Internacional

Corea, crisi permanent a la llum de la història

L'article ha estat publicat dins el suplement elaborat conjuntament pel CineBaix i la 'Directa' sobre el cicle de cinema asiàtic que se celebra del 25 al 29 de gener a Sant Feliu de Llobregat
Un canó antitanc a la ciutat sud-coreana de Suwon l'any 1950

En el món recent hi havia tres nacions dividides per la guerra freda: Corea, Alemanya i el Iemen. Només Corea no s’ha reunificat. La seva unitat històrica és la més sòlida del trio, ja que, a diferència dels altres, Corea té unes fronteres clares des del segle X, una ètnia i una llengua unificades, i una cultura/civilització independent que va ser capaç de mantenir tot i el veïnatge del potent focus cultural xinès. En termes històrics, la divisió nacional de Corea és un fugaç episodi i una gran anomalia del segle XXI.

El seu conflicte és anterior a la guerra freda. No es va forjar fa seixanta anys amb la guerra de Corea (1950-1953), sinó que en fa vuitanta, amb la invasió japonesa de la Xina. La història i la memòria d’aquests últims vuitanta anys marquen profundament la narrativa a Corea del Nord i l’actual situació a la península, que té tres dimensions: una intercoreana, una altra amb els Estats Units al centre i una altra entre Corea del Nord i el Japó.

El 19 de setembre de 1931, el Japó, que ocupava Corea des de 1910, va envair el nord-est de la Xina (Manxúria), on va crear l’Estat titella del Manxukuo. La resistència comunista armada contra l’invasor japonès a Manxúria va arrencar un any després, el 1932, i no va ser xinesa, sinó coreana. A Manxúria els coreans constituïen el 90% dels membres del Partit Comunista Xinès. El seu líder va ser Kim Il-sung, després fundador de Corea del Nord. Des de 1932 ell i els seus companys, tota una generació de guerrillers nord-coreans, es van enfrontar no només als japonesos sinó a tota la legió de col·laboracionistes coreans que aquests portaven.
 

Poder hereditari

A l’Àsia Oriental, no només a Corea del Nord, el poder és hereditari. Els hereus, fills, néts i successors d’aquella barreja de guerra civil coreana i lluita colonial antijaponesa iniciada el 1932, estan avui al poder a Pyongyang, Seül i Tòquio. A Manxúria, el després dictador de Corea del Sud entre 1961 i 1979, Park Chung-hee, o alts caps militars com Kim Sok-won, van lluitar juntament amb els japonesos contra els guerrillers de Kim Il-sung. Tot l’alt comandament sud-coreà de la guerra de 1950 estava compost per col·laboracionistes dels japonesos. Una investigació oficial sud-coreana va establir el 2004 que més del 90% de l’elit local anterior a la democràcia establerta a finals dels vuitanta estava formada per famílies o individus amb antecedents col·laboracionistes. Fins a 2004, amb l’arribada al poder de Roh Moo Hyun, Corea del Sud no va tenir un líder no vinculat a aquesta tradició. Amb l’actual president, Lee Myung-bak, del dretà Grand National Party, s’hi ha tornat de nou.

La segona i tercera generació política de Pyongyang, Seül i Tòquio no ha acabat la guerra iniciada pels avis

Al Japó el 70% dels diputats van heretar el seu escó dels seus pares o pertanyen a conegudes famílies polítiques amb arrels directes en l’ocupació de Corea i de la Xina. Les genealogies de polítics de primera fila com Taro Aso, Shinzo Abe i molts altres, poden passar desapercebudes en moltes parts, però no a Corea del Nord. En aquest estat, la narrativa nacional –insistentment transmesa pel règim des del jardí d’infants– arrenca amb la lluita antijaponesa a Manxúria; continua amb el record de la guerra de 1950-1953 contra uns americans, aliats dels japonesos, que utilitzaven bases militars al Japó, i acaba amb col·laboracionistes de Corea del Sud ajudant l’agressor en els dos casos.

Aquesta segona i tercera generació política de Pyongyang, Seül i Tòquio no ha acabat la guerra iniciada pels seus pares i avis en els anys trenta, perquè Corea del Nord i el Japó no han normalitzat les seves relacions, i perquè el conflicte de 1950-1953 no va concloure amb tractat de pau amb els Estats Units i Corea del Sud sinó amb un “armistici”, poc més que un alto el foc provisional.
 

Continuïtats

Els dotze membres de la Comissió Nacional de Defensa que governa Corea del Nord són adobats excombatents de la guerra de Corea, una guerra contra el major imperi militar de la història que va ser derrotat (perquè no va vèncer) en aquell conflicte. Els nord-coreans solen dir que ells van infringir als nord-americans el primer desastre militar de la seva història. En els seus museus se cita, amb orgull i jactància, la declaració del comandant de les forces americanes a Corea, el general William Clark, en acabar la guerra: “Vaig tenir la poc envejable distinció de ser el primer cap militar de la història dels Estats Units que va signar un armistici sense victòria”. Per als falcons dels Estats Units, Corea sempre va ser una mena d’assumpte inconclús, com Cuba, i després de la fi de la guer-ra freda, manifestament. A Pyongyang, l’experiència de guerra contra un enemic superior i més ben armat marca la biografia i la narrativa que aquesta elit transmet al país.

Per a la mentalitat del Nord, Corea del Sud és una Corea de segona, una mena de república hereva d’un estat titella del colonialisme japonès i l’imperialisme americà. Mentre que ells sempre van ser independents de la Xina i de l’URSS –les tropes es van retirar del Nord els anys cinquanta–, els sud-coreans encara mantenen 30.000 soldats americans estacionats en el seu territori i 100.000 més a la regió amb àmplia capacitat nuclear. I darrere d’aquest desplegament, el Japó continua prestant el seu territori i les seves bases al setge.

Desfilada commemorativa a Pyongyang en el 105è aniversari del naixement de Kim Il-sung


A Corea del Nord es considera que l’exèrcit sud-coreà, infinitament més sofisticat i potent que el del Nord, està controlat pel Pentàgon. L’expresident dels Estats Units Jimmy Carter, que coneix bé Corea del Nord i ha tractat repetidament amb els seus dirigents, esmenta aquesta circumstància per explicar per què els nord-coreans insisteixen tant a mantenir converses directes amb els Estats Units, cosa a què Washington es nega, entre altres raons perquè Roma no negocia amb un règim al qual no va poder vèncer militarment fa mig segle i que avui continua demanant un acord de pau com a condició per a qualsevol cosa.
 

La Xina i el seu deute amb Kim Il-sung

La guerra de Corea va començar oficialment el 24 i 25 de juny de 1950. Ni Moscou ni Washington la desitjaven. L’URSS estava esgotada pel seu holocaust nacional de 30 milions a la Segona Guerra Mundial. Stalin temia la bomba atòmica que els Estats Units havien utilitzat feia tan poc contra el Japó. Per contra, els enemics del Nord i del Sud volien estomacar-se. Els combats fronterers eren crònics des del maig de 1949. La seqüència de la guerra és coneguda: primer, el Nord atropella al Sud i als americans fins a arraconar-los a l’extrem sud-est de la península; després, el desembarcament americà a Inchon va fer un gir total a la situació i els arraconats van ser els del Nord, i l’octubre de 1950 la Xina va intervenir amb els seus voluntaris, que van salvar el Nord, retornant finalment a la posició inicial.

La Xina va intervenir en la guerra perquè es va sentir amenaçada, però també perquè Mao s’hi considerava moralment obligat, a causa de l’enorme tribut que els coreans de Kim Il-sung havien pagat a la Revolució Xinesa, amb la seva important participació en la resistència contra els japonesos a Manxúria i en la guerra civil xinesa. Oficialment, 183.108 voluntaris xinesos, entre ells el fill gran de Mao, Mao Anying, van morir a la guerra de Corea. La xifra la va divulgar la Xina l’octubre de 2010, en commemorar el seu seixantè aniversari amb un acte en què Xi Jinping va esmentar, “una guerra gran i justa per salvaguardar la pau i resistir l’agressió”, però els historiadors solen parlar de xifres molt més voluminoses. A Pyongyang, el variable record de l’ajuda xinesa, per exemple als museus i al cementiri de Hoechang, on hi ha milers de voluntaris xinesos enterrats, marca com un termòmetre la temperatura de les relacions entre el règim i Pequín.
 

Extrema violència, guerra total

La guerra de Corea va ser terrible. La destrucció de les ciutats del nord per l’aviació americana va superar la destrucció coneguda a Europa i l’Àsia durant la Segona Guerra Mundial. La massacre de presoners i civils va ser enorme. Càlculs americans i sud-coreans van establir entre 20.000 i 30.000 les víctimes de les massacres del nord durant la seva ofensiva al sud. Per la seva banda, la xifra de massacrats al sud pels sud- coreans des de l’inici de la guerra, el juny del 1950, se situa al voltant dels 100.000, que s’afegeixen als 100.000 del període de repressions anterior a la guer-ra, incloent-hi els entre 30.000 i 40.000 morts durant la repressió d’una revolta camperola a l’illa de Cheju. Els coreans del sud mataven rutinàriament als presoners de guerra i torturaven sistemàticament als quals no mataven. Els americans feien els ulls grossos i també afusellaven civils. Els coreans del nord eren més selectius en la seva violència cap als presos, diferència que també es va donar en la guerra civil xinesa, entre comunistes i nacionalistes, com està ben documentat. “Per incòmode que sigui reconèixer-ho, les atrocitats dels comunistes van ser al voltant d’una sisena part del total i van tendir a ser més selectives”, diu l’historiador Bruce Cumings en el seu últim llibre sobre la guerra.

Totes les ciutats nord-coreanes van ser reduïdes a cendres pels atacs dels Estats Units

Va ser una guerra total. Totes les ciutats nord-coreanes van ser reduïdes a cendres pels bombardejos estratègics americans que van llançar una enorme quantitat de bombes per quilòmetre quadrat i van dur a terme experiments de camp amb armes biològiques. La destrucció va ser superior a la coneguda per Alemanya i el Japó en la Segona Guerra Mundial. Pyongyang va quedar destruïda en un 75%, Hamhung i Wonsan en un 80%, Chingjin en un 65%, Sinanju en un 100%, Sariwon en un 95%, Hungnam en un 85%...

L’amenaça d’un ús americà de la bomba atòmica sempre va estar present. El novembre de 1950 Truman va amenaçar públicament amb utilitzar-la per contenir els xinesos. El maig de 1953, en vigílies de l’armistici, Eisenhower i l’estat major nord-americà seguien estudiant la possibilitat. En víctimes, el balanç final de la contesa va ser enorme: 36.940 soldats americans morts, 400.000 sud-coreans i 2 milions de nord-coreans, la meitat civils.
 

*Article publicat originalment al suplement 'Cicle de cinema asiàtic a Sant Feliu de Llobregat'



 

 

Continguts relacionatsMostra'l en portada

Notícies relacionades: