La crisi de l’habitatge aterra a València

Fons d’inversió i grans tenidors acaparen cada cop més immobles i busquen arrendatàries amb alt poder adquisitiu, fet que provoca una pujada del preu dels lloguers

En novembre de 2017 el Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària (API) de València va alertar que la situació dels lloguers en el cap i casal era “especialment preocupant” perquè, segons apuntaven, amb prou feines hi havia pisos disponibles per a llogar i els que eixien al mercat ho feien a preus molt elevats. Així mateix, les immobiliàries van advertir que el mercat estava descompensat per la demanda de persones que no podien accedir a la compra per motius econòmics. Tanmateix, mig any abans, l’Ajuntament de València presentava el Pla estratègic d’habitatge, les dades del qual feien palés que un total de 64.740 habitatges estaven buits a la ciutat, xifra que representa el 13,6% del total del parc, i que el 25,9% de la població es trobava en risc d’exclusió residencial. Què està passant a València amb la qüestió de l’habitatge?

Manifestació el 27 de gener als carrers de València / Lluïso Llorens

 

“La problemàtica és molt greu, i existeix des de fa com a mínim vint anys”, expliquen els membres d'El Rogle Mediació i Advocacia, una cooperativa que treballa en la defensa del dret a l’habitatge al País Valencià, tant en l’àmbit privat com en el de les administracions públiques. La qüestió de l’habitatge com a problema s’ha posat a l’agenda pública valenciana amb especial èmfasi des de fa un any.

Fa dos anys, El Rogle va rebre l’encàrrec de l’Ajuntament de València per oferir, entre d’altres, serveis jurídics generalistes i aplicar la mediació i el diàleg a les persones que no poden pagar el lloguer a grans tenidors –que ostenten la titularitat de més de 1.250 m2 d’habitatge. Fins ara han atés més de 300 persones amb problemes relacionats amb l’habitatge. “Quan vam començar el projecte no hi havia coordinació entre la Regidoria de Gestió del Patrimoni Municipal, la Regidoria d’Habitatge, la Regidoria de Servei Socials i AUMSA, la societat que s’ocupa de gestionar la realització d’obres i estudis per encàrrec de l’Ajuntament de València i de la gestió de sòl i immobles destinats a venda o arrendament”, expliquen les cooperativistes. Però, ara mateix, la situació és diferent: els esdeveniments han obligat les diferents regidories a treballar plegades per buscar solucions a un problema que gira entorn de tres conceptes: especulació immobiliària, lliure mercat i turistificació.


Cap a la pèrdua de drets

En els últims tres anys s’ha reduït l’oferta de pisos de lloguer disponible a menys de la meitat i pràcticament ha desaparegut l’oferta d’habitatge assequible: segons l’informe realitzat per al Pla estratègic d’habitatge, al portal immobiliari Idealista els pisos situats en el tram de menys de 450 euros es van reduir de 2.093 l’any 2014 a 233 en gener de 2017. Això, sumat a la precarietat generalitzada de la societat, ha limitat, d’una banda, l’accés de les persones a l’habitatge i, d’una altra, ha expulsat famílies de les seues cases, bé per no poder assumir el nou preu del lloguer o bé perquè les propietàries els han fet fora per a fer reformes o pisos turístics.

Els pisos de lloguer situats en el tram de menys de 450 euros es van reduir de 2.093 l’any 2014 a 233 en gener de 2017

D’aquesta manera, un dret bàsic com és l’accés a l’habitatge digne ha passat a convertir-se en un luxe. “Si no tens diners, no hi tens accés”, apunten des d’El Rogle. I afegeixen: “Aquesta crisi afecta a totes, la gent que no pot i que no podrà pagar un lloguer són tant els que viuen en la pobresa absoluta com els que formaven part de l’antiga classe mitjana”. I és que no només han augmentat els preus del lloguer, sinó que a més s’han multiplicat les garanties per poder llogar: el pagament de tres mesos per avançat, la fiança i un sou estable, a més dels avals corresponents, són les condicions necessàries per a entrar a pisos, el lloguer dels quals arriba fins als 800 euros.

Tres mesos per avançat, la fiança i un sou estable, a més dels avals, són condicions cada cop més exigides

Si fa un temps les propietats dels pisos les tenien els bancs, ara mateix les posseeixen els fons d’inversió, fet que asseguren que dificulta la seua acció: “Aquests fons tenen les seus legals a Liechtenstein, a les illes Caiman o en qualsevol lloc fora de l’Estat espanyol i és prou complicat començar una mediació en aquestes condicions”, afirmen des d’El Rogle. A més, es tracta d’empreses amb menys escrúpols dels que tenien els bancs: “Amb tota la campanya de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i de les indignades, els bancs van començar a tindre problemes d’imatge i es preocupaven per això. Però als fons d’inversió sembla que no els preocupa gens ni mica tindre mala fama”, asseguren. I així ho confirmen les seues maneres d’actuar, que en cap cas tenen en compte les circumstàncies de les persones que habiten els pisos.


Teixits socials en perill imminent

En la mateixa línia, Hipnopèdia Urbana, una plataforma interdisciplinària constituïda amb la finalitat de vincular l’àmbit de l’arquitectura amb el de l’educació, també alarma sobre la situació actual: “València no està en un cas tan extrem com Barcelona, Lisboa o Venècia, però ja es fa necessari reflexionar sobre què pot arribar a passar si no es posa fre al procés de turistificació imminent”, adverteix Carol Juan, investigadora en matèria d’habitatge de la plataforma. Segons les arquitectes, es tracta de processos que solen actuar de manera rapidíssima, i afegeixen que “a València podem acabar ben prompte amb una major segregació i expulsió dels col·lectius de rendes més baixes a la perifèria a causa de l’especulació immobiliària i de l’arribada creixent de grups de consumidors estrangers”.

També defensen que el model urbanitzador i la societat estan lligats a través d’una relació causal i recíproca, és a dir, que el model urbanístic és un producte social i, a més, és un socialitzador potencial. “El cas de la ciutat de València no s’escapa d’aquesta teoria: la turistificació de certs barris, com el Carme, Russafa o pròximament el Cabanyal, és conseqüència d’un model de ciutat que esdevé segregador per nivell de renda, per ètnia, etcètera”, expliquen. A través de fortes inversions públiques i privades en aquests barris concrets, s’ha produït un increment del valor d’ús, tant residencial com turístic, del parc d’habitatges. En resum, s’ha atés al valor de canvi en detriment del valor d’ús respecte a un dret bàsic, com és l’accés a un habitatge digne.

/ Pau Fabregat i Andreu Blanch

 

Però l’especulació no afecta només un pla purament econòmic, també “trenca els teixits veïnals i les xarxes socials que s’havien format durant dècades i transforma la configuració del veïnat del barri generant noves disputes i aliances per l’espai urbà”, com explica el doctorand Hernan Fioravanti, que estudia el procés de transformació al barri de Velluters en els últims 25 anys a la Universitat de València. Segons detalla, quan les veïnes són expulsades de les seues cases, sovint es veuen obligades a abandonar els barris on viuen, per l’augment dels preus del lloguer, i passen a ocupar barris més perifèrics, de manera que trenquen amb part de la vida que tenien i es desfà l’entramat social dels barris.

A més a més, s’està consolidant el fenomen del reagrupament familiar: molta gent es veu obligada a tornar a les llars familiars. “Poden arribar a viure fins a huit persones en un pis amb tres habitacions i un bany”, expliquen les membres d’El Rogle. Però és aquesta, la de les relacions personals i socials i de les emocions, una qüestió que no entra en cap projecte de les empreses immobiliàries i els fons d’inversió.


Pegats i entrebancs institucionals

Davant aquesta situació, el govern de l’Ajuntament de València s’ha vist obligat a posar-se les piles i a pensar iniciatives que intenten regular l’habitatge i posar les persones al centre, tal com apuntaven en els seus programes electorals durant la campanya de 2015, any en què el Partit Popular va perdre el consistori després de 25 anys al poder. Ara, la competència d’habitatge recau sobre València en Comú, partit que governa en coalició amb el Partit Socialista del País Valencià i amb Compromís.

/ Pau Fabregat i Andreu Blanch

 

“Quan vam arribar a l’Ajuntament no hi havia absolutament res fet ni pensat pel que fa a la regulació de l’habitatge a València”, explica Maria Oliver, regidora delegada d’Habitatge. “Però la realitat és que el marge de maniobra que tenim les administracions locals per a fer projectes en aquesta matèria és molt limitat”. La regidora es mostra receptiva i d’acord amb la majoria de les demandes que fan els col·lectius socials –com Entre Barris–, però es justifica en què amb les lleis que existeixen actualment –tant en l’àmbit espanyol com en l’europeu– els governs locals hi tenen molt poc a fer. I posa com a exemple el cas de la Llei de funció social de l’habitatge que va aprovar la Generalitat Valenciana i que, posteriorment, va ser suspesa pel Tribunal Constitucional.

A més, segons Oliver, “des que el govern espanyol va aprovar la Llei d’arrendaments urbans (LAU), s’ha dificultat molt més regular tot el tema de l’habitatge”. Aquesta llei ha fet que les llogateres perden part dels seus drets, per exemple, permetent que els preus del lloguer augmenten independentment de la pujada de l’IPC, de manera que les propietàries poden fixar els preus que vulguen sense tenir en compte la seua evolució general. I també els ha fet perdre el dret d’adquisició preferent. “Aquesta llei desregula el preu del lloguer i posa l’habitatge com un objecte més del mercat, quan en realitat és un dret”, lamenta Oliver. I apunta que això ha permés que la pressió turística haja fet pujar lliurement els preus del lloguer.

/ Pau Fabregat i Andreu Blanch

 

Per tractar de pal·liar la situació, el consistori ha aprovat recentment el Pla estratègic d’habitatge. Aquest ha permés la creació d’un programa de captació d’habitatges desocupats per cedir-los en lloguer assequible, així com la creació d’un registre únic de demandants d’ajuda i habitatge de lloguer social. A més, ha servit per a fer una radiografia de la situació de l’habitatge al cap i casal valencià, amb l’elaboració d’un informe que posa sobre el paper com és d’alarmant la situació. “És una qüestió dels models de ciutats que volem construir, de si volem posar al centre les persones o les empreses i els seus beneficis econòmics”, insisteix la regidora.

Però malgrat la bona voluntat manifesta, des dels col·lectius socials no abandonen la crítica a l’Ajuntament. El Rogle opina que les polítiques que s’han implementat són “de servei social i no arriben a tothom”, motiu pel qual continuen fent pressió. “Actualment hi ha més pressió cap a l’Ajuntament per part de la ciutadania i la PAH està prou activa”, expliquen, tot i que lamenten que els mitjans de comunicació de masses ja no evidencien aquesta problemàtica com ho van fer anys enrere.

 

Article publicat al número 450 de la Directa

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: