El càstig social de la dispersió penitenciària

Tenir una persona presa vertebra la vida de les seves familiars a nivell emocional, temporal i econòmic. Les grans distàncies geogràfiques maximitzen tots els efectes de la condemna de reclusió

Enguany fa 27 anys que es va començar a aplicar la política de dispersió, una mesura d’excepció de la política penitenciària que s’aplica a les persones condemnades per delictes de terrorisme i que obliga a passar la condemna establerta en una presó situada a molts quilòmetres de distància del seu lloc de residència. Aquesta situació perjudica les preses polítiques, que ja han de viure sota una reclusió en règim de primer grau, i les seves famílies i amistats, que han de pagar els costos econòmics i emocionals d’aquest allunyament.

L’allunyament de la llar magnifica el desgast emocional de les condemnades i els seus éssers estimats / JOSU TRUEBA LEIVA (BOSTOK PHOTO)
L’allunyament de la llar magnifica el desgast emocional de les condemnades i els seus éssers estimats / JOSU TRUEBA LEIVA (BOSTOK PHOTO)

 

L’any 1978, es va començar a aplicar la política penitenciària de concentració (predispersió, però agrupant preses polítiques a presons com Herrera de la Mancha). A partir de 1989, sota el pretext oficial de la manca d’espais per a les preses –fonamentalment d’ETA, però també d’altres organitzacions– i amb la intenció de desestructurar la força i la resistència dins les presons on convivien conjuntament, es va aplicar la política penitenciària de dispersió. Com explica Patricia Cordo, del col·lectiu de solidaritat i suport a les preses polítiques gallegues Que Voltem para a Casa: “La dispersió es una vulneració dels drets humans que busca –fora de la llei– venjança. Busca un càstig social pel fet de tenir una companya o familiar presa per motius polítics”.

Infografia actualitzada el gener de 2017 / Pau Fabregat


Segons el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics aprovat per l’ONU i el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, l’empresonament d’una persona s’ha d’efectuar a la presó més propera a la seva llar. No obstant això, tant l’Estat espanyol com el francès vulneren aquest dret amb les preses polítiques.

Impacte en les famílies

Tenir una persona presa vertebra la vida de les seves familiars a nivell emocional, temporal i econòmic. La dispersió maximitza tots els efectes de la reclusió. A la persona presa, l’aïllen i la desterren emocionalment i socialment del seu entorn per desarrelar-la de la seva cultura i la seva quotidianitat. A les famílies i les amistats, les condemnen a fer un sobreesforç obligant-les a assumir els costos econòmics derivats de la llunyania de les presons.

Fotografies de familiars de preses polítiques basques que pateixen els efectes de la dispersió / JOSU TRUEBA LEIVA (BOSTOK PHOTO)
Fotografies de familiars de preses polítiques basques que pateixen els efectes de la dispersió / JOSU TRUEBA LEIVA (BOSTOK PHOTO)

 

Cada setmana, la persona presa té dret a rebre una visita de 40 minuts, per la qual cal recórrer grans distàncies. En el cas de les famílies de preses basques recloses a l’Estat espanyol, el desplaçament suposa entre 190 i 1.100 quilòmetres; a l’Estat francès, de 234 a 1.080. En aquest darrer cas, també cal comptar-hi les preses catalanes Dolores López –Lola– i Marina Bernadó, les famílies de les quals han de recórrer entre 1.019 i 1.063 quilòmetres. Així mateix, les preses gallegues s’enfronten a una distància de 237 a 674 quilòmetres per cada visita.

Perdre la vida a la carretera

Les hores de viatge per carretera generen angoixa, malestar i nervis a les familiars, factors que, juntament amb el cansament –sovint acaben de sortir de la feina–, poden ocasionar accidents de trànsit. Etxerat, associació de familiars i reunits de persones exiliades, deportades i preses polítiques basques, n’ha comptabilitzat 267. A més dels danys físics i psíquics que poden produir els accidents, les famílies s’han d’enfrontar a pèrdues materials, econòmiques i, fins i tot, laborals (per exemple, una baixa mèdica deguda a les seqüeles acaba en acomiadament). La carretera ja s’ha endut dues familiars gallegues i setze basques en tots aquests anys de polítiques de dispersió.

Fotografies de familiars de preses polítiques basques que pateixen els efectes de la dispersió / JOSU TRUEBA LEIVA (BOSTOK PHOTO)
 / JOSU TRUEBA LEIVA (BOSTOK PHOTO)

 

Després del viatge d’anada, quan les familiars arriben a la presó, s’enfronten a tractes vexatoris a causa de l’aplicació del protocol dels Fitxers d’Informació d’Especial Seguiment (FIES) 3. Això es pot traduir en escorcolls corporals, registres de les pertinences, intervencions de cartes, etcètera, procediments que comporten una manca d’intimitat que impacta especialment en les persones grans i la mainada.

Els desplaçaments llargs que han d’afrontar les familiars de les recluses desplaçades s’enduen vides: dues gallegues i setze basques han mort a les carreteres en aquests anys

L’Estat espanyol concedeix un vis a vis familiar i un altre d’íntim, tots dos d’una hora, mensualment. En teoria, també es permet un vis a vis de convivència una vegada al mes perquè hi assisteixin les menors de deu anys; a la pràctica, però, només es facilita cada dos o tres mesos. A més, no hi ha reagrupament horari, encara que es vulguin visitar dues preses d’una mateixa presó, per “no facilitar el contacte”.

En el cas de l’Estat francès, les condicions canvien. Per a les preses preventives (fins a sis anys), les visites són de 30 minuts, acumulables en visites dobles o triples, però havent de sortir i entrar en lapses d’una hora i mitja. Per tant, per tenir una visita triple, hi has de passar tot el dia. Per a la resta de persones preses, les visites són més llargues i normalitzades. Moltes vegades, no hi ha vidres de separació als locutoris. En canvi, no es recull el dret de mantenir cap vis a vis.

Per facilitar el transport, Etxerat i el col·lectiu de furgonetes solidàries Mirentxin viatgen setmanalment a l’Estat francès, Andalusia, Castella, el País Valencià i Múrcia. Davant la manca de places, es dóna prioritat a les visites de vis a vis. Per aquesta raó, sovint es fan combinacions de transports (trens, busos i cotxes).

El desplaçament que han de fer les famílies a causa de la dispersió també suposa un cost econòmic important. Com apunta Sare, col·lectiu pels drets humans i l’apropament de les persones preses basques, partir des d’Euskal Herria cap a les presons situades a una distància intermèdia equival a uns costos mensuals aproximats de 1.637 euros, mentre que les famílies de les preses gallegues n’assumeixen entre 250 i 1.000. En el cas de l’Estat francès, el viatge s’encareix i comporta entre 1.340 i 1.475 euros mensuals. Per a moltes altres preses que es troben a més de 1.000 quilòmetres de les seves famílies, com la catalana Lola López, les despeses encara són més elevades.

200 euros per família

Segons Etxerat, a tot això, cal afegir-hi les despeses que suposen la higiene i l’alimentació. Mensualment, a les preses, se’ls proporcionen alguns elements com quatre rotllos de paper de WC, un tub de pasta de dents, un pot de lleixiu, un lot de coberts de plàstic, sis condons si s’és home o compreses si s’és dona. Dos cops a l’any, també se’ls subministra una esponja, una pinta i un got de plàstic.

Fotografies de familiars de preses polítiques basques que pateixen els efectes de la dispersió / JOSU TRUEBA LEIVA (BOSTOK PHOTO)
 / JOSU TRUEBA LEIVA (BOSTOK PHOTO)

 

Però hi ha altres productes bàsics, com ara bosses d’escombraries, xampú, baietes, segells, bolígrafs o papers, que no es cobreixen i que han de pagar les famílies de les preses. També s’han de costejar aliments com els làctics, el cafè o els embotits perquè, com apunta Jaiki Hadi, associació formada per metgesses, psicòlogues i psiquiatres que ofereixen assistència a persones víctimes de la violència política a Euskal Herria, l’alimentació de la presó és escassa i greixosa i presenta carències vitamíniques, fet que provoca malalties. A més, cal afegir-hi les trucades, xifrades en 40 euros al mes. Aproximadament, es necessiten 200 euros mensuals per mantenir una persona a la presó. En un context de crisi, l’entorn social de la presa pateix un càstig afegit i precaritzador.

Per acabar amb aquesta sagnia econòmica, per facilitar l’acostament de les persones preses a les instal·lacions més properes als seus domicilis familiars i, en definitiva, per eradicar la política de dispersió, el segon dissabte de gener de cada any té lloc una marxa massiva a Bilbao i Baiona. El respecte als drets de les persones preses és la reivindicació que encapçala aquesta manifestació.

 

-----------------------------------

Marc legal de la política antiterrorista

L’any 2003, es va promulgar la Llei orgànica 7/2003 amb l’objectiu de precisar el compliment ple i efectiu de les penes per delictes de terrorisme. L’article 76 d’aquesta llei estableix l’augment de la pena màxima per a les persones acusades de terrorisme de 30 a 40 anys. Així mateix, encara que habitualment qualsevol persona que hagi comès un delicte ingressa a la presó en règim de segon grau, la política antiterrorista classifica automàticament les persones acusades de terrorisme al primer grau.

/ JOSU TRUEBA LEIVA (BOSTOK PHOTO)

 

La impossibilitat de l’avançament de la llibertat condicional és un altre dels perjudicis que han de sofrir les persones condemnades per delictes de terrorisme. Segons Etxerat, per a aquestes persones, “els beneficis penitenciaris es calcularan sobre la base del nombre total d’anys imposats en la condemna, motiu pel qual el gaudi de la llibertat condicional resulta poc realista per a qualsevol persona condemnada per múltiples delictes de terrorisme, que poden acumular condemnes de centenars d’anys de presó”.

La llibertat condicional esdevé encara més quimèrica després de l’aplicació de l’anomenada doctrina Parot. Això va suposar que la reducció de penes per beneficis penitenciaris no s’efectués sobre el màxim d’anys de compliment, sinó sobre la pena total imposada, cosa que invalidava aquests beneficis.

 

-----------------------

Experiències

 

Nekane Basauri, 66 anys

El proper mes de març far 24 anys que visita el seu marit a diferents presons de l’Estat espanyol i francès. Actualment, compleix condemna a Alacant –a 750 quilòmetres del País Basc– i inverteix més de 250 euros cada vegada que el visita. Per a ella, la dispersió significa allunyar-te tant com sigui possible de la persona que t’estimes per evitar que puguis visitar-la i donar-li suport. Un divendres al mes, inicia el seu viatge al País Valencià a les tres del migdia i no torna fins diumenge a les onze de la nit. Passa cinquanta-sis hores fora de casa per fer una visita que tan sols en dura tres.

Nekane, que fa 42 anys que manté la relació amb el seu company, afirma: “ A mi, em van empresonar amb ell i, fruit de la dispersió, van condicionar la meva llibertat familiar, econòmica, social i laboral”. Destaca la complicació d’organitzar els desplaçaments i recorda “el risc per la vida que comporten els viatges per carretera en condicions de cansament i estrès”.

L’objectiu de la dispersió es aïllar el reclús del seu entorn i els seus orígens; així doncs, el càstig és doble: contra ell i contra les familiars i les amistats. Nekane afirma que la dispersió “fa mal, però enforteix les conviccions” i creu que el fet de “respectar les seves pròpies lleis donaria credibilitat als estats espanyol i francès i posaria automàticament fora de les presons la majoria dels empresonats actuals”, en al·lusió a les preses malaltes, l’acumulació de penes i el compliment dels decrets europeus en aquesta matèria.

“Aquesta política perpetua la venjança de qui no admet les seves responsabilitats en el conflicte que sagna la nostra nació”, afirma rotundament. Es mostra convincent quan defensa que “fa falta voluntat de resolució” per part d’uns estats que “fa molts anys que mercadegen amb el conflicte basc a través d’empreses de protecció, intercanvi de presos, etcètera”.

 

 

Aroa Lasa, 31 anys

El seu company està pres a Fresnes (París), a 821 quilòmetres del País Basc. Després de dos anys i quatre mesos fent visites a la presó, defineix la dispersió com “una mesura excepcional que s’aplica únicament als presos i les preses polítiques”. Pensa que els objectius d’aquesta mesura són “aïllar el pres, despolititzar la seva lluita i minar-lo psicològicament”.

Aroa gasta aproximadament 300 euros cada tres setmanes per anar a visitar la seva parella. Actualment, està de baixa per maternitat i, cada vegada que es desplaça a París, hi va un dia abans de la visita i en torna el dia següent. Passa cinc dies fora de casa per fer dues visites de 45 minuts durant tres dies. Cada dia de visita, passa prop de quatre hores dins la presó, entre controls d’accés i sales d’espera. Els dissabtes, les visites són de tres sessions de mitja hora i les obliguen a sortir i tornar a entrar i a passar per l’arc de control tres vegades. Aroa i la seva filla Sua viatgen en tren fins a París, un trajecte que dura sis hores, però, per traslladar-se de París a Fresnes, han d’agafar dos autobusos i el viatge s’allarga una hora i vint minuts més.

Relata que, dos dies després de tenir la seva filla Sua, “estava recorrent jutjats i comissaries perquè li concedissin el permís de visita”. “Van ser moments durs”, explica. La petita tenia dinou dies quan va viatjar per primera vegada a conèixer el seu pare. “Té quatre mesos i ja ha ha recorregut més de 8.200 quilòmetres”.

 

Xosé Luís Santos, 63 anys

El seu fill viu reclòs a Dueñas, província de Palència, des de fa més d’un any. Ara, ha de recórrer 450 quilòmetres per poder visitar-lo, però abans l’anava a visitar a la presó d’Aranjuez. Calcula que, durant els darrers quatre anys, ha invertit prop de nou-mil euros per veure el seu fill i afirma que la dispersió és “una manera de condemnar la família i les amistats de la persona presa”.

Xosé creu que, si el seu fill estigués prop de casa, podrien solucionar “qualsevol problema que es presentés”. Actualment, han d’estar pendents de qui el visita els dies establerts per la presó per “fer-li arribar qualsevol cosa i, de vegades –diuen– es tracta de persones que viuen lluny de nosaltres”.

Xosé afirma que, en els casos que coneix, “la dispersió no aconsegueix aïllar completament la persona, perquè es creen llaços afectius sòlids, sense competitivitat”. Honestament, afirma: “Les relacions d’amistat del meu fill i dels casos que conec són més autèntiques que les dels jutges que els condemnen”. Tanmateix, assegura que, “si el que pretenen és demostrar que l’Estat espanyol és molt cruel, ho aconsegueixen”.

Després de les darreres eleccions generals, diu Xosé: “Si hi ha un canvi al poder executiu i els que governen es diuen d’esquerres, no tenen cap excusa per no acabar amb la dispersió i també amb altres règims especials.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: