Carrers masclistes

Respostes feministes contra l’assetjament de dones als espais públics

Volíem explorar la problemàtica de l’assetjament masclista al carrer i conèixer la seva incidència. Hem recopilat veus i testimonis, a través de qüestionaris anònims, sobre experiències personals. Massa sovint, es tracta d’històries que, com que són viscudes de manera individual, queden silenciades. No obstant això, les respostes ens han fet veure que l’abast dels assetjaments soferts per les dones als espais públics superen de llarg les nostres expectatives. Us n’oferim un petita mostra.

Massa sovint, els atacs sexistes queden silenciats perquè són viscuts de manera individual

“La primera vegada va ser quan tenia vuit anys. Em va parar un home des d’un cotxe, em va demanar on era un carrer… De sobte, em va començar a tocar la vulva. Em vaig quedar paralitzada”. La companya més jove escriu: “L’experiència més impactant la vaig viure als setze, fa tres anys. Trucava al timbre de la casa d’una amiga quan tres nois més grans es van posar darrere meu i em van empènyer contra la paret per intentar-me tocar. Per sort, la meva amiga va obrir la porta ràpid i vaig poder entrar, sola”. “A mi també em van perseguir quan era preadolescent”, recorda una dona que voreja la setantena. Una altra, d’uns quaranta anys, explica que “mentre lligava la bicicleta davant de casa, un home es va abaixar els pantalons i es va masturbar. Vaig sortir corrents”.

“Un grup d’homes en fila, que et fa un passadís entre gestos obscens, i et xiulen, com si fossis un gos. [...] La suor freda que sents de cop. Canviar de vorera, passar tan lluny d’ells com puguis, per evitar-ho”. Vivències que es repeteixen. “Nois que caminen al teu costat, et diuen: ‘Guapa, què tal, on vas, com et dius, què fas?’”. “Sortir del metro i que un tio amb una erecció se t’enganxi i, a sobre, et foti crits si li dius res”, explica una altra dona.

Algunes senten temor. “En tot moment sóc conscient de la roba que duc, del camí que faig”. “La foscor en un carrer buit m’incomoda”. Una d’elles porta un esprai de pebre a la bossa. Les claus a la mà. El mòbil a prop. Totes reclamen l’espai públic i el seu dret de transitar-lo i ser-hi sense coaccions, de nit o de dia, a zones familiars o desconegudes. “És un procés d’apoderament personal, una qüestió d’identitat: no podem recular”. Una companya afirma que no canvia rutes, horaris ni plans per por.

“No sempre tinc força per contestar, per defensar-me amb l’acció directa”, relata una noia

Com actuen davant d’una agressió? Les respostes són diverses, però les enquestades coincideixen que la reacció depèn de l’estat emocional, l’autoconfiança, el risc que calculen. “No sempre tinc força per contestar, per defensar-me amb l’acció directa”, relata una noia. “De vegades, només calen mirades fermes, no baixar l’esguard, demostrar que no ens poden intimidar”, proposa una altra. “Treballar des de l’enginy, desactivar l’agressió i desconcertar sense caure en el silenci. Tampoc ens podem forçar”.

Contestar no sempre funciona. “És molt frustrant. Que et cridin: ‘De què et queixes, boja, com si dir-te guapa fos una mala cosa!’”. Novament, les experiències se solapen. “El pitjor és que moltes dones normalitzen aquesta violència”. “El més important és prendre consciència, tenir molt clars els teus drets i saber que pots exigir que et respectin, que pots respondre l’agressió. Increpar, preguntar per què ho fa, desmuntar el privilegi heteropatriarcal”, recalca una jove.

“I la solidaritat! Saber que som moltes”. “Intervenir, si veus que algú pateix una agressió, ni que sigui mostrant que ets a la vora, si et necessita”, assegura una dona. “Cal que la gent s’adoni que això és greu i que ens passa a totes”, conclou una altra.

Volem saber què en pensen els homes. Què fan si veuen que algú assetja una dona al carrer? La majoria dels homes que hem enquestat diuen que no saben quina és la millor manera d’actuar. Intervenir o no, atansar-se, increpar l’assetjador, iniciar un diàleg amb ella… Estan d’acord que, si presencien una agressió física, actuaran. Però, on comença la violència?

La magnitud del problema a Catalunya, en xifres

A l’apartat sobre espai públic de l’enquesta Violència masclista a Catalunya (2010), elaborat pel Departament d’Interior, l’Institut Català de les Dones i la Regidoria de Dona de l’Ajuntament de Barcelona, es mesura la prevalença i es recullen les percepcions i els valors sobre la violència masclista. Un 12,2% de les enquestades manifestava haver estat víctima d’agressions sexistes durant l’any anterior. En general, els homes creien que la problemàtica tenia menys incidència i era menys greu. Només un 15,5% de les dones consideraven que els comentaris grollers, els assetjaments indeguts i altres agressions havien disminuït els últims anys, enfront del 30,8% dels homes.

 

Infografia: PAU FABREGAT

 

Acabar amb la ‘cultura de la violació’

L’organització canadenca Women Against Violence Against Women (WAVAW) situa l’origen del concepte de cultura de la violació (rape culture) en el feminisme nord-americà dels 70. El terme es va idear per designar i evidenciar les vies mitjançant les quals la societat culpabilitza les víctimes d’agressions sexuals i normalitza la violència masclista. Al seu llibre Transforming Rape Culture, Emilie Buchwald parla d’un “conjunt complex de creences que encoratja l’agressió sexual masclista i dóna suport a la violència contra les dones”.

La ‘rape culture’ perdona el terrorisme emocional i físic contra el gènere femení, a través de la seva normalització com a element quotidià

Aquesta violència és percebuda com a eròtica i la sexualitat va impregnada d’un component bèl·lic. A la cultura de la violació, les dones viuen en un contínuum d’amenaces i agressions; des dels comentaris sexistes fins als tocaments, els atacs o les violacions. La rape culture perdona el terrorisme emocional i físic contra el gènere femení, a través de la seva normalització com a element quotidià, innocu. Tant els homes com les dones assumeixen la violència sexual –en les seves múltiples expressions– com un factor inevitable, inherent a la convivència social. I això s’evidencia a través d’uns patrons de conducta que posicionen el biohome heterosexual en una situació de superioritat simbòlica, de la mà d’una herència patriarcal que influeix en totes les esferes de la nostra societat. Les dones, relegades a una posició subordinada, esdevenen objectes de persecució, intimidació, apropiació i agressió.

Però no solament el gènere marca aquesta relació de poder. Des del feminisme de la interseccionalitat, s’aborda la discriminació masclista tenint en compte altres sistemes de dominació –econòmics, ètnics...– que interaccionen amb el patriarcat per donar forma a la realitat que vivim. Ser dona, migrant i transgènere, per exemple, suposa una vulnerabilitat més gran davant els prejudicis que motiven l’assetjament.

On s’expressa la cultura de la violació? La resposta és simple: a tot arreu. Des dels mitjans fins a les converses quotidianes, tota relació social pot estar impregnada per la normalització de la violència envers les dones pel fet de ser dones. L’educació marcada pel gènere ens empeny, des de la infància, a perpetuar les conductes preescrites. Les institucions proporcionen consells de seguretat a les noies, però no ensenyen els nois a no tenir conductes irrespectuoses i agressives.

MARTA VILARDELL

Reclamar l’espai públic

Els espais públics són alguns dels llocs on la violència sexista té més incidència. Avui dia, es considera normal que una noia que camina pugui rebre petites dosis de violència condensades en allò que socialment es cataloga com a tirar floretes. Les dones denuncien que aquestes atencions no són benvingudes, ja que envaeixen l’espai personal, i que transformen el seu cos en un objecte i inicien una dinàmica de judici a la imatge i l’estètica, a més de fer una valoració violenta de la sexualitat femenina. Cosifiquen la dona, en definitiva, i la converteixen en una mera corporalitat sobre la qual els homes tenen més drets que ella mateixa.

Tot i que el model patriarcal està tan arrelat que pot semblar impossible desfer tota la trama que el sosté, cada vegada hi ha més veus que el combaten. En primer lloc, qüestionant aquesta violència envers les dones inherent al patriarcat i, seguidament, denunciant-la en totes les seves formes. Hi ha valors i actituds profundament imbricats en la cultura que poden ser –i són– canviats dia a dia, a través de l’apoderament individual i col·lectiu.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: