Carlos Barranco: "És molt més difícil abolir un exèrcit que no pas no crear-lo"

Activista antimilitarista i membre del MOC
31/05/2017

Sempre havia estat preocupat per les guerres i la violència i va trobar la manera de connectar aquesta inquietud amb el treball col·lectiu gràcies a la insubmissió. Va entrar al MOC (Moviment d’Objecció de Consciència) l’any 1996. S’estava preparant una nova campanya de desobediència civil que anava més enllà de la insubmissió tradicional: la insubmissió a les casernes i la deserció. Barranco havia de fer la prestació substitutòria del servei militar, ja que tenia l’estatus d’objector de consciència, però hi va renunciar perquè el destinessin a fer el servei militar obligatori. La seva ‘pel·lícula’ va començar el 1997, quan el van sortejar i va anar a parar a la caserna d’instrucció de Càceres. Allà, va desertar i es va presentar públicament amb altres companys de lluita. Llavors, van engegar una campanya antimilitarista pública i col·lectiva, que no només denunciava el servei militar –que en aquell moment ja s’havia anunciat que acabaria–, sinó que advocava per la desaparició de l’estructura militar, l’exèrcit i les armes.

/ LLUÏSO LLORENS

 

Com us vau preparar per a la campanya d’insubmissió a les casernes?

La campanya va desencadenar la cerca de suports i la projecció pública de la desobediència, però també les conseqüències repressives de l’acció. Nosaltres ens havíem preparat prèviament per a la presó. Vam fer entrenaments i tallers que ens van servir per aguantar la presó militar i la repressió. Vaig estar en presó preventiva quatre mesos i, després del judici militar a Badajoz, em van condemnar a dos anys i quatre mesos, que vaig acabar complint com tothom: quatre mesos en segon grau i un any en tercer grau a Alcalà d’Henares.
 

La desobediència civil sempre ha estat molt present dins el moviment antimilitarista...

La insubmissió és una eina de transformació que va més enllà del servei militar, que es va enfonsar per si sol després que es constatés la impossibilitat de mantenir una estructura militar quan la majoria de la gent s’estava escapant cap a l’objecció de consciència legalment reconeguda i molta altra cap a la prestació substitutòria. Nosaltres creiem que, a la caixa d’eines dels moviments de base, autoorganitzats i assemblearis, la desobediència és eficaç, té profunditat històrica i legitimitat des de la filosofia del dret, tot i que moltes vegades es desaprofita. Per això hem intentat fer aquesta pedagogia posteriorment. La desobediència civil i l’acció directa no violenta són algunes de les nostres eines centrals i més identitàries. Quan va esclatar el 15-M, vam intentar explicar la desobediència civil i l’acció directa no violenta i fer-ne pedagogia. Vam fer molts tallers, hi havia molta demanda de saber en què consistia.
 

Quin és l’escenari actual del vostre moviment?

"Quan veus líders de forces polítiques emergents lloant l’exèrcit, fa una mica de por"

Ara, l’antimilitarisme és una lluita molt més invisibilitzada. Continuem fent campanyes contra l’aportació fiscal als pressupostos militars i una crítica al militarisme econòmic i les despeses de la guerra. Quan veus líders de forces polítiques emergents lloant les forces militars o col·locant militars dins el partit a dit, fa una mica de por. Això ratifica la necessitat de continuar fent pedagogia. Estem assistint a les guerres més mortíferes des de fa molts anys... a Síria, per exemple, on es bombardegen hospitals, escoles i població civil. També hi ha una part dels moviments socials, potser molt reduïda, que promou una visió del canvi social i de la revolució cada vegada més militaritzada. Per això intentem difondre el discurs que l’abolició de l’estructura militar i l’exèrcit és un pas en la bona direcció no només a la societat en general, sinó també en alguns sectors de l’esquerra.
 

Ara, la lluita és més simbòlica, més subtil que fa uns anys, i també es desenvolupa mitjançant el discurs...

Sí. De fet, hi ha un parell de mites que s’han utilitzat àmpliament per justificar la desviació de recursos cap a la recerca i el desenvolupament militars. Als EUA, després de la Segona Guerra Mundial, el complex militar industrial va rebre quantitats ingents de recursos econòmics que no només van anar destinats a desenvolupar armament. Es va generar el mite de l’impacte positiu de la tecnologia militar sobre la civil, la idea que, si dediquem diners a la tecnologia militar, la inversió repercutirà en avenços per a l’entorn civil que milloraran la vida de la població. Després de la guerra freda, el volum mundial de despesa militar ha baixat, però no el volum de finançament d’R+D militar. El debat de fons és per què hem de passar per les investigacions militars per obtenir resultats que es puguin fer servir en l’àmbit civil. En última instància, la finalitat de la ciència hauria de ser la millora de les condicions de vida de la societat.
 

La vostra proposta es podria tenir en compte a Catalunya si el procés independentista tira endavant?

A escala nacional, ja tenim despeses compromeses –que no es poden desfer– durant uns anys. I, tenint en compte les picades d’ullet de Podemos a la cúpula militar, fins i tot és difícil pensar que l’esquerra pugui encabir les nostres propostes. Així doncs, en l’àmbit estatal, no tenim cap esperança, la situació és aquesta. Però, a Catalunya, el debat arriba a altres coordenades amb el procés de sobirania. És molt més difícil abolir un exèrcit que no pas crear-lo; així doncs, som més a prop del que proposa l’antimilitarisme. Hem d’aconseguir que la gent, que en general està en contra de la guerra, no pensi que l’exèrcit és necessari. La defensa no és militar, no és defensa de les fronteres o l’Estat, sinó que té a veure amb la defensa dels drets i les llibertats conquerides. Hem patit adoctrinament, però hi ha d’haver un canvi de paradigma pel que fa a la defensa: ha de ser defensa del medi ambient, desobediència civil, acció directa no violenta
 

Article publicat al número 432 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: