Política

"La classe social és el principal component de la discriminació antigitanista"

Entrevista a Rafael Buhigas, president de l'Associació d'Estudis Culturals Gitanos Marxistes. Ha participat en la formació en interseccionalitat i perspectiva decolonial de la Xarxa Antirumors de Barcelona
"No estaria tan d'acord en parlar de persecució al gitano i a la gitana com a tal, sinó, més aviat, al que s'entén com a "allò gitano". Hauríem de diferenciar entre el cos gitano i allò que és gitano, l'abstracte"
Victor Serri
20/07/2017

Se situa en dues minories. Una ètnica i l'altra política. És gitano i es reivindica marxista. Amb la convicció que l'única possibilitat de superar l'impacte de l'antigitanisme en la vida de les persones de la comunitat gitana és assolir un sistema socioeconòmic comunista, Rafael Buhigas, presideix, amb poc més de vint anys, l'Associació d'Estudis Culturals Gitanos Marxistes. L'objectiu de la vintena de persones vinculades a l'organització –una majoria, dones, assegura Buhigas─ és esquerdar el "monopoli blanc", eurocèntric, de l'acadèmia i el món polític. "Enfoquem tota la feina a la producció teòrica que ha de servir a militants i acadèmiques per aprofundir en la temàtica gitana", explica Buhigas, recentment graduat en història i mirant cap al doctorat.

A la seva família, la majoria de persones tenen estudis superiors. Precisament, formar part d'aquesta excepció ─entre la població identificada com a gitana, és una ínfima minoria la que arriba a estudis superiors─ és clau per explicar el context en què ha pogut cultivar la seva precoç politització i trajectòria activista, iniciada a 14 anys al Partit Comunista Obrer Espanyol.

És nét de gitanes andaluses, dedicades a la venda i al treball del camp, exiliades durant la Guerra Civil a Madrid. Per evitar la persecució al lloc d'arribada, van renunciar a la seva identitat gitana i, de fet, part de la seva família manté la renúncia. "És un cas de les moltes persones que han assumit la construcció estereotipada de la identitat gitana i que per això no se'n reivindiquen", lamenta. Amb recta ortodòxia, Buhigas es refereix al que cataloga d'"ismes" diversos com a "lluites fragmentades que no duen a una veritable transformació del sistema que genera l'opressió contra la qual lluiten". Tanmateix, col·labora amb l'Associació Gitanes Feministes per la Diversitat i hi reconeix una aliança estratègica. La seva ha estat una de les veus participants a la formació en interseccionalitat i perspectiva decolonial adreçada a agents de la Xarxa Antirumors de Barcelona.


La comunitat gitana és, al costat de la musulmana, el grup social més discriminat, indica el darrer Eurobaròmetre sobre discriminació. Quines són les bases de l'antigitanisme?

Com a patrons que ens permeten identificar l'antigitanisme en els diferents contextos i en cada moment, hi ha el component estereotipat i el prejudici que acompanyen el discurs normatiu dominant, que té un fort component de classe. L'antigitanisme radica en la història d'Europa mateix, des de la sortida de la població gitana de l'Índia al segle XI. Ara bé, no estaria tan d'acord en parlar de persecució al gitano i a la gitana com a tal, sinó, més aviat, al que s'entén com a "allò gitano". Hauríem de diferenciar entre el cos gitano i allò que és gitano, l'abstracte.


Què conforma el 'fet gitano'?

La divisió que durant la dictadura franquista va fer-se entre les gitanes i els gitanos bons i dolents es pot remuntar als discursos moderns, que es concreten en l'obra de Miguel de Cervantes La gitanilla. En el gitano/a dolent/a, és a dir, en qui trobem l''allò gitano' que s'odia, hi ha la concepció estereotipada de la persona gitana morena amb pràctiques laborals com recollir ferralla o comerciar bestiar. En el gitano/a bo/na, el tret de l'"allò gitano" que hi ha normalment és la seva relació amb el món artístic, el flamenc. El bo o la bona seria l'artista, qui es pot integrar i beneficiar la societat normativa, a través de l'espectacle, i el dolent o la dolenta seria qui no combrega amb la societat normativa i s'ha d'excloure. Les lleis antigitanes també perseguien individus que no eren gitanos, però que eren llegits com a tal, perquè, amb les seves pràctiques laborals, protagonitzaven l'"allò gitano". Des de l'època moderna i, inclús medieval, a l'Estat espanyol hi havia altres minories que es dedicaven a aquestes pràctiques, però en la historiografia no s'han diferenciat, a totes se les ha tractat com a persones gitanes. Ara bé, si hi havia persones a qui es perseguia per la seva condició laboral i no per ser gitanes, del que parlem és d'aporofòbia.


La legalitat fa dècades que no persegueix el poble gitano, però hi ha veus de l'activisme que denuncien que les polítiques públiques que s'hi adrecen desprenen antigitanisme. Creus que és així?

"Per una part està bé tenir polítiques socials i incloure discriminació positiva, però, alhora fomenta una violència simbòlica, molt més subtil"

Existeix encara un component antigitano. És així perquè, després de la segona Guerra Mundial, de la creació dels estats del benestar i de la política keynesiana, es fa un intent de redimir-se respecte a les persones que havien estat reprimides en altres èpoques. Per una banda, està bé tenir polítiques socials i incloure discriminació positiva, però alhora, fomenta una violència simbòlica, molt més subtil. Exemple d'això són les polítiques públiques per fomentar la inclusió educativa de les persones gitanes: el foment de l'educació no ha fet més que segregar la població. Creem escoles per tal que les nenes i els nens gitanos tinguin accés a l'educació, però la tindran en escoles per a gitanos. En altres països, com a Suïssa, als gitanos se'ls envia directament a centres d'educació especial, per a persones amb trastorns mentals. No podem parlar de lleis antigitanes com les que hi havia fa uns anys, però l'antigitanisme hi subjau. En l'àmbit general, el capitalisme és una estructura de base que fomenta l'opressió cap a les minories, com la gitana. En el socialisme i, en la fase superior, el comunisme, seria diferent? Hauríem d'entrar en un dens debat, però tenim evidències històriques de com la Romania soviètica ha estat el primer exemple històric de vertadera inclusió de les persones gitanes.


A Bulgària i República Txeca, antics estats socialistes d'Europa de l'est, és on es detecta més rebuig cap a la població gitana, segons xifra l'Eurobaròmetre sobre discriminació. Com s'explica?

No és casualitat que just després de la ruptura definitiva de la Unió Soviètica, el 1991, s'iniciï el procés de migracions de la població gitana d'aquests països. Després de segles, havien tingut accés a espais com universitats i teatres; espais en què la resta de persones hi tenia l'oci i el dia a dia. La penetració capitalista a les òrbites de la Unió Soviètica fa que aquestes persones experimentin un efecte rebot: tot allò que s'havia anat conquistant durant el període soviètic, se'ls girava en contra, en forma d'una discriminació major. I ara pren forma d'atacs directes, com cremar-los les cases on viuen. Si en una experiència limitada dins del paradigma comunista com la de la Unió Soviètica es van aconseguir metes com l'accés a espais quotidians, cal preguntar-se fins on pot arribar una vertadera inclusió sota un paradigma teòric adequat avui dia, que tingui una plasmació pràctica definitiva. Des d'una mirada feminista de l'economia, transformar d'arrel el sistema demana reconèixer el treball de cures com l'altra cara del treball productiu.


Obviar-ho és un límit del marxisme, al teu entendre?

Sí que és cert que cal fer una autocrítica per incorporar nous elements teòrics i pràctics de la lluita per l'emancipació de les dones. Ara bé, no considerem que el feminisme sigui una lluita dins del marxisme. Ni l'ecologisme ni l'indigenisme ni qualsevol altre isme. Considerem que el marxisme és un paradigma teòric amb plasmació pràctica universal. Per descomptat, el marxisme, com a producte històric, en un inici està limitat. Ara bé, al marge del que se sol dir, sí que tracta el gènere, i també la raça, quasi des del primer moment; no amb Marx i Engels, però sí posteriorment. Figures com Aleksandra Kolontái o Clara Zetkin critiquen el feminisme, però, avui dia, el corrent feminista blanc, eurocèntric, les ha reivindicat. En aplicar la mirada interseccional, amb el gènere i la sexualitat, per exemple, augmenta la cruesa de l'opressió, però la classe sempre és el principal component de la discriminació antigitanista.

"Les aliances més estratègiques avui dia són amb altres grups minoritaris de tipus identitari. Per exemple, tenim llaços a Llatinoamèrica amb grups indigenistes i, aquí, tenim llaços amb afrodescendents." / Victor Serri



La perspectiva de l'associació que impulses no és habitual entre les organitzacions de defensa del poble gitano. Us articuleu amb el teixit associatiu?

És una relació complicada. Gens simbiòtica... Alguns com jo vam veure en el període d'observança que l'Associació Gitanes Feministes per la Diversitat és l'associació més a l'esquerra de tot el paradigma associatiu gitano des dels anys 60 i hi establim enllaços. Jo mateix hi col·laboro. Establim lligams de diàleg i debat. Però és més aviat complexa amb la resta del cos associatiu, perquè les entitats s'ancoren en la visió reformista i les subvencions de l'Estat.


I fora del teixit associatiu gitano, hi ha aliances que cal teixir?

Les aliances més estratègiques avui dia són amb altres grups minoritaris de tipus identitari. Per exemple, tenim llaços a Llatinoamèrica amb grups indigenistes i, aquí, tenim llaços amb afrodescendents. Serien les primeres masses a què podem apropar-nos, per compartir el rebuig identitari cap a un cos que és llegit racialment. També intentem teixir llaços amb comunistes i marxistes que ho siguin, no que s'ho diguin.


Vas tenir un desengany amb altres espais comunistes no gitanos?

"Hi ha rebuig de gitanos i negres dins d'organitzacions comunistes. Trobem casos històrics, com el fet que, en plena Guerra Civil, en les comunitats autogestionades d'anarquistes a Catalunya no volguessin gitanos"

No personalment, però hi ha rebuig de gitanos i negres dins de les organitzacions comunistes. Trobem casos històrics, com el fet que, en plena Guerra Civil, a les comunitats autogestionades d'anarquistes a Catalunya no volguessin gitanos entre les seves files perquè, suposadament, hi anaven a robar. Crec que això se segueix veient en l'actualitat. No es pot atribuir a una organització en general, però sí a gran part de les persones militants. Com a individus socials, siguin comunistes o reaccionàries de dretes, estan criades en l'antigitanisme que, a l'Estat espanyol, transcendeix qualsevol frontera. Està inserit en la seva història.


Quins moments són claus per explicar-s'ho?

Des del moment en què es crea la primera llei antigitana amb la Pragmàtica dels Reis Catòlics se succeeixen lleis antigitanes que arriben a 1978. És aquest any la primera vegada que es reconeix les persones gitanes com a subjectes de drets, com a ciutadanes, com a persones. Més enllà del marc legislatiu, hi ha a la història d'Espanya grans batudes en què s'empresonen les persones gitanes, se les envia a les galeres, se les persegueix, se les fa fora de casa... són qüestions que han creat l'antigitanisme, no només en les lleis, sinó en el sentit comú de les persones. En el dia a dia, el gitano o la gitana és una figura marginal, de rebuig, que es llegeix a partir de l'estereotip.


Uns estereotips autoassumits per una part de la població gitana...

M'ho trobo quan treballo en centres de secundària, fent xerrades per conscienciar persones gitanes i no gitanes de la seva pròpia història. Els xavals gitanos solen fer comentaris com "heu de tenir compte amb mi, que els gitanos som uns lladres". Amb una innocència no tan innocent, entre els 6 i els 15 anys, ho assumeixen a les aules. Es veu molt clar quan, durant la Guerra Civil, població gitana s'exilia de llocs com Andalusia cap a nuclis com Barcelona o Madrid i no es reivindiquen com a gitanes, per no ser llegides segons l'estereotip en els nous llocs. Ara no estem en una època de persecució explícita, però hi ha persones que renuncien a la seva identitat gitana per por a rebre paraules que l'excloguin, no només del mercat laboral, sinó de la quotidianitat. Perden voluntàriament la seva identitat.


Quins elements duen a parlar d'una identitat compartida?

Si li preguntes a una persona gitana d'un barri com per exemple La Mina, potser et diu que ser gitana és anar al culte evangèlic periòdicament, que les dones es preservin verges fins al matrimoni, etc, etc. I pot ser que hi vagi una universitària que treballa en una empresa amb persones paies i que la comunitat del barri no la reconegui com a gitana. En canvi, si li preguntes a una activista trans, et dirà que la identitat gitana és diversa, com en qualsevol altre grup. No crec que existeixi una identitat gitana normativa, sinó que existeix la diversitat. El que passa és que dins del paradigma gitano, la diversitat s'ha començat a conquerir en els darrers deu anys. Per això és molt difícil de veure i es percep com una identitat única, com la que mostra el programa Palabra de gitano. Cada gitano i gitana ha de reivindicar-se com a tal i mostrar la diversitat que l'acompanya.


La transnacionalitat és una característica que suma diversitat al poble gitano...

"Jo no estic d'acord en parlar de poble. Els gitanos tenen un caràcter transnacional pel caràcter nòmada i, des del moment en què a un grup se li atribueix la transnacionalitat, perd la condició de poble"

Jo no estic d'acord en parlar de poble. Els gitanos tenen un caràcter transnacional pel caràcter nòmada i, des del moment en què a un grup se li atribueix la transnacionalitat, perd la condició de poble. Inclús considero que no podem parlar d'ètnia gitana. Podríem parlar d'ètnies gitanes, perquè cadascú es construeix respecte al seu propi context. L'ètnia és la sistematització d'alguns components culturals que un grup identifica respecte a si o respecte a les altres, i mai trobarem similituds idèntiques entre les persones gitanes romaneses i les gitanes espanyoles. Inclús existeixen diferències de base entre les gitanes extremenyes i les gitanes catalanes. El fenomen transnacional fa que la distància cultural sigui molt gran i s'adscrigui a cada frontera.


Però l'antigitanisme sí que és compartit, més enllà de les fronteres. Hi ha elements compartits que han de donar-hi peu...

Normalment la discriminació contra la persona gitana es genera perquè és nòmada i pobra. Des del moment que diem això, parlem d'aporafòbia i no de gitanofòbia. Si bé la gent canvia d'una vorera a l'altra quan veu un gitano o una gitana perquè així la llegeix i no perquè pensi que en el passat va ser nòmada o perquè sigui una persona pobra, el fonament últim és aquest.


En quina direcció han de dirigir-se les accions públiques per tal de superar l'estesa situació de pobresa entre les persones gitanes?

Qualsevol projecte que es generi sota el capitalisme serà infructuós a llarg termini. Només pot canviar la situació un veritable canvi de base. Però, atenent la situació material que tenim, l'educació és el primer: és fonamental invertir-hi per dinamitar l'estereotip i el prejudici de raça inferior adscrita eternament a la pobresa i la marginalitat. Els projectes han de dirigir-se a la inclusió, sense pèrdua d'identitat. Cal fomentar que els xavals i les xavales vagin a escoles en què s'incloguin amb altres tipus de població. Si les segreguen, no serveix de res.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades:

Dones gitanes amb veu i en acció

dimecres, 14 juny, 2017

Anar-se’n a compartir pis en lloc de sortir de la llar familiar per casar-se o no tenir fills als vint i pocs anys és estrany i, habitualment, està mal vist al seu entorn –al barri de l