Cal prohibir els cultius transgènics?

Contrast

Un altre 'gadget' en benefici del capital

Per José Ramón Olarieta
Professor d’Edafologia a la Universitat de Lleida. Membre de Som lo que Sembrem


L'informe de la Diputació General d’Aragó sobre la campanya de 2014 finalitzava amb aquesta frase: “Els resultats haurien d’ajudar-nos a fer una profunda reflexió en relació amb l’ús continuat de material transgènic a les explotacions”. I quins eren els resultats? Doncs que el panís transgènic mai no ha donat més rendiment que les varietats convencionals. Uns resultats semblants als que sempre ha obtingut l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) a Catalunya, tot i que no se n’ha volgut extreure la mateixa –i lògica– conclusió.

Les dades del Departament d’Agricultura dels Estats Units de l’any 2010 mostraven que una de cada set famílies patia gana, el nivell més alt des de 1995, quan es van començar a conrear comercialment les varietats transgèniques. La conclusió és clara: els transgènics no tenen res a dir sobre la solució de la fam i la malnutrició perquè aquestes només són símptomes del veritable problema, que és l’acumulació de la riquesa i dels mitjans de producció en molt poques mans.

L’ús del panís transgènic MON810 és, fins i tot, contrari als principis de la producció integrada perquè aquest panís produeix contínuament l’insecticida Bt, des del moment de la sembra fins a la collita. Els riscs directes per a les persones vénen per dues bandes. Ni els gens afegits a aquest panís ni la toxina Bt es degraden en el sistema digestiu humà i aquesta darrera substància és tòxica per a les cèl·lules humanes. Per acabar, el panís MON810 també va carregat amb una proteïna al·lergògena per als humans que apareix com a resultat del procés incontrolat d’enginyeria genètica.

Justificar el panís MON810 perquè a algú se li ha acudit sembrar panís al juliol en lloc de fer-ho a l’abril no s’aguanta per enlloc. Només per a qui vol continuar en aquest camí de la intensificació boja per produir biomassa cada vegada més barata per a l’agroindústria.

Amb la nova onada de transgènics, ens tornen a prometre el paradís. En diuen “modificació genètica de precisió”, però aquestes tècniques són imprecises i, per tant, incontrolades

Mentre que la millora genètica convencional ha continuat desenvolupant tota mena de cultius resistents a la sequera –o a sòls pobres o més nutritius–, cap d’aquestes varietats no és transgènica. No necessitem els transgènics per a res útil. Amb la nova onada de transgènics, ens tornen a prometre el paradís. En diuen “modificació genètica de precisió”, però aquestes tècniques són imprecises i, per tant, incontrolades.

La mateixa enginyeria genètica ha demostrat la falsedat de la seva base científica perquè la presència del gen no és condició necessària ni suficient per a l’expressió d’un caràcter. El panís MON810 no porta sencer el gen que representa que ha de produir la toxina Bt i, tot i això, produeix aquest insecticida. Per altra banda, aquestes varietats Bt no produeixen la toxina en condicions de sequera. L’enginyeria genètica no sap quants gens posa ni on els posa del genoma; ni tampoc sap com funcionarà la planta una vegada transformada. D’això, no se’n pot dir ciència ni tecnologia.

El que sí que fan molt bé els transgènics són dues coses. Una, fer un pas més en la privatització de les llavors per part del capital, procés que ja es va iniciar amb la introducció de més varietats híbrides. L’altra, amagar un problema essencialment polític darrere el vel d’un suposat problema tecnològic. Com diu John Gray: “Avui, la fe en l’acció política està pràcticament morta i és la tecnologia la que expressa el somni d’un món transformat (...) Però la tecnologia no és un substitut de l’acció política. A la pràctica, la utilitzem només per emmascarar problemes que no podem resoldre”. O com ja va dir Steinbeck a El raïm de la ira: “Homes de ciència han treballat però la fruita es podreix al sòl (...) homes que han creat nous fruits no poden crear un sistema perquè els seus fruits puguin ser menjats (...) nens agonitzant amb pel·lagra –malaltia per dèficit alimentari– han de morir perquè no es poden obtenir beneficis d’una taronja”. I tota la resta són punyetes.

 

/ Jennifer Tapias Derch

 


Cultius transgènics: hi podem renunciar?

Per Jordi Garcia-Mas
Investigador de l’IRTA al Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG)


Entenem per transgènic un organisme al genoma del qual s’ha introduït un gen (de la mateixa o d’una altra espècie) per conferir-li una nova característica mitjançant l’ús de la biotecnologia. D’ençà que es va descriure aquesta tecnologia l’any 1983, l’obtenció de plantes transgèniques és una pràctica habitual als laboratoris que es dediquen a la recerca vegetal, on s’utilitza per entendre la funció dels gens de les plantes. Ben aviat es va preveure la seva utilitat en la millora genètica dels cultius per obtenir plantes amb noves característiques d’una manera més àmplia, precisa i ràpida. Els primers cultius transgènics –els anomenats organismes genèticament modificats (OGM)– van arribar al mercat el 1994 i els caràcters més àmpliament introduïts al blat de moro, la soja o el cotó han estat la resistència a insectes o la tolerància a herbicides. Aquests OGM possibiliten un increment de la productivitat i una reducció de l’ús d’insecticides.

Disposem de nombrosos estudis científics rigorosos que no han trobat cap evidència que els OGM siguin nocius per a la salut (humana o animal) ni pel medi ambient i cap estudi científic rigorós apunta el contrari

Per l’aprovació del cultiu d’un OGM, la planta transgènica ha de passar controls exhaustius per demostrar que no presenta riscos diferents respecte als de les varietats convencionals i, a la Unió Europea, necessita un informe favorable de l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), formada per experts independents. Malgrat això, la percepció social dels OGM és, en general, negativa. Per què? Probablement, la societat no disposa d’informació contrastada i objectiva, es barregen conceptes i hi ha molt soroll de fons, cosa que evidencia la poca comunicació que existeix a casa nostra entre ciència i societat. De fet, disposem de nombrosos estudis científics rigorosos que no han trobat cap evidència que els OGM siguin nocius per a la salut (humana o animal) ni pel medi ambient i cap estudi científic rigorós apunta el contrari.

S’argumenta que els OGM fan perdre diversitat genètica. Des de fa dècades, es conreen unes poques varietats híbrides d’alguns cereals i espècies hortícoles, varietats més vigoroses i productives que han desplaçat les varietats tradicionals. Com que a casa nostra només es permet el conreu d’un OGM, el blat de moro transgènic resistent al barrinador (Bt), difícilment podem atribuir la pèrdua de diversitat de les espècies als transgènics.

És cert que hi ha una concentració del mercat de llavors en unes poques empreses propietàries de patents per aquestes tecnologies, que s’hauria de regular d’alguna manera per evitar els monopolis. Però els OGM no són el problema. Cal regular els productes i no la tecnologia utilitzada per obtenir-los; avaluar el risc/benefici que ens pot comportar un OGM i evitar descartar-lo a priori per raons purament ideològiques. L’experiència demostra que són compatibles amb les varietats convencionals i amb les ecològiques i, alhora, que la seva coexistència és desitjable i possible mitjançant la implementació de guies de bones pràctiques per part dels agricultors.

Els reptes de l’agricultura en un món globalitzat, amb previsions alarmants d’increment de població i de canvi climàtic, ens obliguen a considerar l’ús de les noves tecnologies, juntament amb estratègies tradicionals, per obtenir cultius més productius i sostenibles. Després de la primera generació d’OGM, podem abordar caràcters més complexos com la millora de l’eficiència fotosintètica, la tolerància a la sequera i la salinitat o l’augment del valor nutricional dels aliments, entre altres. Fruit dels recents avenços de la genòmica, disposem de noves tecnologies d’edició gènica que permetran obtenir varietats modificades de manera més precisa i que no seran distingibles de les convencionals. Hi podem renunciar?

 

*Article publicat al número 431 de la Directa.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Espais olímpics, espais morts

dimarts, 16 maig, 2017

El 15 de març passat, la Comissió del Consell Municipal de l’Ajuntament de Barcelona va confirmar que la ciutat no acollirà els Jocs d’Hivern de 2026, tot i que no s’ha descartat