Cuina Directa: foc lent i periodisme lliure

Comunitat Directa
13/12/2017

Traçar les línies estratègiques d’un col·lectiu no és un plat que es pugui cuinar amb rapidesa. Es necessiten tenir molts ingredients i cal tractar tots els materials amb la mateixa delicadesa. El lloc, la distància, el territori, el temps, la gent. Un dels secrets és enfocar l’atenció a aquella espècie que fa que casin tots els ingredients perquè facin de la seva complementarietat un resultat exquisit. Així, un cap de setmana de desembre, quasi 40 col·laboradores ens trobàvem a Atzeneta del Maestrat (Castelló) per repensar el dibuix de la Directa, refent traços i fent-ne de nous amb l’objectiu de fer avançar el projecte.

/ VICTOR SERRI

 

Quaranta persones amb els seus contextos, bagatges i formes de participació diversos. I érem allà. Escoltant-nos, coneixent-nos i posant-nos en valor. Debatent cada proposta, cuinant sempre a foc lent i donant espais prioritaris als reptes més grans. Va ser d’aquelles vegades que es nota com n’és d’important posar al centre aquella espècie que enganxa la resta d’ingredients. D’allà n’hem sortit amb més idees per millorar la recepta de cara al 2018, per fer que el projecte sigui millor. Repensar i reconstruir en col·lectivitat i amb diversitat és tan important com fer que cada pas estigui pensat. Aquestes són essències especials de la nostra cuina.

Com quan cuinem una campanya per tancar l’any: fem, desfem, contrastem, repensem i, al final, en surt una idea que no només resumeix el que és la Directa, sinó que a més la ressalta i l’apodera. Segons Maria Aurèlia Capmany, “el símptoma més clar de l’exercici de la llibertat és precisament això: no haver de mentir”. Així que ens aferrem a la idea de Capmany perquè a la cuina Directa no hi ha ni presses ni pressions. La cuina Directa té el gust dels anys del paper, del temps de les col·laboradores i de l’aposta de les subscriptores. Per cada subscripció, la Directa és més lliure. Per això, si aquest Nadal regales Directa, regales la llibertat del nostre periodisme.


Més que mil paraules

 

​ARXIU RCS | El 12 de desembre de 1969 va esclatar una bomba al banc de l’Agricultura de Piazza Fontana de Milà (Itàlia), que va matar 17 persones i en va ferir 88. El primer acusat va ser Giuseppe Pinelli, anarquista i treballador del ferrocarril. Dos dies després de l’atemptat, va “caure” des de la comissaria mentre l’estaven interrogant. L’any 2001 el Tribunal Suprem va concloure que l’atemptat va ser executat per l’organització d’extrema dreta Ordine Nuovo.

 

Article publicat al número 444 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: