Els debats vigents del moviment sufragista

Des de mitjan segle xix fins passat el segon terç del xx, és difícil trobar un país al món en què no s’hagin reivindicat els drets polítics de les dones, encara que sigui de manera molt minoritària. No obstant això, va ser als EUA i a la Gran Bretanya on es van produir els moviments més impactants i nombrosos, els que van cridar l’atenció dels governs, la premsa i la societat en el seu conjunt, especialment des de principis del segle xx fins a la Primera Guerra Mundial.

/ZULEMA GALEANO
/ZULEMA GALEANO

 

La lluita de les dones pel dret al vot havia començat als EUA l’any 1848, a partir de la Declaració de Seneca Falls. A Anglaterra, ho va fer els anys 60 del segle xix amb la creació, a diferents ciutats, d’associacions per la defensa del sufragi femení, molt reforçades per la publicació de l’obra del filòsof i parlamentari liberal John Stuart Mill, La subjugació de les dones, el 1869.

La visibilització del moviment

Després de dècades de lluita pacient, a principis del segle xx, sorgeix una generació de dones joves que, després de comprovar el tancament dels successius governs a les demandes de les seves mares i àvies, va decidir posar en pràctica una autèntica política de la presència en tot l’espai públic. Es van fer visibles davant dels que negaven els seus drets i la seva capacitat de mobilització.

Després de dècades de lluita pacient, a principis del segle XX, sorgeix una generació de dones joves que es van fer visibles davant dels que negaven els seus drets

L’activisme sufragista britànic es va enfortir, sobretot, a partir de la creació de la Women’s Social and Political Union (WSPU) el 1903, a càrrec d’un grup de dones liderades per Emmeline Pankhurst i les seves filles Christabel i Sylvia. No va ser l’única organització, però sí una de les més dinàmiques. Es va estendre per tot el país desplegant tàctiques militants amb una enorme originalitat i valentia, així com una activitat propagandística i d’autofinançament sense precedents.

El sufragisme va ser, sens dubte, un veritable moviment social de masses que es va proposar redefinir la realitat que li havia tocat viure. Va apostar activament per àmplies reivindicacions igualitàries que van anar més enllà del dret al vot, com recollia el seu eslògan Votes for Women. Prova d’això van ser les manifestacions massives –gairebé mig milió de dones al londinenc Hyde Park el 1908– i les accions davant del Parlament per exigir el sufragi femení al govern britànic. El seu moviment reclamava drets civils i polítics, drets econòmics, d’accés a l’educació i al treball professional, igualtat laboral. Les sufragistes, a més, van dur a terme un fort qüestionament de la injusta institució matrimonial, la doble moral sexual i l’explotació de les dones en el mercat prostitucional.

Sensibilitats i models polítics diversos

El moviment es va caracteritzar per la seva gran heterogeneïtat en relació amb la classe social, la ideologia, la religió o el nivell cultural, així com pel que fa a la seva visió sobre les estratègies i les tàctiques que calia utilitzar. Això va produir un ambient de debat permanent, enriquidor però no exempt de tensions i enfrontaments, sobre quina havia de ser la política d’aliances –amb partits polítics, sindicats i altres col·lectius socials– o sobre la conveniència de les accions directes al carrer. La WSPU va patir diverses escissions –com la Women’s Freedom League o l’East London Federation of Suffragettes– a causa d’aquestes discrepàncies i també a causa de desacords sobre la manera d’entendre la política organitzativa interna.

El sufragisme va ser un veritable moviment social de masses: va apostar activament per àmplies reivindicacions igualitàries que van anar més enllà del dret al vot

Sylvia Pankhurst (1882-1960), militant del socialisme, el pacifisme i l’internacionalisme, va ser més partidària de propiciar aliances amb el moviment obrer i les organitzacions d’esquerra. Creia que la causa sufragista necessitava companys de viatge per estendre’s i enfortir-se i, d’aquesta manera, intentar portar-la a la seva pràctica política, més intensament des de 1912 fins al final de la Gran Guerra. Aquells anys, va viure al barri obrer de l’East End de Londres i va dedicar els seus recursos i energies a organitzar les dones obreres i marginals perquè lluitessin pels seus drets i per atreure la solidaritat dels seus marits, fills i germans a la causa.

D’altra banda, la seva germana i la seva mare Emmeline Pankhurst van defensar la necessitat de comptar amb una organització forta i autònoma de dones. S’admetia el suport i la col·laboració d’homes sufragistes, però mai als espais on es prenien les decisions. Concebien un moviment liderat per dones i compost per militants lliurades exclusivament a la lluita pel vot. Abraçar altres causes implicava, al seu parer, afeblir el moviment.

Per comprendre la contundència de les tàctiques de les militants durant els anys previs a l’esclat de la guerra, cal conèixer les actuacions del Partit Liberal a partir de la seva pujada al poder l’any 1906. Aquest canvi d’executiu havia generat expectatives dins les files sufragistes, ja que, mentre havia governat el Partit Conservador, els liberals semblaven més oberts a estudiar la qüestió. No obstant això, la negativa del nou executiu a contemplar ni tan sols una modificació de la llei electoral a favor de les dones, juntament amb el desplegament d’una violència policial extrema per reprimir les manifestacions sufragistes i la duresa amb què es tractava les militants empresonades, va portar a una situació de tensió extrema. Moltes sufragistes i, especialment, la direcció de la WSPU ho van considerar com una declaració de guerra.

Sylvia Pankhurst defensava les “unions lliures” i el dret a una maternitat triada i sense necessitat de passar pel matrimoni. Altres companyes van ser més conservadores

Emmeline i Christabel Pankhurst ja no confiaven en les aliances amb els partits polítics. No solament les havien defraudat els liberals, sinó també els socialistes. Ni el laborisme ni altres petits partits d’esquerra, com la Socialist Democratic Federation, feien seves amb claredat les reivindicacions sufragistes. Això no va impedir que hi hagués polítics contemporanis clarament feministes, com els laboristes Keir Hardie o George Lansbury, que van participar activament en la defensa dels drets de les dones.

Gènere i classe

La mateixa Sylvia Pankhurst va denunciar la complicitat entre empresaris i sindicalistes a l’hora d’impedir el reconeixement de la igualtat salarial entre homes i dones. El moviment obrer recelava del sufragisme pel seu caràcter interclassista: considerava que podia debilitar la unitat de classe en resultar atractiu per a moltes treballadores que, evidentment, com a dones, s’enfrontaven a problemes que els seus companys no patien. Per això, les dones obreres es trobaven dividides en les seves lleialtats com a obreres i com a dones. Era un exemple del conflicte entre classe i gènere, tan debatut a partir dels anys 60 del segle xx amb el sorgiment dels debats entre el feminisme socialista i el feminisme radical. Recordem que la doble militància de moltes dones en partits polítics i en organitzacions feministes continua posant damunt la taula un debat que encara no s’ha resolt.

Les dones obreres es trobaven dividides en les seves lleialtats. Era un exemple del conflicte entre classe i gènere, tan debatut a partir dels anys 60 del segle XX

Les sufragistes no mantenien sempre postures homogènies respecte a les relacions sexuals i afectives o a la maternitat. Sylvia Pankhurst defensava les “unions lliures” i el dret a una maternitat triada i sense necessitat de passar pel matrimoni. Altres van ser més conservadores, encara que defensaven un contracte matrimonial que atorgués els mateixos drets a dones i homes. No obstant això, la prostitució de dones i nenes va ser denunciada per totes elles com una forma de violència i explotació incompatible amb la igualtat, com una esclavitud degradant que havia de desaparèixer. Una visió compartida per tota la tradició feminista, socialista i de reforma social del segle xix i que s’ha mantingut fins pràcticament els anys 80 del segle xx, moment en què s’estén la ideologia neoliberal, que arriba a tots els àmbits de la vida humana.

No solament resulta imprescindible reconstruir l’èpica del moviment de dones com ja va fer el moviment obrer, sinó que l’estudi del sufragisme com a moviment social és essencial per comprendre millor la nostra genealogia emancipatòria. I per enriquir, a més, un diàleg necessari entre el present i passat que pot oferir aportacions molt positives als debats actuals.

 

*Eva Palomo Cermeño és investigadora, autora del llibre ‘Sylvia Pankhurst, sufragista y socialista’

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: