Ciència-ficció: l’aprenentatge del futur

01/12/2015

Alguns pensen que la ciència-ficció és reaccionària, a més de banal i intranscendent. Estan molt equivocats. És cert que algunes manifestacions de la narrativa de ciència-ficció (com de quasi tot en el nostre món capitalista…) poden reforçar aquesta idea, però la millor ciència-ficció no és pas així.

/ ANDREA LUCIO
/ ANDREA LUCIO

 

El problema és que, en la nostra societat, sempre abocada als mitjans audiovisuals, les imatges i els continguts que transmet el cinema dominen per sobre de la reflexió més tranquil·la i seriosa que suggereix la literatura. Sovint, els productors cinematogràfics nord-americans pensen que la ciència-ficció cinematogràfica és tan sols pel consum de joves i adolescents. Per això, a les seves produccions, dominen els efectes especials, l’acció i una preocupant manca de guions intel·ligents. Possiblement, això és així per una idea absurda que acostumen a tenir els productors cinematogràfics nord-americans sobre els joves i els adolescents de la seva societat: segons ells, a més d’inconscients, serien més aviat ximples. Trista i escassa confiança en el seu futur com a societat...

Un gènere sense definició

Però cal anar a pams. Hi ha un acord tàcit entre els especialistes sobre la manca d’una definició satisfactòria de què és la ciència-ficció. És habitual atribuir a Norman Spinrad (un dels bons autors del gènere) la boutade segons la qual “la ciència-ficció és tot allò que els editors publiquen amb l’etiqueta de ciència-ficció”. Potser aquesta tautologia continua essent una de les millors acotacions –o de les més realistes– d’un gènere multiforme. Però, com deia Nietzsche (i no m’agrada citar-lo...), “no es pot definir allò que té història”. I, al llarg del temps, el gènere ha anat evolucionant i canviant. Cap definició no s’adiu realment a tots els registres emprats durant els dos darrers segles.

Les imatges i els continguts que transmet el cinema ‘sci-fi’ dominen per sobre de la reflexió més tranquil·la i seriosa que suggereix la literatura d’aquest gènere

Un autor i estudiós com el britànic Brian W. Aldiss considera que la primera novel·la pròpiament de ciència-ficció fou Frankenstein o el Prometeu modern (1818) de Mary Shelley. Malgrat la visió que ens ha donat Hollywood (almenys fins a la versió dirigida per Kenneth Branagh l’any 1995), és fàcil estar d’acord amb Aldiss. La novel·la no solament descriu el nou èxit científic d’aconseguir una nova vida artificial, sinó que explora les conseqüències que pot tenir aquesta novetat científica en un determinat entorn social. En aquest cas, la societat victoriana d’inicis del segle xx. Això lliga amb la definició d’Isaac Asimov, un dels grans autors clàssics del gènere, quan deia: “La ciència-ficció és aquella branca de la literatura que tracta de la resposta humana davant els canvis en l’àmbit de la ciència i la tecnologia”.

La millor clarificació del contingut del gènere fa referència a la seva característica d’ésser una narrativa d’idees on l’element determinant és l’especulació imaginativa. Hi ha quelcom d’això en l’accepció popular, que etiqueta com a ciència-ficció qualsevol perspectiva eminentment especulativa i amb poques possibilitats d’existència en el món real. D’alguna manera, quan hom vol dir que una cosa li sembla impossible i irrealitzable, és fàcil dir: “Sembla ciència-ficció”.

Una narrativa d’hipòtesis

Tot i acceptant aquest punt d’inversemblança, les narracions de ciència-ficció, en realitat, intenten contestar una pregunta: “Què passaria si...?”. Aborden les conseqüències d’una hipòtesi considerada no habitual, o massa prematura perquè sigui factible en el món real. L’interrogant esmentat fa referència a temes fonamentals com la conquesta de l’espai interestel·lar, la descripció de nous mons i cultures, els universos alternatius, l’especulació al voltant del temps i les lleis de la causalitat, la fi del món, l’existència de clons o robots i un etcètera molt llarg.

Les narracions aborden les conseqüències d’una hipòtesi considerada no habitual, o massa prematura perquè sigui factible en el món real

La paraula ciència en la denominació del gènere reflecteix l’interès inicial per analitzar les conseqüències que produeixen o produiran els canvis i els descobriments científics i tecnològics sobre els individus i les organitzacions socials. Però fa bastants anys que es va superar l’orientació de la ciència-ficció primitiva, que limitava les especulacions a les ciències físiques i naturals i les seves derivacions tecnològiques. Avui, aquest què passaria si...? també planteja hipòtesis que corresponen a la psicologia, la sociologia, l’antropologia o la història; en definitiva, al conjunt de les ciències que hom anomena socials o humanístiques.

En una primera etapa, la ciència-ficció, caracteritzada com una literatura d’idees basada en els aspectes científics i tecnològics més estrictes, es deixava portar per la possible riquesa intel·lectual d’aquestes especulacions científiques i tècniques en detriment de certs elements bàsics en la narració literària. L’ampliació de l’àmbit especulatiu de la ciència-ficció ha aportat, quasi de forma paral·lela, una atenció més gran per l’estructura narrativa, la trama i la psicologia dels personatges. I ha suposat un augment de la qualitat literària i la versemblança global de les cultures i els éssers que imagina la ciència-ficció. Durant les dues darreres dècades, la ciència-ficció ha assolit una qualitat literària que no té res a envejar a altres gèneres. Així ho demostren obres com Hyperion (1989), de Dan Simmons, o Criptonomicón (1999), de Neal Stephenson.

En realitat, el problema de la definició del gènere deriva directament de la inexistència d’uns límits precisos i clars de la temàtica i els plantejaments que fa servir. Les narracions poden transcórrer en el present, en el futur, en el passat o, fins i tot, en un temps alternatiu aliè a la nostra realitat, com passa a les ucronies o les narracions ambientades als universos paral·lels. D’altra banda, tampoc hi ha limitació en les ambientacions geogràfiques on succeeixen les narracions de la ciència-ficció. Universos reals o imaginaris, planetes existents o inventats, l’espai físic real o l’espai interior de la ment són els escenaris on s’han desenvolupat algunes de les millors obres d’un gènere que, per tot això, es resisteix inevitablement a la definició.

Un dels trets més importants de la ciència-ficció rau en el fet que, davant el ritme exagerat de canvi que es produeix avui dia a les nostres societats, l’avenç de la ciència i la tecnologia, es pot pensar que l’únic que sabem amb certesa del futur és que serà diferent. La ciència-ficció s’erigeix com un veritable aprenentatge del futur, que ens prepara per entendre que la manera com vivim no és l’única possible, que segurament no serà eterna i que les coses poden canviar. Com deia Tom Shippey: “La ciència-ficció és difícil de definir, ja que és la literatura del canvi i canvia mentre estàs intentant definir-la”.

Advertències i escenaris del futur

Per això s’ha parlat de profecia autopreventiva per recollir certa ciència-ficció (les distòpies o utopies negatives) que, davant els trets no desitjats de les nostres societats, n’exagera les conseqüències per mostrar-nos un futur on aquests elements apareixen potenciats. A Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, hem vist un possible futur de l’enginyeria genètica; a 1984 (1948), de George Orwell, un món dominat per la política estalinista. Mercaders de l’espai (1953), de Frederik Pohl i Cyril M. Kornbluth, tracta de la realitat intrínseca i ferotge del sistema capitalista.

S’ha parlat de ‘profecia autopreventiva’ per recollir obres que, davant els trets no desitjats de les nostres societats, n’exageren les conseqüències

D’altra banda, una de les especulacions més recents i reeixides és la que acostumen a fer algunes autores que analitzen noves formes socials. En particular, m’interessen molt les obres que, per dir-ho de manera senzilla, imaginen societats on el repartiment de poder entre els gèneres no és precisament el que es dóna en la societat patriarcal en què vivim. Són exemples d’això des de la clàssica La mà esquerra de la foscor (1969) d’Úrsula K. LeGuin fins a d’altres més recents com Serp del son (1978) de Vonda McIntyre, La porta al país de les dones (1988) de Sheri S. Tepper, Restes de població (1996) d’Elizabeth Moon i tantes altres. També cal recordar la preocupació ecològica i sostenibilista d’obres com Tots sobre Zanzíbar (1968) i El ramat cec (1972), de John Brunner. Ambdues alerten de l’excés de població i d’altres problemes associats al consum exagerat de recursos i a l’excés de residus que genera la nostra manera de viure.

En resum, la ciència-ficció, lluny de ser una narrativa escapista (que també ho pot ser), ens ofereix una inigualable capacitat de reflexió sobre el nostre món i les conseqüències de la nostra manera de viure. I ens demostra que el futur pot ser diferent si ens hi esforcem prou.

 

Miquel Barceló és professor universitari, escriptor i especialista en ciència-ficció. Autor del llibre ‘Ciencia ficción, nueva guía de lectura

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: