Civisme: de qui és el carrer?

Fa deu anys, un nou ‘model de convivència’ va transformar la vida a l’espai públic de la ciutat de Barcelona. Ara, la qüestió torna al terreny de la política municipal i el nou equip de govern afronta el debat amb moltes incògnites
16/11/2016

Enguany, fa una dècada que es va aprovar l’“ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana”. L’any 2006, aquesta regulació va suposar molt més que un canvi en la normativa municipal. Uns mesos abans, s’havia fet fort un corrent d’opinió que defensava la necessitat de perseguir els anomenats actes incívics i l’alcalde Joan Clos va reaccionar amb aquest text, conegut com a Ordenança del Civisme. La nova norma va prohibir pràctiques fins llavors legals com beure alcohol al carrer o dormir en un banc.

Manifestació contra l’Ordenança de Civisme que es va fer a Barcelona el 20 de desembre de 2005
/ Oriana Eliçabe


Entre l’estiu de 2005 i el febrer de 2006, aquest debat va sacsejar amb força la política municipal. Alguns mitjans de comunicació van mostrar una forta preocupació pels problemes de convivència ciutadana, tal com explica la regidora de CiU Maite Fandos al documental 2006: Any del civisme: “Aquesta ordenança és conseqüència, entre altres coses, dels mitjans de comunicació. La Vanguardia ha fet un favor a la ciutadania agafant un tema que preocupa i portant-lo a la primera plana de l’actualitat”.

Enmig de la polèmica, el 12 de desembre de 2005 l’Ajuntament de Barcelona va convocar una audiència pública per debatre el projecte de normativa. Ada Colau va assistir-hi com a públic i va intervenir per posicionar-se totalment en contra del text. “L’ordenança es fa perquè aquest Ajuntament té por de la ciutadania i el que vol és controlar-la”, va afirmar l’actual alcaldessa. Jaume Asens i Gerardo Pisarello també van oposar-s’hi en un article al diari El País. “Converteix els més vulnerables en caps de turc del malestar social”, signaven els actuals tinents d’alcaldia. Deu anys després de l’aprovació, el context polític de la ciutat ha viscut molts canvis, però l’ordenança continua sent vigent.

L’any 2005 es va fer fort un corrent d’opinió que defensava la necessitat de perseguir els anomenats actes incívics i l’alcalde Joan Clos va reaccionar amb les noves ordenances

Una de les pràctiques més recurrents prohibides al text municipal és la venda ambulant. Aquest tipus d’activitat és la que més s’ha sancionat a partir de l’ordenança. D’altra banda, el consum d’alcohol a la via pública també concentra un gran nombre de denúncies. Algunes persones multades consideren que no es fa per protegir el descans del veïnat, sinó que s’actua arbitràriament. Un dels agents cívics de Gràcia coincideix amb la crítica: “A vegades, veuen un grup fent botellón i passen i, altres vegades, es troben una parella que no molesta ningú fent una cervesa i la multen”.


Una barrera més per les persones sense llar

El text municipal inclou referències a la mendicitat. Un exemple és l’article 35.2, que prohibeix l’oferiment de béns i serveis a les persones que es troben dins d’un vehicle, basant-se en el dret dels ciutadans de “transitar per la ciutat de Barcelona sense ser molestats o pertorbats”.

/ Oriana Eliçabe


Segons dades de la Fundació Arrels, l’any 2011, es van imposar fins a 1.056 denúncies a persones sense sostre per incomplir l’ordenança, incloent el cas d’un home que acumulava un deute de 7.486 euros en multes. Aquest deute es va acabar condonant i, des de llavors, la freqüència d’aquests casos ha minvat molt. Joaquim Forn, exregidor de CiU encarregat de la Guàrdia Urbana, defensa l’actuació de l’antic consistori: “Si un veí truca per denunciar-ho, estàs obligat a actuar. A banda, es va arribar a un acord perquè aquestes multes no s’arribessin a cobrar”.

Per al director d’Arrels, Ferran Busquets, alguns articles de l’ordenança són punitius amb les persones sense llar perquè no es té en compte la seva situació de vulnerabilitat. Per exemple, el que fa referència a les necessitats fisiològiques: “Una cosa és un ciutadà que pot fer-ho en un bar o a casa seva i l’altra és algú que no té aquesta possibilitat”.


Els sons del carrer demanen pas

L’entrada en vigor de l’ordenança va fer créixer el nombre de multes imposades a la gent que fa música al carrer i també els decomisos d’instruments. Segons la Guàrdia Urbana, l’any passat, se’n van requisar 1.024. Estan emmagatzemats i sense cap ús a l’edifici de l’antiga Casa de la Premsa de l’avinguda Rius i Taulet.

Malgrat les aproximacions que s’estan produint entre l’Ajuntament i els diversos col·lectius d’aquest gremi els últims mesos, alguns d’ells continuen sentint-se perseguits per la policia. “Com a artistes, som invisibles per la llei. La nostra activitat és cultural i això no es reconeix”.

Malgrat les aproximacions entre l’Ajuntament de Barcelona i les artistes de carrer dels últims mesos, algunes continuen sentint-se perseguides per la policia

A banda, l’Ajuntament està treballant en l’elaboració d’un conveni per regularitzar la situació d’algunes d’aquestes persones, seguint un model que ja s’aplica a Ciutat Vella. Daniel Granados, director de Cultura Viva, considera que “és un programa en positiu per reconèixer el paper de la música al carrer i donar-li una estructura jurídica”.

Tot i així, les propostes del govern municipal no convencen tot el col·lectiu. Per a Alexandra Camps, una música de carrer, “van en direcció contrària al seu propi programa electoral”. Granados reconeix les limitacions de la normativa vigent en aquest camp: “Ens fa falta una nova ordenança del civisme per entendre l’espai públic d’una altra manera”.


Les pintades, a la cruïlla entre art i incivisme

“El problema de la prohibició és que no elimines el graffiti, sinó que el transformes. D’aquesta manera, s’aconsegueixen evitar els murals i les obres més elaborades i s’acaba donant referencialitat al vessant més vandàlic”. Així ho relata Marc Garcia, fundador del projecte Murs Lliures. L’ordenança sanciona amb multes de 120 a 3.000 euros qualsevol tipus de pintada que sigui visible des de la via pública. Segons s’explica al text municipal, aquesta mesura pretén “pal·liar les expressions de contaminació visual” que s’havien “generalitzat de forma incontrolada”.

Bru Cortacans, un jove que fa una dècada que està involucrat en el muralisme a Barcelona, lamenta la transformació del paisatge artístic de la ciutat els darrers anys: “Els veïns s’autoregulaven i el nivell artístic estava pels núvols. L’ordenança va suposar una degradació de la qualitat del graffitii ens hem acostumat a la cultura del gris”.

/ Oriana Eliçabe


Tant el Marc com el Bru coincideixen que és molt difícil regular l’art urbà perquè “sempre existirà el vandalisme”, però reclamen que s’alliberin els murs de la ciutat per a l’art: “Fins ara, la política de l’Ajuntament ha estat la negació d’una cultura”, opina en Bru.


Articulat conflictiu amb les treballadores sexuals

La Janet és treballadora sexual i fa anys que exerceix a Ciutat Vella. És la portaveu del col·lectiu Putas Indignadas. Des del seu punt de vista, no és un document innocent: “Es buscava la gentrificació de Ciutat Vella. Expulsar els veïns de tota la vida per fer més bonica la ciutat”.

Malgrat les aproximacions entre l’Ajuntament de Barcelona i les artistes de carrer dels últims mesos, algunes continuen sentint-se perseguides per la policia

Durant aquests deu anys d’aplicació, s’han viscut períodes de forta tensió amb la policia: “Patíem un assetjament molt fort. Presència policial 24 hores al dia, bromes i comentaris sobre el nostre físic i multes constants amb excuses diferents”.

Per a ella, l’ordenança no només ha estat discriminatòria, també ha estat ineficaç: “Falta fer un pas de valentia i reconèixer que l’ordenança no ha aconseguit el que buscava. Les putes, els manters, els músics... totes seguim al carrer”. La Janet també critica l’estigma que hi ha al voltant de la seva feina: “Nosaltres cobrem més de 600 euros al mes. Molts es preocupen més per la nostra feina que per l’esclavisme que es dóna en camps com l’agrícola o el tèxtil. El que preocupa és que ens apoderem de la nostra sexualitat”.


Els esplais, contra les limitacions al joc

Gran part de les entitats d’educació en el lleure utilitzen les places i els carrers quotidianament. L’any 2013, l’associació Esplais Catalans va demanar la derogació de les diferents ordenances de civisme de Catalunya: “Denoten una ignorància manifesta de les necessitats i la particularitat de les entitats i menyspreen del tot el concepte d’espai públic”.

La prohibició no elimina el 'graffiti', sinó que el transforma. S’eviten murals i obres elaborades i s’acaba donant referencialitat al vessant més vandàlic”, destaca Marc Garcia

L’ordenança dedica l’article 31 a regular el joc: “Es prohibeix la pràctica de jocs a l’espai públic que causin molèsties de certa intensitat als veïns”. Als articles següents, el text municipal explicita la prohibició de fer jocs d’habilitat amb patins i monopatins fora dels anomenats skateparks, però no arriba a concretar què determina si s’estan produint o no les “molèsties de certa intensitat”. Dani Costa, de l’equip de direcció d’Esplais Catalans, creu que la normativa “limita una eina essencial per al desenvolupament dels infants i els joves”. Costa opina que s’ha imposat una visió “exclusivament adulta” i opta per “redefinir l’espai públic tenint en compte les necessitats dels infants”.


Deures a mig fer per a Barcelona en Comú

Quan es va presentar a les eleccions, Barcelona en Comú (BeC) es proposava “derogar les normes de l’actual ordenança que faciliten abusos de poder sobre les persones més vulnerables i l’estigmatització de col·lectius i persones”.

/ Oriana Eliçabe


Des que va arribar a l’alcaldia, l’equip de Colau no ha introduït cap canvi en la normativa, però tampoc no ha contradit la proposta inicial. Fonts municipals asseguren que s’està fent un “procés de revisió exhaustiu” de l’ordenança. Aquest procés comptaria amb la col·laboració de totes les àrees implicades, des de serveis socials fins a la Guàrdia Urbana, i es troba en una primera fase d’anàlisi.

“El veïnat s’autoregulava i el nivell artístic estava pels núvols. L’ordenança ha suposat la degradació de la qualitat del graffiti i ens ha acostumat al gris”, diu Bru Cortacans

Fa uns mesos, Jaume Asens, que és l’encarregat de liderar la revisió, va situar la presentació d’una proposta alternativa al febrer de l’any 2017. Joaquim Forn (CIU) defensa el llegat i la continuïtat de l’ordenança: “És absolutament necessària. En general, qualsevol associació de veïns també la defensaria. Si cal, estem disposats a matisar-la i millorar-la”. El consistori no vol avançar detalls dels canvis. Asens necessita acordar el contingut de la proposta amb altres forces polítiques per aconseguir aprovar-la i ha optat per la prudència. Tot i així, les perspectives del govern per aprovar una nova ordenança són optimistes.


_______________________________________________________

Un informe de l’OSPDH analitza la ‘construcció’ del civisme

Més enllà de les regulacions concretes de l’ordenança, es fa palès que el conjunt del document parteix d’una mateixa noció de l’espai públic. Per al sociòleg Miquel Fernández, la clau és el concepte en si: “El significat del civisme és un camp de batalla. Per exemple, per què no es concep l’especulació com un problema de convivència?”.

L’any 2009, l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona (OSPDH) va dedicar tot un informe d’investigació a analitzar “la construcció del civisme”. El document remarca que el concepte de civisme “està molt lluny de ser neutre i desconflictivitzat” i que contribueix a “valorar si un determinat comportament a l’espai públic és adequat o inadequat, acceptable o reprovable”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: