Colonialisme energètic europeu a Algèria

Arran de l'esgotament de les reserves de gas del mar del Nord i la crisi a Ucraïna, Algèria s'ha convertit en una prioritat econòmica i estratègica de la Unió Europea
28/06/2017

El 7 de gener de 2009, Rússia va fer un gest sense precedents i va tallar el subministrament de gas a Europa –la UE li compra el 30% d'aquest combustible– a través d'Ucraïna amb motiu de les diferències i les tensions sorgides arran del preu de compravenda del combustible fòssil entre els dos països. Tot i que la restricció només va durar tretze dies, la forta dependència dels països de l'est de la UE a l'hora d'abastir-se d'aquesta font d'energia i les amenaces constants del Kremlin d'augmentar el preu d'exportació del gas van motivar que els dirigents europeus començaren a buscar alternatives a aquesta dependència –principalment, a través de la reactivació i l'augment de les exportacions de gas del nord de l'Àfrica– i fixaren Algèria com la seua principal font d'importació de gas de cara al futur.

Soldats algerians patrullen al voltant de la central de gas Tiguentourine, a la ciutat d'Amenas


Tot i que les relacions gasístiques entre la UE i Algèria van començar durant els anys 60 del segle passat i, actualment, existeixen dos conductes entre el país nord-africà i Europa en funcionament (el Magreb-Europa i el Medgaz), aquest gas està destinat principalment al subministrament dels països del sud del continent (l'Estat espanyol, Portugal i França) i les infraestructures no estan del tot aprofitades –suposen menys d'un 2% del total de les importacions europees de gas. En juliol de 2013, José Manuel Durao Barroso –expresident de la Comissió Europea i actual president no executiu de Goldman Sachs– va trencar aquesta dinàmica mitjançant la signatura d'un memoràndum d'enteniment amb el primer ministre algerià, Abdelmalek Sellal. Durao Barroso va destacar que l'energia era “una prioritat de col·laboració euromediterrània” i que considerava Algèria com “un soci clau per la UE” en matèria energètica de cara al futur.

BP, Total o Arco van aconseguir l'explotació de gas i petroli al sud del país durant els anys 90 del segle XX

Alfons Pérez, membre de l'Observatori del Deute en la Globalització, explica que “la gent, a l'Estat espanyol, coneix molt poc sobre la situació a Algèria, però les empreses de l'IBEX 35 hi són pràcticament totes”. Segons l'expert, des que va esclatar el conflicte a Ucraïna, “s'està produint una ofensiva europea per acaparar cada cop més gas algerià mitjançant la liberalització dels contractes energètics i les pressions al govern del país nord-africà perquè modifiqui les lleis del 51%-49% de propietat dels camps d'extracció de gas”, de moment gestionades majoritàriament per l'empresa de petroli i gas estatal Sonatrach.

Les relacions energètiques entre Europa i Algèria es van començar a enfortir a mitjan anys 90 del segle XX, en plena guerra civil, quan empreses com BP, Total o Arco aconseguien contractes d'explotació de bosses de gas i petroli al sud del país aprofitant les facilitats atorgades pel règim algerià, que en aquelles dates buscava aconseguir crèdit internacional i inversors potencials per pagar els costos relacionats amb el conflicte armat. Segons Pérez: “Aquests contractes van enfortir el règim, que exercia una violència sistemàtica a tot el país. Els ingressos d'origen europeu obtinguts a través del petroli i el gas van facilitar la militarització i les operacions repressives de la policia i els serveis d'intel·ligència durant el conflicte”.

Actualment, el sector algerià dels hidrocarburs suposa el 97% dels ingressos nacionals per exportacions –i, també el 30% del PIB del país– i Europa és el seu client principal. Aquesta dependència del sector dels fòssils ha provocat que moltes multinacionals negocien els acords directament amb el govern d'Algèria i, arran d'això, han aflorat nombrosos casos de corrupció relacionats amb contractes signats entre l'empresa estatal Sonatrach i les empreses estrangeres importadores de petroli i gas. Un exemple és l'escàndol de corrupció que, l'any 2015, va suposar l'acomiadament del cap executiu de l'empresa i la caiguda del ministre d'Energia algerià, Chakib Khelil, pel cobrament de 200 milions d'euros en comissions de l'empresa SAIPEM –una filial de la multinacional energètica italiana ENI–, que va obtindre vuit contractes d'explotació en Algèria per valor d'11.000 milions d'euros.
 

Alçament contra la fracturació hidràulica

“Al mateix temps que França prohibia que l'empresa Total utilitzés el fracking dins el seu territori, la impulsava a fer-ho a la seva antiga colònia d'Algèria”, explica Pérez en relació amb l'acord a què van arribar en 2012 el president francès François Hollande i les autoritats algerianes per explotar gas esquist i utilitzar les tècniques de la fracturació hidràulica al sud del país. Segons un informe publicat per l'Energy and Information Administration dels Estats Units, Algèria tindria la tercera reserva més gran del món de gas esquist –després de la Xina i l'Argentina–, tot i que, de moment, la falta d'aigua dolça en la regió –necessària per desenvolupar la tècnica de la fracturació hidràulica– dificulta les tècniques d'exploració i extracció a les empreses. Una mostra d'això és el fet que, l'any 2014, cap empresa estrangera no va optar als quinze permisos per a l'explotació d'aquest gas. “L'estratègia de les empreses multinacionals és tensar la corda per aconseguir millorar les condicions de les concessions, per això juguen amb la dependència que té Algèria de les exportacions de gas i petroli”.

L'any 2012, François Hollande va prohibir que Total utilitzés el 'fracking' a França i va impulsar el seu ús en territori algerià

Els pobles on s'ubiquen el camps de refugiades sahrauís –a la província algeriana de Tindouf– i les regions del sud del país són les zones més riques en recursos naturals com el gas i el petroli. Amb una població rural amb unes connexions fortes amb la terra –que és el seu recurs fonamental de subsistència per l'activitat agrícola i ramadera–, aquestes zones del país són les que han mostrat més resistència a l'explotació i l'exploració –mitjançant la fracturació hidràulica– dels recursos naturals al seu territori. “Des de l'any 2012, hi ha un descontentament creixent i una mobilització molt forta del moviment dels aturats al sud del país”, explica Pérez. Una situació que va derivar en la creació, l'any 2013, de la Coordinadora Nacional per la Democràcia i el Canvi (CNDC) a la regió d'Ouargla, que va aconseguir mobilitzar milers de persones per exigir un treball digne i protestar contra l'exclusió econòmica, la injustícia social i la poca inversió del govern algerià en la regió.

“Aquest moviment va jugar un paper clau en l'alçament anti-fracking al sud del país”, explica Pérez en relació amb el moviment que va començar el gener de 2015, després que les autoritats algerianes anunciassen que un consorci format per les empreses Sonatrach, Total i Partex començaria a perforar un primer pou pilot de gas esquist a In Salah, a la conca d'Ahnet. “L'oposició pública va ser molt forta i va sorprendre el govern perquè suposava una gran amenaça pels plans d'exploració de multinacionals com Total o Shell”, explica Pérez. “De moment, el que ha fet el govern algerià és comprar la pau social donant feina a les persones aturades de la regió”, aprofitant la situació de pobresa i necessitats de feina que viu el sud del país.

 

--------------------------------------------------------
L'altra via: les reserves del mar Caspi

A banda del Midcat, l'altra alternativa projectada per les autoritats europees per no dependre del gas rus és el Trans Adriatic Pipeline (TAP), una canalització que es va començar a construir el 2016 i que pretén connectar la frontera entre Grècia i Turquia i el sud d'Itàlia amb un traçat de 878 quilòmetres. Aquest oleoducte culminarà la part occidental del Southern Gas Corridor, un megaprojecte que, a través de 3.500 quilòmetres de recorregut, unirà les reserves de gas del mar Caspi i el continent europeu i en el qual participaran dotze multinacionals energètiques, amb un pressupost total de 45.000 milions de dòlars.

A principis de 2017, el projecte va topar amb l'oposició del veïnat de Melendungo –una petita població de la regió italiana de la Pulla–, que va organitzar protestes per bloquejar la tala d'oliveres que suposava el pas de l'oleoducte per la seua regió i va aconseguir que el govern italià aturés el projecte temporalment. No obstant això, la pressió exercida per les empreses involucrades en la construcció de l'oleoducte per preservar els seus interessos està forçant la represa del projecte. Segons Elena Gerebizza, de l'associació Re:Common Italia: “Aquest és un projecte completament innecessari que hauran de pagar tots els ciutadans i que, a banda de ser opac i poc transparent, fa que el govern d'Itàlia col·labori amb els règims antidemocràtics de Turquia i l'Azerbaidjan”.

Tenint en compte la caiguda del consum de gas des de 2009 i les intencions europees –segons els Acords de París de 2015– de reduir el consum d'hidrocarburs, Pérez conclou: “Cada cop veig més clar que aquestes estructures tenen poc a veure amb el gas; l'interès rau en el negoci que suposa construir-les, tenint en compte les garanties públiques que ofereixen els governs perquè aquestes empreses puguin entrar al negoci sense arriscar el seu capital i que, en cas de no funcionar –com va passar amb la planta Castor–, no hi perdran res perquè seran indemnitzades i recuperaran la inversió. És un negoci rodó”.

 

Article publicat al número 434 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: