David Fernàndez:"CDC va dir: o anem junts en una llista o no hi ha eleccions"

08/09/2015

David Fernàndez (Barcelona, 1974), s’ha convertit en aquests tres anys en un dels polítics més ben valorats de Catalunya. A ell, humil fins a l’extrem, no li agrada parlar gaire d’això i recorda que tot el que ha fet la CUP durant aquests anys ha estat una feina col·lectiva. Reconeixent les limitacions del Parlament de Catalunya, defensa també la importància de ser-hi i la relació dialèctica entre el que hi passa a dins i les lluites que es donen fora. Parlem amb ell sobre el seu pas pel Parlament, la situació política actual i què pot passar els propers divuit mesos després de les eleccions del proper dia 27.

Fotografies de l’entrevista: Victor Serri

 

Com definiries la teva etapa al Parlament?
Jo crec que encara no ho sabem, encara ens falta distància i perspectiva, però en tot cas és col·lectiva. Algunes coses inamovibles. Vam dir que era Matrix. Vam dir que el poder, l’any 2015, al sud d’Europa, és en altres indrets. Vam constatar que el Parlament és una màquina lenta, litúrgica, burocràtica, que és un palau de poder, molt allunyat de la realitat de la gent del carrer. I també ha estat un aprenentatge continuat, de coses bones i de dolentes, de com funcionen les institucions existents. Es pot mirar amb el got mig ple o mig buit. Si fa tres anys em diuen que s’haurien prohibit les bales de goma o el fracking, que es demanaria per unanimitat la reobertura del cas 4F i el tancament dels CIE, que aprovaríem la ILP de pobresa energètica…, aleshores no m’ho hagués acabat de creure. Però s’ha treballat amb una idea constant: que el Parlament és un instrument més, no l’únic ni el més important, del canvi polític i social. Nosaltres li conferíem una utilitat pràctica d’altaveu, de la veu del carrer, de la veu dels sense veu. Això em porta a estar mínimament satisfet o mínimament no insatisfet.

Aquestes victòries que acabes d’anomenar les atribueixes al paper dels tres diputats de la CUP?
No ho crec, perquè ho definíem com un instrument. La CUP és un instrument al servei de. També hem constatat que no hi ha dins sense fora, que hi ha una dialèctica. No es pot entendre la prohibició de les bales de goma sense un moviment amplíssim de solidaritat amb les víctimes, particularment amb Ester Quintana. No es pot entendre la llei contra la homofòbia sense un moviment LGTB molt potent i dinàmic a casa nostra. No es pot entendre la prohibició del fracking sense les resistències de les habitants de Riudaura, a la Garrotxa. No es pot entendre la petició de revisió del Cas 4F per unanimitat sense tota la gent que ha treballat en suport al 4F, els que van fer Ciutat morta… No és gràcies a la CUP: la CUP és un canal, és un conducte, un instrument.

"Vam constatar que el Parlament és una màquina lenta, litúrgica, burocràtica, que és un palau de poder, molt allunyat de la realitat de la gent del carrer"

Però si la CUP no s’hagués presentat i només hi hagués hagut Iniciativa, això s’hagués aconseguit?
Jo crec que no s’haguessin aconseguit algunes coses. Hi ha unes esquerres que vénen d’un altre cicle i d’unes altres tradicions, que han tingut unes relacions dolentes o oposades amb els moviments socials, sobretot amb els més alternatius. Amb les bales de goma també parlem de l’etapa de Joan Saura: hi ha quatre persones afectades amb el tripartit i tres amb Felip Puig. Altres fites segurament sí que haguessin prosperat sense la CUP. Com la de l’homofòbia, per la natura del moviment LGTB. Dubto que hagués passat el mateix amb el cas 4F, perquè Iniciativa estava a l’ajuntament, en el govern que promou aquella acusació contra persones innocents i que acaba amb la mort per suïcidi de Patrícia Heras. Tampoc crec en el concepte de nova política, que té a veure amb un cicle de lluites molt més ampli: vint anys de moviments socials autònoms, a Barcelona i àrea metropolitana, l’esclat de la indignació…

Creus que heu arrossegat Iniciativa cap a l’esquerra?
Home, ens ho reconeixen des d’altres esquerres. S’ha tornat a parlar de classes socials, de classes populars, de desigualtat, de desobediència, de la Troica, de capitalisme, en aquests termes, per la lògica de la CUP. I en alguns casos, a més, sense vergonya. La CUP deia una frase un dia i l’endemà la repetien altres. No passa res, eh, visca l’hegemonia. En Quim va afirmar que veníem a atabalar la dreta i a estressar l’esquerra, i ho hem fet.

S’estan descapitalitzant els moviments socials arran de totes aquestes noves candidatures, creus que existeix aquest perill?
Jo crec que és un risc evident, latent i alarmant i que ens hem d’autodefensar. A Barcelona tinc aquesta sensació. També és veritat que hi ha cicles de protesta i hi ha cicles de proposta. Des d’una esquerra alternativa i transformadora, però, s’ha de respectar l’autonomia dels moviments socials i saber que hi haurà conflictes amb aquests un cop entren en un àmbit de gestió. Ho hem vist aquí amb el Mobile World Congress o amb la repressió al top manta. Són contradiccions que ens trobarem perquè el poder polític és poc, la possibilitat d’actuació té un marge limitat. I perquè venim també d’on venim. Quan tota la regidoria del moviment veïnal acaba convertint-se en la regidoria dels nous ajuntaments democràtics, els moviments socials decauen. Això és un risc absolut i crec que està passant. L’antídot és el de sempre: respecte als moviments socials, sense utilitzar-los. Crec que les xarxes comunitàries a casa nostra estan afeblidíssimes. I penso que aquesta és la derrota fonamental que han patit les esquerres. Estem en fase de reconstrucció. La PAH és el ferro roent on ens agafem, però no hi ha una PAH en cada àmbit de cada injustícia. Estem en una fase de reconstrucció, hem tocat fons i ara ho estem reconstruint. Veurem com els nous municipalismes, per dir-ho així, respecten les institucions del comú.

"Hi ha unes esquerres que vénen d’un altre cicle, que han tingut unes relacions dolentes o oposades amb els moviments socials, sobretot amb els més alternatius"

L’antídot del qual parlaves seria el màxim de legislatures?
Pot ser un bon antídot, encara que s’ha criticat molt. L’únic handicap que li veig és que, és veritat, fer una cara nova cada quatre anys és molt difícil. Aquesta lògica, però, és la seva lògica mediàtica. Per altra banda, hi ha l’anàlisi crítica de la realitat, les propostes alternatives, la capacitat de treball, que és col·lectiva. La decisió que va dignificar la CUP en el seu moment no venia tant de la relació moviment-partit com de la crisi profunda de la política de la representació: salari limitat a 1.400 euros, no duplicitat de càrrecs i una sola legislatura.

Això pot portar a situacions com que la propera legislatura, que hauria de ser de divuit mesos, impliqui que les persones que surtin escollides no s’hi puguin tornar a presentar.
En aquest cas, i encara no s’ha discutit a la CUP, ens trobem amb una legislatura que si va bé serà excepcional. Per tant, es poden arbitrar més de divuit mesos, és podrien arbitrar altres mecanismes: que repetís la meitat o el que sigui. No em semblaria malament. Posaria un límit també. El límit en aquest cas és el de quatre anys i no una legislatura, que era com alguns ho havien interpretat. Nosaltres hi hem estat tres anys en lloc de quatre, però ens tocava marxar. Per coherència i per respecte a la paraula dita.

"No es tracta solament que el procés sobiranista tiri endavant. També és imprescindible l’agenda social, el mentrestant, el que passi en aquests divuit mesos de legislatura"

Creus en aquesta idea que Mas està capitalitzant el moviment, la lluita per la independència?
A mi el que em sorprèn és que no se sàpiga llegir la realitat, o que es llegeixi interessadament i deshonestament. És obvi i indiscutible que l’estratègia de Mas i de Convergència és: “jo sóc el procés i l’Scattergories és meu; o mano jo o no hi ha procés”. Això ja ho diu la CUP i ho diu moltíssima gent. Que unes esquerres li facin el joc dient que Mas és el procés…, és respondre exactament als interessos de Mas. El discurs es retroalimenta: tots dos diuen que Mas és el procés i a mi em sembla una falta de respecte que no puc entendre, una falta de respecte amb aquells milers de persones anònimes que van iniciar-lo des del carrer amb 555 consultes per la independència, amb un evident desig que un país independent finalment sigui un país diferent. A més, no estàvem per fer caure el Règim del 78? La palanca de ruptura passa avui per Catalunya, molt més que per l’Estat espanyol.

Què creus que passarà després del 27S? Molta gent té la sensació que estem en un bucle.
És la quarta mobilització consecutiva de la Diada, estem en un risc de passar del procés al processisme, que això s’eternitzi. Tenim un alt risc de col·lapse: què fem si les eleccions acaben amb un 51% i un 49%? Nosaltres ho hem dit: dialècticament no pots marxar, ni et pots quedar. Jo no sóc nacionalista, ho he dit sempre, jo sóc independentista. Vull que el futur d’aquest país el decideixi la gent, que després decideixi lliurement si es federa, no es federa o quines relacions té amb el seu entorn polític. Però el que no em crec, el que no veig, és un procés constituent a l’Estat espanyol. Ho lamento, no voldria que fos així, però al novembre el règim es tancarà per dalt, perquè hi haurà una victòria del PP, del PSOE i de Ciutadans. Podemos serà tercera o quarta força política: jo els desitjo el millor, però no veig que tinguin la força ni l’acumulació de forces per obrir un procés constituent. L’esquema de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP) és que ha de passar alguna cosa a Madrid perquè passi alguna cosa a Catalunya. I aquest és un principi de subordinació i de dependència terrible, que és el que trenquem nosaltres i la majoria del moviment sobiranista: ja no demanem permís a Madrid ni depenem de Madrid.

"El que no em crec és un procés constituent a l’Estat. No voldria que fos així, però al novembre el règim es tancarà per dalt amb una victòria del PP, del PSOE i de Ciutadans"

Què passarà després del 27S si hi ha una majoria a favor de la independència?
Si tot va bé, comencem a caminar.

I això què vol dir?
Doncs començar a caminar cap a un procés constituent. Si guanya el sí, amb plebiscitàries, amb vots i amb escons, tenim tota la legitimitat per obrir un procés constituent.

I com es concretaria?
S’obririen unes corts generals, en aquest cas al Parlament de Catalunya, i es discutiria la futura Constitució de la República Catalana.

I aquest Parlament votaria si Catalunya ha de ser independent?
Això s’ha de sotmetre a referèndum. Per nosaltres, el referèndum és irrenunciable, és l’única força que tenim, és l’únic aval democràtic que tenim.

La CUP no planteja declarar unilateralment la independència des del Parlament?
És aleshores quan fas el referèndum. La lògica seria convocar-lo abans, però com que l’Estat el prohibeix permanentment, s’ha recorregut a unes plebiscitàries, que és la única forma legal de substituir el referèndum. Nosaltres el volíem fer abans, però si tens una majoria democràtica tires endavant i el que sotmets a referèndum és la Constitució. Si s’aprova, tens un nou Estat en un marc transicional, amb l’objectiu que, en dos, tres o quatre anys, estiguis en un nou esquema amb unes altres regles del joc.

Si hi ha una majoria suficient per la independència i s’ha d’investir un president, la CUP votaria a favor d’Artur Mas?
Jo no veig la CUP votant Artur Mas i no conec un sol document de la CUP que tingui la previsió de votar-lo. Si vols, la situació és contradictòria, però no ens veig ni fent el joc a l’Estat espanyol ni investint Mas, ni fent descarrilar el procés ni salvant Convergència. No es tracta solament que el procés tiri endavant. També és imprescindible l’agenda social, el mentrestant, el que passi en aquests divuit mesos: si hi ha moratòria de desnonaments, si hi ha mesures contra la pobresa energètica o no, si a la funció pública es comença a repartir el treball, si fem una auditoria del deute, si aturem BCN World… Tot això no costa un duro. I nosaltres pensem que l’horitzó és tan important com el peu a terra. Si la CUP ha demostrat alguna cosa és que no falla. El 9N no era el nostre format ni la nostra pregunta i al final va ser un procés participatiu.

I què creus que pots passar en aquest mentrestant?
Els escenaris hipotètics només es poden albirar. El 27S és clau de volta, serà palanca o fre: obrirà o tancarà portes. O es retrocedeix, o es col·lapsa, o s’avança. Com en totes les crisis, o ens en sortim més lliures o més esclaus. Des d’aquesta perspectiva, només es poden situar hipòtesis: que hi hagi una majoria absoluta de Junts pel Sí –difícil–, que hi hagi una majoria independentista –altament probable– o que es perdi i aleshores, entrem en una llarga fase de decadència. La del mig és la més probable i complexa perquè deixa poc marge. Es poden forçar unes anticipades i caldria pensar per a què, es pot condicionar i tensionar el procés, des de fora i pas a pas, en els paràmetres de canvi social, de ruptura democràtica i de procés constituent. També es pot entrar en un hipotètic govern, però ho descartem del tot. Sigui quin sigui el camí, ho decidiran les assemblees. Però tampoc estic especialment amoïnat: la CUP sap tot el que està en joc, el que queda per fer. També caldria afegir la possibilitat d’empat tècnic o victòria mínima. Aleshores retornaran els cants de sirena de la tercera via, la gestió processista i podríem entrar en un bucle rondinaire. Ara, sóc optimista del carrer i pessimista del poder. Però aquest país ha canviat, més del que pensem nosaltres i més del que pensen ells: estem en un punt de no-retorn i en fase de reconstrucció democràtica. I obrir el procés constituent reclama dos terços del Parlament, que hi seran. Estic convençut que, passada la bogeria electoral, CSQEP també hi serà, perquè l’opció –que no hipòtesi– de ruptura democràtica catalana és a tocar i és ben real si la fem entre tots. La fórmula CUP, en tot cas, és la de sempre: mà estesa per l’autodeterminació, puny tancadíssim contra retallades i renúncies…, i llums i taquígrafs contra la corrupció i el capitalisme d’amiguets.

Convergència Democràtica s’han tornat independentistes? Creus que Artur s’ho creu que Catalunya por ser independent?
Política és poder i acumulació de poder. Hi ha tres elements, que segur que formen part de la decisió de CDC i de Mas, que és l’únic actiu que tenen. Primer, han llegit la societat catalana. El 2012, Mas torna de Madrid i s’organitza una manifestació històrica, la major des del final de la dictadura. Segurament, amb perversió o convicció, diuen: “o ens posem davant d’això o això ens passa per davant”. Llegeixen que la societat catalana ha canviat molt. Qui vulgui reduir el sobiranisme a una opció política, a un credo ideològic, s’equivoca absolutament. És profundament transversal. A més, a l’altra banda de l’Estat, la clàssica aliança entre oligarquia catalana, basca i castellana, no hi ha ningú. Des d’Aznar fins avui, hi ha un procés de recentralització total, de laminació brutal de l’autonomia política i econòmica, i això també es retroalimenta. I per acabar, CDC manté un projecte polític que s’enfonsa i que s’ha de reformular. Crec que aquests tres elements estan darrere la decisió de Mas. Amb el respecte personal que li tinc en una relació establerta d’absoluta antagonia, crec que ell mai m’ha enganyat, sinó que m’ha dit coses que no puc acceptar. Penso que Mas va endavant i, si no pot, plegarà. Però ha llegit l’esquema d’oportunitat.

Va haver-hi en algun moment la possibilitat d’una llista sense polítics?
Nosaltres pensàvem que sí. I per això vam fer un esforç, que no va estar exempt de tensions internes dialèctiques dins de la CUP. Òmnium ens va fer una proposta i ens va preguntar si estàvem disposats a estudiar una llista única, un desafiament en tota regla perquè les plebiscitàries fossin irreversibles. Com que sempre hem definit que les eleccions també haurien de ser constituents, vam dir: ho segreguem, votem plebiscitàries el setembre, no formem govern i al febrer votem unes constituents on es veiés la pluralitat ideològica del país. Hi haurien estat la CUP com a projecte profundament postcapitalista, un projecte socialdemòcrata europeu com pot ser ERC, un projecte de la dreta neoliberal com pot ser CDC i tots els altres, perquè el país som tots. D’aquella manera, definies i posaves el color de com seria el procés, de les bases socials i democràtiques que tindríem. Per nosaltres era la via més clara i també més ràpida de ruptura democràtica. Vam haver de discutir-ho amb molt poc temps. L’assemblea de Castelló va donar el sí per estudiar la possibilitat. Vam anar a la reunió a discutir una proposta concreta i ens vam trobar que la proposta ja no existia. Formalment entrem a la reunió Òmnium, ANC –el secretariat de la qual avalava la proposta–, ERC i la CUP a favor d’aquesta proposta apartidària, que plantejava els seus debats. Vam entrar quatre contra un, contra Convergència, i vam sortir un contra quatre, amb només la CUP a favor de discutir la proposta i els altres a favor d’un altre esquema. CDC convenç, s’oposa, curtcircuita. Fins on sé, va dir: “O anem junts, esquema Junts Pel Sí, o no hi ha eleccions”. Que és la paràbola que et feia abans amb l’Scattergories: o mano jo o no hi ha procés. Això no és el procés, sinó com el llegeix un sol partit polític. I nosaltres vam dir que no hi pintàvem res. Malgrat això, cal agrair la primera proposta a la gent que ens la va fer, perquè crec que no estaven pensant a enganyar-nos. Era un esquema molt efectiu des d’un punt de vista d’acceleració i clarificació. I penso que haguéssim guanyat en vots i escons.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: