?

"Sovint, es parla del Congo a Europa, però es pensa en tàctiques típicament europees que no funcionaran a l’Àfrica: no tenim la mateixa cultura ni la mateixa manera de viure"

Hi ha un proverbi que diu: si fas alguna cosa per a mi sense mi, la fas contra mi. Perquè, si ho fas per a mi, has de saber quines són les meves necessitats. És necessari conèixer-les per traçar una bona estratègia que m’ajudi. Les empreses, d’una manera o altra, estan connectades amb els minerals de sang i això s’ha de saber. Cal sensibilitzar i començar a treballar en una traçabilitat eficient. Com ja fan moltes organitzacions que treballen aquest tema, s’han d’ajuntar amb les que estan al terreny i coneixen el que passa. Així, conjuntament, es pot dissenyar l’estratègia. Sovint, es parla del Congo a Europa, però es pensa en tàctiques típicament europees que no funcionaran a l’Àfrica: no tenim la mateixa cultura ni la mateixa manera de viure. Hem de trobar-nos en una taula, aprofundir en el context i trobar maneres eficaces d’abordar el problema.

Els mitjans de comunicació són clau per visibilitzar el que succeeix sobre el terreny, però sovint no hi són. El periodisme congolès fa un bon seguiment de la guerra?

Al Congo, hem aconseguit desenvolupar un periodisme sensible al conflicte. Malauradament, els mitjans no estan subvencionats, però hem creat ràdios comunitàries de la societat civil, de proximitat, on la població es pot expressar. Ràdio Okapi, on treballo, és una freqüència creada precisament amb l’objectiu d’acompanyar el procés de pau. El poder polític i els interessos capitalistes estan darrere d’altres mitjans que s’han venut.

 

Quin rol juga la ràdio en un país en guerra?

És el mitjà més important. On hi ha un conflicte, sovint, no hi ha electricitat i, per tant, no es pot veure la televisió ni imprimir premsa ni consultar Internet. El que ens queda és la ràdio perquè podem comprar piles. En molts moments, la gent depenia de la ràdio per saber què estava passant. Vaig experimentar-ho: la ràdio ens va permetre viure durant la guerra.

Precisament, la seva capacitat de difusió també pot avivar l’odi, com el cas de la ràdio Mille Collines a Ruanda.

Cal subratllar el gran rol de la ràdio en les guerres. La ràdio pot salvar o pot matar. Una emissora pot encoratjar a matar el teu veí, com va fer Mille Collines, que transmetia una crida al genocidi a través de la por. Nosaltres ens vam salvar, el 2004, gràcies a Okapi i a la RFI. La ciutat de Bukavu estava assetjada i la població trucava a les emissores per donar coordenades exactes i relatar el que estava succeint. Els testimonis facilitaven informació sobre les accions dels rebels i alertaven la resta. La comunitat internacional es va mobilitzar. Finalment, gràcies a tota aquella circulació de la informació, els rebels van marxar una setmana després.

L’any 2010, els Estats Units van aprovar la llei Dodd-Frank, coneguda com a llei Obama, per evitar que les empreses dels EUA compressin minerals tacats de sang. S’ha aconseguit?

Era necessària. Ara, comptem amb una llei que prohibeix clarament que les multinacionals americanes comprin minerals del Congo que no han estat traçats, és a dir, que no provinguin d’un cicle d’extracció controlat. És un gran pas. Per una banda, aquesta llei dóna poder als defensors dels drets humans, a les organitzacions que treballen contra l’explotació minera il·legal. Els facilita una esquerda per recórrer a la justícia. A més, sóc conscient que, als Estats Units, hi va haver una lluita forta per aconseguir-la. La nostra Associació de Dones de Mitjans de Comunicació del Sud del Kivu va participar al Senat nord-americà per defensar la llei. En canvi, a Europa, no hi ha una llei i les multinacionals ens pregunten: en quina norma us baseu per acusar-nos? [el maig de 2015, es va aprovar una esmena per obligar les empreses a comptar amb un certificat comunitari que garanteixi que no incentiven conflictes i abusos de drets humans a zones de conflicte. Encara no és vinculant perquè ha de passar pels òrgans legisladors de la UE i la Comissió Europea].

També hi ha mines legals, que són el mitjà de supervivència de part de la població congolesa. En quina proporció?

"A través d’un programa de traçabilitat dels minerals, sabem que, a la meva província, únicament és legal un 1% de les 130 mines que hi ha. La resta són punts on encara hi ha grups armats"

Les empreses que necessiten el mineral del Congo haurien d’estar obligades a anar sobre el terreny i assegurar-se que aconsegueixen els minerals legalment. A través d’un programa de traçabilitat dels minerals, sabem que, a la meva província, únicament és legal un 1% de les 130 mines que hi ha. La resta són el que anomenem punts calents, on encara hi ha grups armats. Per tant, les empreses només poden comprar minerals d’aquest 1%, on no hi ha nens obligats a treballar ni dones violades. Aquest procés de traçabilitat és lent, però té efectes sobre altres indrets. El poble congolès té dret a fer extraccions, és el seu país. Els anomenem explotadors de minerals artesans, però han de tenir permís del govern. Hi ha un cadastre miner que defineix les zones on es poden extreure els materials i vendre’ls de forma legal. Òbviament, també hi ha congolesos que trafiquen, financen els rebels i són criminals.

Igualment, al Congo, la gent també té smartphones.

"Demanem que les empreses fabricants respectin la legalitat i els drets humans. El telèfon és una eina essencial, però no pot passar per sobre de les persones"

Al Congo, la telefonia és l’eina més important després de la ràdio. Cada família té, com a mínim, una ràdio i un telèfon. No desitgem que desapareguin les empreses fabricants, però demanem que respectin la legalitat i els drets humans. El telèfon és una eina essencial, però no pot passar per sobre de les persones. Les persones primer i els smartphones després.

 

----------------------

“Al Congo, violen les dones per destruir la comunitat”

Recentment, a Guatemala, ha començat un procés judicial històric contra la violència sexual com a arma de guerra. Al Congo, l’has denunciat reiteradament. Amb quin objectiu s’utilitza?

Per respondre, em remunto a la planificació d’una guerra. Qui fa la guerra dibuixa una estratègia, però, prèviament, estudia la població, l’estructura social. Quan ha estudiat l’entorn, defineix l’atac. Al Congo, van estudiar com fer la guerra i es van dir: en lloc de gastar les nostres municions per matar les dones, les violarem perquè, així, destruirem la comunitat i, aleshores, la podrem sotmetre. A l’est del Congo, abans de la guerra, sota una dictadura, va començar una crisi econòmica molt forta. No hi havia feina i només els homes treballaven fora de casa. Amb l’evolució de la crisi, ells van perdre la feina i, per tant, capacitat adquisitiva. Per mantenir la família, les dones van haver d’anar al camp, fer intercanvis i comerciar. Es van fer càrrec del comerç informal que, afortunadament o desafortunadament, es va començar a desenvolupar. L’economia del país estava dirigida per les dones: eren les agricultores, cultivaven i venien. Elles alimentaven la família i feien funcionar l’economia del país. Els senyors de la guerra coneixien la situació i van planificar la destrucció de la font d’ingressos: destruïm la dona, sense matar-la, i així no podrà mantenir la família. No ens violen com un acte sexual, ens destrueixen perquè esdevinguem incapaces, malaltes, discapacitades. Físicament, després de les atroces violacions, t’has de sotmetre a moltes operacions i poca gent en té l’oportunitat. A més, si una dona és violada, el marit no ho suportarà, és un deshonor. Quan la família ja no es pot mantenir, agafen els homes i els nens perquè treballin a la mina.

 

Normalment, en els conflictes, les dones es presenten com a víctimes. Quin paper hauria de jugar el periodisme?

"Els senyors de la guerra van planificar la destrucció de la font d’ingressos de les llars: destruïm la dona, sense matar-la, i així no podrà mantenir la família"

Els periodistes, en la majoria dels casos, es focalitzen en els fets i no fan seguiment. Es donen xifres de violacions aterridores, però quina és la situació d’aquests dones, que no són xifres? Nosaltres, des de Ràdio Okapi, en fem un seguiment. Quan sabem que alguna d’aquestes dones ha anat a l’hospital, hi anem per saber quin tracte està rebent. Acompanyem la dona en l’àmbit mèdic. Després de dos mesos, ens hi acostem per saber com se senten, com estan superant el trauma. Ens preguntem què volen. Si volen justícia, interroguem els responsables per saber quines mesures es prenen. I fem seguiment de la vida quotidiana de les dones, per saber en què es converteixen. Podem arribar a fer seguiment durant dos anys. A banda de la denúncia, entenem que cal un programa d’autonomització, d’ajuda perquè passin a ser dones empoderades. Treballo amb 150 dones per eliminar l’etiqueta de víctima. Des del periodisme, cal fer seguiment de totes les etapes. Les dones víctimes d’ahir es converteixen en activistes.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: