Impressions

Les claus de l'Anna i les ulleres de Hartheim

04/05/2018

"Llave, por llave –me dice Mario Benedetti. Y me cuenta que cuando vivía en Buenos Aires, en los tiempos del terror, él llevaba cinco llaves ajenas en su llavero: cinco llaves, de cinco casas, de cinco amigos: las llaves que lo salvaron." (Celebración de la amistad, Eduardo Galeano)

Era un migdia fred d'hivern de no fa gaire, això segur. Segur, perquè el fred no ha escampat encara i perquè encara bufa fort aquell mal vent de ponent. De no fa gaire perquè és com si fos ahir mateix, un bocí de temps robat que dura encara i que encara perdurarà –quan la tasca compartida, comuna i col·lectiva del moment no és cap altra que escurçar l'hora dels retorns, reduir la distància amb la llibertat i apropar el temps de les cireres. Era un fred dur, això sí i això segur. Nou o antic, però en tot cas, rovellat i insondable. Anava per dins, no pas per fora. I cremava. Contra ell s'escolaven les línies de fuga que sempre hem sabut traçar en els moments dolents i en les estones pitjors. I en els jorns impossibles.

Era dimecres d'hivern, sí, al moll dels marges d'un país atrotinat que mai no surt als mapes oficials i que prova de fer-se un lloc a recer de la dignitat. Una trucada a la feina em citava a casa meva –si és que hi ha cases d'algú en un present d'hipoteques, robatoris a l'engròs i vides de lloguer. Vaig sortir a corre-cuita de la cooperativa, dissimulant la pressa i amagant la urgència. I quan vaig girar la clau de la porta de casa, l'Anna ja hi era. De fet, és a dins de casa fa anys i panys. Hi va entrar un dia sense avisar i per quedar-s'hi a foc caliu –sense demanar permís, sense demanar perdó– i va ser com quan veus que algú arriba i ja saps, la bona sort plovent, que mai marxarà. Des d'aleshores l'Anna sempre m'ha guardat les claus de casa, sempre les ha tingut i sempre les ha protegit, fos a Ripoll o a la Vila de Gràcia. Arribats aquí, potser ja no caldria dir res més. Tot és dit en l'amistat, en la geografia dels vincles i la cartografia dels refugis, quan algú cuida les claus de la teva habitació –i l'habitació sencera. Casa meva, casa teva, quan l'Anna és, sobretot, casa nostra. Contra les utopies fracassades i les inquietants distopies regnants, l'Anna ja és això: l'eutopia habitable, un bon lloc al món on poder dir-s'ho tot, un temps de vida fora del capitalisme, una assemblea clandestina en una cuina, l'Ovidi dempeus a Sallent –cantonada memòria– al carrer Guillem Agulló a tocar del poliesportiu Agustín Rueda, un sarró on tot hi cap i el número de telèfon que saps que mai no has d'oblidar.

I per això a l'Anna, bruixa bona i millor brúixola, que tragina les claus que obriran tots els panys i que preserva la mirada de totes les ulleres de Hartheim, sempre la trobareu fora de la gàbia defensant la seva tribu

Era el migdia d'un dimecres d'hivern a contratemps i des d'aleshores tot és ja un altre dia. El record se n'ha quedat mig congelat i mig desdibuixat: recordo escoltar-la, acatar-ho i emmudir-me. No sé si van ser més de vint minuts. Si sé que no existia prou temps per dir-li tot el que voldria haver-li dit. Després, la porta es va tancar, la cadira va quedar buida i tots els silencis van ploure de cop. Tot es va aturar. No sabria dir quan vaig reaccionar però, fent-li un pols a l'infinit i sense hores, vaig restar quiet, immòbil i amb el cap entre les mans. Sense adornar-me'n. Rumiava el dubte –el rumio encara– de quan es tornaria a obrir la porta un altre cop. Amb aquell dubte esmorzo cada matinada. Sobra dir-ho.

A sis graus sota zero, de fred en fred, la retrobada va haver de ser, forçosament, un dimarts de febrer a Ginebra. Tan lluny i tan a prop, ens vam conèixer enmig d'un altre glaç gebrador: el 2005, a Mauthausen, amb motiu del 60è aniversari de l'alliberament dels camps nazis. Allà, enfront del desordre concentracionari i criminal del nazisme, ens vam quedar muts al castell de Hartheim, veient les restes de les ulleres de tot el que van voler matar. Amb aquelles ulleres, crec que és encara amb les que ens mirem el món. Mai la mirada del poder, sinó sempre la de la resistència. Mai la indecent indiferència de la brutalitat, sinó sempre la rebel necessitat d'humanitat.

Lliure com el vent, alçada com una partisana i dempeus contra tots els murs. Amb la vida sencera a les butxaques, totes les lluites a l'espatlla del món i l'esperança sempre entre les dents

Abans, molt abans, havíem llegit els exilis i les cartes a la presó de tots els temps i els racons: de Sarri a Wilde, de Gramsci a Luxemburg, d'Eva Forest a Bobby Sands, de la maleta de Walter Benjamin als rondos de les Madres de Plaza de Mayo, de les cartes que arribaven a August Gil Matamala des de les fosques cel·les del franquisme, passant per les absències de Maixabel Gaztañaga, fins les que ara ens arriben des d'Estremera, Alcalà-Meco o Soto del Real. O Brussel·les. O Berlín.

Contra els cadenats de tanta grisor repressiva i els buits de la seva negra pau de bords i lladres, sura sempre un sol d'hivern, un recer a la intempèrie i mil llumins en la fosca. Això és ella per nosaltres, que l'estimem tant. I per això a l'Anna, bruixa bona i millor brúixola, que tragina les claus que obriran tots els panys i que preserva la mirada de totes les ulleres de Hartheim, sempre la trobareu fora de la gàbia defensant la seva tribu. Lliure com el vent, alçada com una partisana i dempeus contra tots els murs. Amb la vida sencera a les butxaques, totes les lluites a l'espatlla del món i l'esperança sempre entre les dents.

I les portes de casa, albereda llibertat per quan fem possible que torni, obertes de bat a bat.


Epíleg al llibre 'I parlarem de vida' (Tigre de Paper, 2018) que es presenta demà, dissabte 5, a Sallent en el marc del festival cultural La Resposta, organitzat pel Comitè de Suport a Anna Gabriel.

 

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: