Crida a desenterrar les víctimes del franquisme

Fruit de l’empenta de la societat civil, milers de persones insten la Generalitat de Catalunya a iniciar la recuperació i la identificació de les seves familiars desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura

La identificació genètica és l’única via que tenen les familiars de les víctimes del franquisme per recuperar les seves parentes. Perquè això sigui possible, als Països Catalans, hi ha diverses iniciatives que reclamen la identificació i l’exhumació dels cossos enterrats a centenars de fosses comunes. Però, així com al País Valencià els anteriors governs del PP s’han dedicat a la destrucció de jaciments i encara no s’ha adoptat cap protocol forense i judicial per desenterrar els cossos, a les Illes Balears i a Catalunya, les entitats han aconseguit que els governs respectius implementin mesures al respecte.

Fossa comuna del cementiri de la Bisbal de Falset, al Priorat / Ateneu de LaBisbal de Falset

 


Ha passat així al Principat, on el 7 de setembre passat, 80 anys després de l’inici del conflicte bèl·lic i 41 des de la mort del dictador, la Generalitat va anunciar la posada en marxa del Programa d’identificació genètica de les persones desaparegudes durant la guerra i la posterior dictadura. Impulsat pels departaments d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals –responsable de les polítiques de memòria–, Salut i Justícia, el programa arriba després d’una llarga lluita per part de particulars i entitats que treballen en la recuperació de la memòria històrica.

Al País Valencià, el PP va destruir jaciments i encara no s’ha adoptat cap protocol per desenterrar els cossos; a les Balears i Catalunya, les entitats han aconseguit que els governs es moguin

El projecte del govern català, però, no parteix de zero. Des de 2011, ha estat funcionant un Banc d’ADN creat per Roger Heredia i Marc Antoni Malagarriga, familiars de persones desaparegudes. Aquest projecte, conduït per la doctora Carme Barrot des del Laboratori de Genètica Forense de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, s’ha dedicat a recollir mostres de sang de familiars per a futures comparatives amb les restes òssies provinents de fosses comunes. Una tasca per la qual ha hagut d’esquivar nombrosos inconvenients, com ara el fet de no poder accedir al Cens Únic de Desapareguts, custodiat per la Generalitat, ni comptar amb cap suport de l’administració per difondre el projecte. Tot i això, el Banc de la UB ha recollit empremtes genètiques de 120 persones.

Davant la manca d’ajuda institucional, Heredia i Malagarriga van impulsar una moció al Parlament de Catalunya, aprovada el desembre de 2013, d’acord amb la qual el govern català es comprometia a difondre l’existència del banc genètic a tots els espais de memòria del país i a les 4.700 famílies que, segons el Cens Únic de Desapareguts, actiu des de 2003, busquen alguna persona de la família morta durant el conflicte bèl·lic.

L’incompliment de l’acord per part d’Artur Mas va portar a interposar una queixa al Síndic de Greuges, a la qual es va afegir una segona denúncia davant la justícia argentina

L’incompliment de l’acord per part de l’executiu d’Artur Mas va portar els promotors del Banc d’ADN a interposar una queixa al Síndic de Greuges, a la qual es va afegir una segona denúncia davant la jutgessa argentina María Servini, que instrueix la causa contra els crims del franquisme des de Buenos Aires. Aquesta darrera demanda, formulada a principis de 2016 amb el suport de l’Associació del Banc d’ADN de Familiars de Desapareguts i les associacions Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat, Lo Riu i Altra Itàlia, reclamava al nou govern de Junts pel Sí que activés els recursos disponibles per a l’anàlisi de les restes ja exhumades i l’encreuament posterior amb les dades genètiques de les persones que busquen familiars desaparegudes.

Tan bon punt la jutgessa Servini va enviar l’exhort als jutjats de Gandesa (la Fatarella), Barcelona, Tarragona i Mataró, la Generalitat va moure fitxa. A través d’un comunicat, els departaments implicats van sortir a la palestra per anunciar el compromís inequívoc de “localitzar, recuperar i identificar les restes de persones desaparegudes a Catalunya durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, així com la dignificació de les fosses comunes”.


Transferència de dades

El desplegament del Programa d’identificació insta el Banc d’ADN a cedir totes les mostres obtingudes fins al moment al nou banc de la Generalitat. Tal com han comunicat a les reunions mantingudes amb la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament, per aquesta cessió, caldrà el consentiment de cadascuna de les persones donants, que també reclamaran que se’ls retornin els diners que havien invertit per a l’extracció de sang. “Ens sap greu no poder continuar amb el projecte”, afirma la doctora Barrot, però “l’important és que es faci la feina i el més ràpid possible”. Barrot espera que el nou banc comenci a operar tan aviat com sigui possible, conscient del risc de perdre testimonis genètics, ja que les familiars directes de les persones desaparegudes són grans i les restes òssies es degraden amb el pas del temps.


Fosses en obert

Des de la fi de la dictadura, a Catalunya, tan sols s’han exhumat 21 fosses de les 373 que hi ha localitzades (159 de confirmades i 214 de probables), en les quals només s’han identificat sis víctimes. La llei de fosses de Catalunya, aprovada l’any 2009, atorgava a la Generalitat la responsabilitat jurídica i econòmica de localitzar i identificar les persones desaparegudes durant la guerra i el període franquista. Però, malgrat les demandes constants de la societat, el govern només ha permès l’obertura en aquells casos en què ha disposat de documentació de les persones enterrades i hi ha hagut el consentiment explícit de les familiars. Un impediment important, ja que el 90% de les famílies no sap el punt exacte on van morir les seves parentes ni tampoc on estan enterrades.

El mapa de la Generalitat és molt incomplet, fins al punt que, a la Terra Alta, on va tenir lloc la Batalla de l’Ebre i van morir més de 20.000 persones, no hi ha gairebé cap fossa

A banda d’aquest obstacle, les entitats també s’han trobat amb l’escassa fiabilitat de l’actual mapa de fosses. Segons veus expertes, el mapa de la Generalitat és molt incomplet, fins al punt que, a la Terra Alta, on va tenir lloc la Batalla de l’Ebre i van morir entre 20.000 i 30.000 persones, no hi ha gairebé cap fossa localitzada. En aquest sentit, s’espera que el projecte de geolocalització i documentació que coordina l’historiador Josep Sánchez Cervelló permeti inventariar el nombre de fosses que hi ha escampades per la Terra Alta i les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i el Priorat.


Cap a la identificació

Precisament a l’Ebre, trobem el Memorial de les Camposines (la Fatarella), on, al llarg d’aquests anys, s’han apilonat els ossos que freqüentment es troben a la zona, sense seguir cap protocol d’identificació. Es calcula que, allà, hi reposen les despulles d’un centenar llarg de persones; la majoria, soldats que van morir durant la batalla.

La Fatarella és un dels indrets on el govern català haurà de treballar per extreure les dades genètiques de les restes, una tasca per la qual comptarà amb un equip de forenses

La Fatarella és un dels indrets on la Generalitat haurà de treballar per extreure les dades genètiques de les restes, una tasca per la qual comptarà amb un equip de forenses que es coordinarà amb l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC), dependent del Departament de Justícia.

Mentre es procedeixi a les exhumacions, el govern català té previst contactar amb les persones inscrites al Cens de Desapareguts amb la finalitat d’informar-les de la possibilitat de lliurar les seves mostres d’ADN. De moment, prop de 550 ja han estat informades del procediment que cal seguir. Com la resta de gent que ho desitgi, se sotmetran a una senzilla prova d’extracció de mostra de saliva mitjançant frotis bucal. A mesura que es processi la informació, s’encreuaran les dades per establir les possibles relacions de parentiu i, en cas que siguin positives, la Conselleria d’Afers Exteriors informarà les familiars sobre la possibilitat d’enterrar les seves parentes al costat de les seves famílies i recuperar els objectes personals que s’hagin trobat.

Finalment, doncs, avui, el clam social té una resposta formal. Amb retard i amb alguns dubtes encara per esclarir (com la manca d’un pressupost destinat a les exhumacions), sembla que es desbloqueja una demanada històrica que permetrà treure de l’oblit els milers de persones que van perdre la vida en nom de la llibertat. Generacions d’homes i dones que, després d’anys d’amnèsia i silenci, esperen recuperar la dignitat com a acte de justícia i democràcia.

--------------------------------------------------------

“Han trigat massa temps a dignificar les víctimes de la guerra”

Joan Colominas, fill de Josep Colominas i Camps, un republicà enterrat a Cornudella de Montsant

/ Victor Serri

 


Josep Colominas i Camps reposa a la fossa comuna que hi ha al cementiri de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat. Va ser enterrat en aquest petit municipi l’1 de gener de 1939, després de morir durant els bombardejos que van perpetrar les tropes italianes dos dies abans a la Granadella, on havia estat destinat. En aquelles dates, les forces republicanes ja tocaven a retirada.

Es donava la casualitat que Colominas, empleat en una casa de maquinària de calçat, havia arribat a la zona com a premi per haver aguantat tres mesos a la Batalla de l’Ebre sense patir una sola rascada. Malauradament, al Front del Segre i fent de portalliteres, la metralla d’un projectil li va segar la vida.

No va ser fins al 2006 que el seu fill Joan va saber que estava enterrat allà; de manera que es va adreçar al consistori garriguenc per obtenir el certificat de defunció. Aquest va ser el primer tràmit que va fer per recuperar el cos del seu pare. El següent ha estat contactar amb el Banc d’ADN creat per familiars d’altres persones desaparegudes. “Llegint el diari, vaig trobar un article en què s’anunciava la recollida de mostres genètiques dels qui busquen els parents morts a la Guerra Civil”, explica.

Per a Joan Colominas, recuperar les restes del pare, que va morir quan tenia 33 anys, l’ajudaria a passar pàgina. “Durant la dictadura, era impossible fer-ho i, amb el canvi de règim, l’administració no s’ha bellugat prou”. Del seu pare, en recorda la passió per la muntanya i el caràcter generós. De la mateixa manera que conserva moltes imatges de la seva mare, que, malgrat no participar en política, el novembre de 1939 va ser acomiadada de la Caixa de Pensions per ser considerada roja i desafecta al régimen. “La meva mare està enterrada al cementiri de les Corts, on també hi ha els meus tiets. I voldria que el meu pare pogués estar amb ells”.

Als seus 83 anys, Joan Colominas admet que l’exhumació serà complicada perquè molts familiars són morts o ignoren aquesta iniciativa, però, no obstant això, insisteix que cal acabar amb la desídia que han mantingut les institucions durant les últimes dècades. Per ell, “han trigat massa temps a dignificar les víctimes de la guerra”.

-------------------------------------------------------

“S’obre una finestra per esclarir els crims del franquisme”

Antonio Martos, germà de Cipriano Martos, enterrat a la fossa del cementiri de Reus

/ Victor Serri

 


Corria el 25 d’agost de 1973 quan, estant detingut per la Guàrdia Civil de Reus, Cipriano Martos va ser obligat a ingerir el líquid corrosiu que s’utilitza per fabricar còctels Molotov, fet que li va provocar greus lesions a l’estómac que van requerir el seu ingrés a l’hospital més pròxim. Militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), Martos va morir després d’agonitzar durant tres setmanes al centre mèdic de la població, just el dia que la seva mare, Francisca Jiménez, i dos dels seus germans, Juan José i Manuel, havien arribat de Loja (Granada) per conèixer el seu estat. Malauradament, tan sols van poder marxar amb la notícia del fatal desenllaç. Cipriano Martos va ser enterrat, sense la presència de cap autoritat ni cap membre de la família, a la fossa comuna que hi ha al cementiri de Reus el 20 de setembre de 1973.

Després de 43 anys, el seu tercer germà, Antonio Martos, ha fet el primer pas perquè es faci justícia. “Vaig saber que una plataforma estava portant altres violacions ocorregudes durant el període franquista davant la magistrada María Servini”. Precisament a requeriment de Servini, el 30 d’agost passat, Martos va declarar als jutjats de Sabadell, on viu des de 1969, amb l’objectiu que es localitzin els màxims responsables de l’assassinat de Cipriano, que quan va morir només tenia 28 anys. “No vull que les culpes recaiguin sobre un agent que es trobava a la caserna, sinó sobre qui va donar l’ordre des de Madrid o allà on sigui”, afirma el seu germà.

A banda de fer justícia, Antonio Martos exigeix que l’Estat reconegui la barbaritat d’aquell succés i s’ocupi dels costos judicials que es derivin de la investigació. Als seus 75 anys i després de molt silenci, considera que “si la mort de Cipriano no s’ha investigat abans és perquè els militars van exigir que, a canvi de legalitzar els partits polítics, els crims de Franco no fossin jutjats”. Mentre s’encarrila la causa des de l’Argentina, Antonio Martos pensa cedir el seu ADN amb l’esperança que s’exhumin les restes del seu germà i, un cop identificat, pugui enterrar-lo a Loja al costat dels seus familiars. Amb aquest acte de reparació, creu que “s’obre una finestra per esclarir els crims del franquisme”.

-----------------------------------------------------

“M’agradaria que els pares estiguessin enterrats junts”

Carmen Calvo, filla de Florentino Calvo Vázquez, un republicà enterrat a Cervera

/ Guye Sancho

 


Carmen Calvo va néixer mig any abans que el seu pare morís a la Guerra Civil. No té cap record d’ell, però n’ha conegut moltes coses a través de la mare. Florentino Calvo Vázquez, un home de fortes conviccions socialistes, havia nascut a Talavera de la Reina (Toledo), on treballava a l’Ajuntament, fins que, el juliol de 1936, va ser enviat a Guadalajara i més tard a Tàrrega per combatre les tropes franquistes.

La seva mort es va produir per accident el 29 de desembre d’aquell any. “Tenia la intenció de venir a Madrid, on s’havia instal·lat la família fugint dels feixistes, però va preferir cedir el permís a un company seu”, explica Carmen. Estant a la caserna, a Florentino se li va disparar l’arma que estava netejant, amb la mala fortuna que la bala li va provocar una ferida mortal al cap. Com es feia amb totes les víctimes de la zona, va ser traslladat a l’hospital més proper –que aleshores es trobava a Cervera– i, ja sense vida, va ser enterrat en una fossa situada al cementiri d’aquest municipi de la Segarra.

Acabada la Guerra Civil i per mitjà d’un amic, Carmen Calvo va escriure a l’Ajuntament de Cervera per preguntar si podia dur-lo a Talavera de la Reina, on encara recorden Florentino, “però van descartar-ho amb l’argument que corríem el risc d’emportar-nos una altra persona, ja que llavors el sistema de recollida d’ADN no existia”.

Tot i això, Carmen no s’ha resignat i, ara fa tres anys, va entrar en contacte amb la doctora Carme Barrot del Departament de Medicina Legal i Forense de la UB per dipositar una mostra de sang al Banc d’ADN, amb la confiança que algun dia serveixi per identificar el pare i poder enterrar-lo al cementiri de Montjuïc. Allà, hi descansa la seva mare, morta el 2015 a l’edat de 104 anys. “Era una dona molt temperamental i coherent amb les seves idees que, malgrat les dificultats de l’època, em va ajudar a tirar endavant”, comenta Carmen. Per a aquesta dona de 80 anys, vídua i mare de cinc fills, ara pertoca a les institucions invertir els mitjans necessaris per procedir a les exhumacions i permetre que les famílies dignifiquin les seves parentes mortes. “M’agradaria que el pare i la mare estiguessin enterrats junts”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: