La Catalunya Nord que vol acollir

Durant els darrers anys, un entramat de col·lectius acull i acompanya centenars de migrants sense papers a Perpinyà i les localitats veïnes
07/02/2017

Catalunya Nord. Aquell territori tan sovint estigmatitzat per uns resultats electorals que destaquen per una elevada presència de l’extrema dreta. Marcat per una taxa d’atur cronificada al voltant del 20% (10% de mitjana a la resta de l’Estat francès), però també amb una xarxa subterrània de solidaritat que –malgrat la seva invisibilitat– respon quan més falta fa.

Manifestació per la regularització de les persones sense papers l’octubre de 2014 / FLORIAN MEGIA

 

Cal remuntar-se a l’any 1998 per trobar la primera experiència d’acollida i suport a persones migrades. Amb l’arribada al govern del primer ministre Lionel Jospin –un govern anomenat d’esquerra plural–, a Perpinyà, es detectà la necessitat de fer un pas més en la defensa de les persones migrades. La circular Chevènement, impulsada aleshores pel ministre de l’Interior, no satisfeia les demandes de les organitzacions socials, que reclamaven més flexibilitat a l’hora de regularitzar la situació administrativa de les persones migrants.

Amb l’arribada de Lionel Jospin i el seu anomenat govern d’esquerra plural, a Perpinyà, es detectà la necessitat de fer un pas més per la defensa de les persones migrades

A Perpinyà, s’organitzà un front ampli que incloïa organitzacions polítiques, sindicals i humanitàries, els moviments socials i un incipient col·lectiu format quasi exclusivament per homes algerians. Després de dos anys de fortes mobilitzacions, el col·lectiu es va desfer quan les quaranta persones migrants que hi participaven van ser regularitzades.

Pocs anys més tard, a París, es va crear la Xarxa Educació Sense Fronteres (Réseau Éducation Sans Frontières, RESF) per defensar l’escolarització de la mainada sense papers. A Perpinyà, la RESF es coordina amb l’Associació de Suport als Treballadors Immigrants (Association de Soutien aux Travailleurs Immigrés, ASTI) i la Cimade, que donen suport jurídic i social a les persones nouvingudes. Progressivament, la RESF va passar a reclamar la regularització de totes les migrants i a fer-se càrrec de diverses famílies sense llar.


Bouge Toit reivindica el dret fonamental a l’habitatge

I així arribem al gener de 2011, moment en què la qüestió de l’allotjament de les migrants esdevé una urgència. Per donar-hi resposta, es creà Bouge Toit, un col·lectiu que es dedicarà a ocupar i condicionar espais i a reivindicar el dret fonamental a l’allotjament digne ocupant edificis de l’administració pública.

Progressivament, la RESF, creada per defensar l’escolarització de la mainada, va passar a reclamar la regularització de totes les migrants i a acollir diverses famílies sense llar

La primera ocupació a Perpinyà va ser a l’antiga escola Jeanne Hachette, propietat del Ministeri d’Educació Nacional i tancada pocs anys abans. Un espai de confluència de lluites molt diverses i que acollí persones sense llar i quatre famílies migrants d’origen albanès, armeni, yazidita i romaní, respectivament. També va esdevenir la seu de la distribució dels aliments de la mediàtica lluita dels chibanis (gent jubilada d’origen magrebí que denuncia greuges comparatius amb les persones de nacionalitat francesa que han exercit la mateixa feina pel que fa a les atribucions de prestacions).

Aquesta ocupació pionera va aconseguir atreure l’atenció dels mitjans de comunicació i va apropar les reivindicacions al conjunt de la població. A més, confrontà les activistes amb una contradicció que esdevindria una constant: l’equilibri entre la urgència de resoldre les necessitats bàsiques de les migrants (sostre, menjar, llum i aigua) i la imprescindible feina de denúncia política i exigència de regularitzacions. L’escola es tancà tres anys després, un cop totes les famílies van ser regularitzades.


Les treves hivernals marquen l’agenda

L’estiu de 2012, va caldre fer una nova ocupació. El final de la treva hivernal (període que va de novembre a març, durant el qual està prohibit expulsar les persones del seu allotjament) va tornar a deixar diverses famílies al carrer. Així doncs, s’ocupà un nou edifici propietat del Consell Departamental al barri de l’Alt Vernet. Aquest espai ha allotjat famílies fins al desembre de 2016, però no s’ha aconseguit regularitzar-les. No obstant això, sí que s’ha aconseguit que l’administració els ofereixi un habitatge.

Concentració davant de la prefectura de Perpinyà el novembre de 2016 / CARLES PALACIO

 

El 2013 va ser un punt d’inflexió. Es va ocupar l’antiga llar dels treballadors de l’estació de tren de Perpinyà, amb una participació destacada dels ferroviaris del sindicat CGT. S’hi van allotjar diverses famílies mongoles, yazidites i armènies, que avui dia continuen residint a l’espai. En aquelles dates, François Hollande ja havia substituït Nicolas Sarkozy al capdavant del govern, que havia deixat una herència de crítica molt dura contra la immigració. El nou govern socialista va impulsar la circular Valls (impulsada pel ministre de l’Interior Manuel Valls), que aparentment havia de facilitar la regularització de diversos milers de migrants aplicant solucions de mínims.


La creació del Col·lectiu de Sense Papers

A Perpinyà, la realitat dibuixava una quotidianitat molt difícil per a les migrants, que eren del tot invisibles i quasi no buscaven el suport de les organitzacions que garantien el seu suport jurídic i social així com l’abastiment de menjar. L’octubre de 2013, en plena polèmica mediàtica pel cas Leonarda (la nena romaní detinguda a la porta de la seva escola i deportada a Kosovo), es va convocar una manifestació de solidaritat amb la lluita de les migrants que serví de presentació del Col·lectiu de Sense Papers de Perpinyà.

Fjorentina va arribar a la capital del Rosselló procedent d’Albània. Al seu país natal, s’havia vist forçada a casar-se amb un home violent que la maltractava, després d’una infància plena d’agressions intrafamiliars a mans del seu pare. “Tenia por. Sabia que, a Perpinyà, existia una organització de suport als sense papers, però no volia que ningú sabés com em deia ni quina era la meva situació. Vaig dubtar molt sobre si havia de venir a l’assemblea i només vaig fer-ho quan no vaig tenir altra sortida”, afirma.

 

A finals d’any, el col·lectiu impulsà una campanya perquè la ciutadania apadrinés migrants. Es pretenia teixir un nou cordó de seguretat al seu voltant i garantir-los un suport personalitzat i, de retruc, molta de la gent que va apadrinar migrants va acabar participant a les assemblees. Tal com explica Pere Manzanares, un dels padrins: “A l’inici, el compromís semblava lleuger, però, coneguda la gent i la seva situació, va ser impossible no comprometre’s més i implicar-se en la dinàmica del col·lectiu”.

L’activitat, doncs, es basava principalment en dos eixos: per una banda, el seguiment, la denúncia política de la situació administrativa de les migrants i la demanda de regularitzacions. Per l’altra, la gestió del dia a dia per assegurar l’abastiment de subministraments i menjar a les famílies allotjades als tres edificis ocupats. A partir d’aquí, Fjorentina s’allotjà temporalment a diferents espais socials, gràcies al seguiment de la Cimade i el Col·lectiu de Sense Papers. Paral·lelament, quan va aprendre el francès, començà a col·laborar amb l’acollida de migrants.

Un cop més, la fi de l’hivern va deixar diverses famílies al carrer, algunes acabades d’arribar a Perpinyà, d’altres expulsades dels diversos allotjaments socials previstos per l’administració. Llavors, es va escollir la data simbòlica del 14 de juliol (festa nacional a l’Estat francès) per ocupar una residència del delegat militar dels Pirineus Orientals.


Persecució de la solidaritat

L’any 2015 arrencà marcat per l’enduriment de l’actitud de la nova prefecta, Josiane Chevalier –nomenada per Manuel Valls–, que es negà a rebre el Col·lectiu de Sense Papers. Amb les portes de la prefectura tancades, les gestions per aconseguir les regularitzacions de les migrants es van complicar. A més, a principis d’estiu, Denis Lambert, un perpinyanenc que acollia una família armènia a casa seva voluntàriament, va ser denunciat. Se l’acusà falsament d’aprofitar-se de les migrants fent-les treballar en tasques domèstiques a canvi de l’allotjament. Sovint, per manca d’espai a les cases ocupades o per protegir les famílies en risc d’expulsió, s’optava per demanar la solidaritat de persones individuals, que acollien famílies senceres a casa seva de manera temporal, una pràctica habitual i imprescindible. Davant la denúncia, el col·lectiu impulsà una campanya de suport a través de les xarxes socials, que va tenir força impacte mediàtic i va aconseguir aplegar una important concentració de rebuig a la porta del tribunal el dia del judici, que finalment acabà amb l’absolució de Lambert.

 

La setmana després del judici, el col·lectiu va respondre amb una acció d’envergadura: l’ocupació de l’antic edifici del Centre de Formation d’Apprentis (l’escola de Formació Professional), de 5.000 metres quadrats. Segons Roger Hillel, membre del col·lectiu, “l’ocupació esdevingué un veritable pols a la prefectura” i provocà una mediatització de la lluita per la regularització de la gent sense papers sense precedents a la ciutat. Una de les allotjades va ser Fjorentina, que afirma: “Quan vaig sentir parlar d’una ocupació per allotjar famílies de migrants, vaig plorar. No sabia què dir. Vosaltres en dieu squat, però, per a mi, és casa meva. Casa meva i del meu fill. Per a mi, és una nova vida, ja no sóc al carrer!”.

L’enorme influència de la Chambre de Métiers (Cambra dels Oficis), amb una alta implicació de l’empresariat local, va aconseguir la celebració d’un judici ràpid, però, tant les famílies acusades com el militant del col·lectiu van ser absolts de tota responsabilitat. Malgrat tot, l’edifici era molt difícil de gestionar i presentava greus dificultats d’accés als subministraments d’aigua i llum, fet que complicava la possibilitat de mantenir-hi les famílies al llarg de l’hivern. Després de l’estiu, la pressió sobre les famílies i les militants s’accentuà i s’optà per negociar una sortida amb allotjament garantit per a tots els casos; prengueren una posició unitària: rebutjar les sortides individuals i acceptar tan sols les solucions col·lectives.

/ANDREU BLANCH

 

Actualment, el Col·lectiu de Sense Papers es troba en un moment difícil pel que fa a les regularitzacions. “Hem de poder acceptar sense problemes que, a aquest nivell, estem fracassant”, afirma Hillel. “La nostra lluita ha passat de ser ofensiva a ser defensiva i, si abans aconseguíem regularitzacions, ara protegim les migrants en risc d’expulsió; si cal, fent murs humans per impedir que aquesta es faci efectiva”, rebla. En el context que es viu a l’Estat francès, el Col·lectiu de Sense Papers ha esdevingut “un mur contra les polítiques reaccionàries i racistes”, segons Laurent Renard, membre de l’ASTI. En aquest sentit, Fjorentina destaca que, gràcies a l’existència d’aquesta xarxa de suport, “abans tenia por i vergonya, però, ara, això s’ha acabat; Perpinyà és una ciutat rica en l’acollida i això ens dóna molta confiança i seguretat”.

 

--------------------------------------------------------------------
El desmantellament de la ‘jungla’ de Calais

Arran del desmantellament del camp de Calais, durant el 2016, el govern francès repartí centenars de migrants arreu de l’Estat. 35 d’elles van ser allotjades en un centre de vacances propietat del sindicat CGT a Santa Maria la Mar (el Rosselló) i a càrrec de l’Association Catalane d’Actions et de Liaisons (ACAL), una associació que es feia càrrec de les persones preses poc després del seu alliberament i que darrerament ha diversificat les seves actuacions. Pocs dies abans de l’arribada de les migrants, es despertà una onada de solidaritat a Santa Maria i els pobles de l’entorn. Prop de 70 persones entraren en contacte amb l’ACAL i s’oferiren per a tot tipus de col·laboracions; quilos i quilos de roba s’acumularen a l’espera de l’arribada de 35 joves etíops de l’ètnia oromo (que suma 160.000 persones desplaçades durant els darrers anys i 600 víctimes mortals només el 2016).

Pocs dies després, l’ACAL començà a posar problemes a les persones solidàries anul·lant o prohibint sortides i entorpint el funcionament dels cursos d’idiomes. El que al principi era una teòrica obertura perquè la gent de la comarca pogués interactuar amb el jovent etíop, de cop, es tornà en malfiança. El dia a dia d’aquestes persones, allunyades de les solidàries, esdevingué més monòton: al matí, dormien (com a Calais) i l’única sortida garantida era a la mesquita, tot i que més de la meitat no eren practicants. Després de diversos conflictes, l’ACAL començà a impedir l’entrada de persones solidàries al recinte. Una d’elles, Lionel, denuncia: “Em van prohibir l’entrada després de mirar de fer-los arribar informació amb contactes sobre advocats i treballadors socials que els podrien ajudar en una hipotètica arribada a Anglaterra”.

Centre vacacional que actualment acull migrants provinents del camp de Calais / PABLO BONAT

 

Céline, una altra solidària, va ser expulsada després de protestar perquè el centre havia tallat la connexió a Internet intencionadament, fet que deixà incomunicat el jovent durant algunes hores i provocà un creixent malestar, ja que la xarxa era el mitjà que tenien per poder estar en contacte amb les seves famílies.

Fa unes setmanes, el grup de joves va ser traslladat a l’hospital amb el pretext que els havien de fer una visita protocol·lària, però, en realitat, els van fer unes proves de radiologia al canell i les mandíbules per comprovar la seva edat. Basant-se en els resultats d’aquestes proves, les migrants seran dividides en tres grups (cadascun amb un destí diferent): les que siguin considerades menors d’edat seran posades sota la tutela de l’Ajuda Social a la Infància del Consell Departamental.

De les considerades majors d’edat, les que estiguin sota la convenció de Dublín (és a dir, les que tinguin les empremtes dactilars registrades en un país de la UE) rebran un bitllet de sortida cap al país que els va prendre les empremtes, destí al qual hauran d’arribar pel seu compte. Les que no estiguin sota la convenció de Dublín (sense empremtes dactilars registrades en un país de la UE) seran acollides per l’Estat francès i tindran sis mesos per demanar l’asil. Durant aquest temps, tindran dret a una paga diària d’entre sis i onze euros diaris mentre esperen la resposta estatal. Es confirma, doncs, que una de les funcions de l’ACAL és facilitar les tasques de classificació i dispersió de les migrants; una conseqüència final del desmantellament del camp de Calais.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

L'ensenyament i la lluita

dimarts, 7 febrer, 2017

La Xarxa Educació Sense Fronteres (RESF) és un dels organismes més importants de la lluita en suport de la migració sense papers.