Defensa popular de l’1-O i la República

Els Comitès de Defensa del Referèndum —o de la República— posen sobre la taula el potencial organitzatiu i combatiu dels moviments populars i assemblearis. Descobrim les experiències del Berguedà, Cerdanyola del Vallès, Sabadell i el Baix Montseny

Evitant apropiacions indegudes i diferenciant els contextos socials i polítics que han travessat i travessen la història catalana, el recent sorgiment dels Comitès en Defensa del Referèndum (CDR) pot trobar un mirall en un antecedent històric i geogràfic. Parlem dels comitès revolucionaris de barriada, sorgits en resposta al cop d’estat feixista-militar de l’any 1936, com una extensió dels ja existents grups d’afinitat i els comitès de defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Tot i reconèixer lleus paral·lelismes, Marc Dalmau, cooperativista i llibreter del barri de Sants de Barcelona, insisteix en les diferències entre ambdós moments històrics: “La principal es troba en la dimensió material. En aquell moment estava en joc la supervivència, es venia d’anys molt durs de la dictadura de Primo de Rivera i la gent ja tenia experiència organitzativa i de xarxes de suport mutu”. Una experiència que principalment provenia dels grups d’acció organitzats davant del pistolerisme patronal (1917-1923) i reformulats com a grups d’afinitat i quadres d’(auto)defensa, segons recull l’historiador Agustí Guillamón en el seu llibre Els Comitès de Defensa de la CNT a Barcelona (1933-1938).

La població de Sant Antoni de Vilamajor l’1-O / Flavio Nottalgiovanni


Els comitès anarquistes de llavors operaven, en un primer moment, de manera clandestina, sovint conformats per escamots de poques persones prou experimentades que s’organitzaven davant les nombroses amenaces i enemics —policies, sacerdots, feixistes i polítics burgesos— de la potent CNT de llavors (20.000 militants només a Barcelona). Es tractava de braços armats del sindicat, finançats per quotes dels seus militants, que tenien el doble objectiu de representar el poder obrer armat i de proveir la població de subministraments mitjançant menjadors populars, mercats i mantenint escoles, hospitals i ateneus.

Segons el recull de Guillamón, el detallisme i la precisió amb què estaven configurats els comitès a escala regional-nacional i gremial-sectorial els va permetre fer front i fins i tot batre, el juliol de 1936, “l’armatoste militar i policial de l’Estat” que es va alçar a Catalunya. Dalmau afegeix que, tot i que encara en fase embrionària, el centenar de CDR actuals —dinou dels quals en barris de Barcelona— “en certa manera també han fet cristal·litzar unes xarxes d’autoorganització que ja existien prèviament”. El llibreter conclou apuntant que “el conflicte actual no està tan escalat com llavors”, tot i que afegeix que el moment determinant serà aquell en què es travessi la barrera del que és simbòlic i del que és material: “El conflicte per la sobirania corre el risc de caure en l’espectacularitat i d’acabar sent tan sols un producte mediàtic que defensi símbols buits i postures identitàries”. Per això, “els CDR són de les poques oportunitats que ens queden per desbordar el règim i el marc hegemònic neoliberal plantejat”, conclou.
 

Cada municipi, un model de defensa

La tarda del dimarts 26 de setembre, quasi una setmana després que la Guàrdia Civil ocupés les oficines del Departament d’Economia de la Generalitat i provés d’entrar per la força a la seu de la CUP, les veïnes de molts pobles d’arreu de Catalunya van baixar a les places dels seus municipis per organitzar-se en assemblea i decidir juntes com teixir una estratègia conjunta per defensar les urnes l’1 d’octubre, i alhora fer front a la possible repressió dels cossos policials. Era el naixement i l’extensió dels CDR fora de les grans capitals i ciutats del país. Arantzazu Sans, veïna de Sant Antoni de Vilamajor, ens explica que “després del que va passar el dia 20 de setembre moltes veïnes vam pensar que ens havíem d’organitzar” i considera “increïble” la reacció d’aquest petit i tranquil poble del Baix Montseny. El comitè del seu municipi es va aplegar amb altres veïnes del poble del costat, Sant Pere de Vilamajor, per “sumar forces i arribar a més llocs”, i en la segona assemblea —dos dies després— ja eren 80 persones organitzades “per defensar les urnes”.

Els CDR del Baix Montseny tallen l’autopista AP-7 el 3 d’octubre / ARANTZAZU SANS


Quaranta quilòmetres més al sud, al municipi de Cerdanyola del Vallès, els fets es repetien el dimarts 26 de setembre, quan una trentena de ciutadanes es van reunir de manera totalment espontània en una sala de l’ateneu municipal per coordinar l’actuació popular de cara tant al referèndum d’autodeterminació com a la vaga general plantejada per al 3 d’octubre. Segons afirma Ruben Losada, un sindicalista integrat en aquest CDR del Vallès Occidental, l’objectiu és crear un espai de base “que s’organitzi per si mateix i que pugui anar més enllà dels hipotètics frens que poguessin sorgir de l’actual direcció del procés”. D’aquesta primera trobada surt la proposta consensuada de convocar una assemblea oberta a tot el poble el divendres següent per coordinar les accions de cara al dia de la votació. A aquesta segona convocatòria assisteixen prop d’un centenar de persones, que s’acaben coordinant a través de grups de Whatsapp i de Telegram, tant a escala municipal com de barri.

El CDR de Cerdanyola del Vallès va néixer amb una reunió ciutadana del tot espontània

A la capital del Berguedà l’aparició del CDR va ser posterior a l’1-O. Durant una assemblea oberta celebrada el 2 d’octubre per analitzar el que havia passat en el referèndum es va proposar la creació d’una coordinadora de CDR del Berguedà amb l’objectiu de facilitar l’organització de futures accions i mobilitzacions a la comarca. Bernat Esteve, membre de la coordinadora, explica que “quan vam picar la porta dels pobles que s’havien mobilitzat per defensar les urnes l’1-O ens vam adonar que a Gironella i a Casserres ja s’estaven organitzant en comitès, a diferència de Berga, on fins aleshores la protecció de les urnes havia recaigut principalment a mans de les associacions locals, l’ANC i Òmnium”. En altres pobles com Vilada, la Pobla i Guardiola també s’han començat a organitzar en aquesta línia, i ara ja participen “en la xarxa d’informació comarcal que hem creat”, afegeix Esteve.

A Cerdanyola, Berga i als dos municipis del Baix Montseny, els comitès es van encarregar d’organitzar activitats des de la nit anterior al referèndum, i així defensar els col·legis electorals. Segons Adrià Vilches, membre del CDR de Sant Antoni de Vilamajor, “a banda de la gent que participava en el comitè, moltes veïnes del poble van portar menjar i beguda durant tot el dia a les persones que protegien l’escola. Espontàniament, es va crear una cosa molt maca aquell dia. Es va fer poble”, afirma. “Teníem coberts els sis punts d’accés al poble, i ens anàvem comunicant minut a minut del que anava passant”, comenta Sans, que explica que “al principi la gent tenia por de bloquejar carreteres, però quan van arribar els avisos que potser venia la policia espanyola moltes persones es van animar i van portar tractors, i inclús un camió, per bloquejar els accessos al poble i no deixar-los passar”. Finalment, la jornada de votació es va desenvolupar amb total normalitat als dos municipis del Baix Montseny, igual que a Cerdanyola, on la defensa popular dels punts de votació va fer possible que més d’un 40% de l’electorat s’atansés a qualsevol col·legi o entitat electoral per emetre el seu vot en llibertat.

A Berga, després de l’1-O, es van adonar que a Gironella i Casserres ja tenien comitès

Un aspecte rellevant del que passa als pobles és que, com que hi ha un únic punt de votació, “s’ajunta gent molt diferent i es produeix un xoc de legitimitats entre la manera com es vol actuar des de l’Ajuntament i el que es vol fer des dels comitès”, explica Vilches, que considera que “molta gent està acostumada que li diguen des de dalt què ha de fer i no se sent còmoda participant en la presa de decisions”. Per això considera que aquest moviment d’organització és “realment transformador”, i que moltes veïnes per primer cop han funcionat de manera assembleària i autogestionada: “Als CDR volem treballar des de l’autoorganització: baixa al carrer i participa. No volem esperar que l’ANC o l’Ajuntament ens diguin què hem de fer. Volem ser responsables de les nostres decisions com a veïnes. Reunir-nos a la plaça i entre totes decidir els propers passos.”

Plaça de la Vila de Sant Antoni de Vilamajor el 3 d’octubre


A Cerdanyola la manca d’un espai popular previ tan transversal, on es van aplegar visions polítiques i socials molt diferents, va crear discrepàncies entre els seus membres. Segons Ester López –militant feminista i membre del CDR del municipi– molts membres del comitè van assenyalar, especialment amb relació a l’ANC i Òmnium, de tenir una jerarquia “massa vertical” i “poc transparent”. “Aquest conflicte crea moltes contradiccions dins del CDR, però es tracta de saber fer-les encaixar i superar-les amb èxit”, sentencia.
 

Autoorganització després de l’1-O

La història dels CDR no acaba amb el referèndum, i mostra d’això és que després de l’1 d’octubre les assemblees dels comitès de pobles i ciutats es van coordinar per efectuar accions durant la jornada de vaga general convocada pel dimarts següent: milers de cerdanyolenques es van associar amb veïnes de Ripollet per tallar l’autopista C-58 durant tres quarts d’hora, un dia en què Cerdanyola del Vallès va viure una de les manifestacions més multitudinàries de la seva història. Per la seva banda, Vilches i Sans expliquen que els membres del comitè del Baix Montseny es van sumar a la crida organitzada des del CDR de Cardedeu per tallar l’AP-7 el matí del 3 d’octubre, que va aconseguir aturar el trànsit per complet en els dos sentits de la marxa durant mitja hora.

A Sant Antoni de Vilamajor van bloquejar l’accés al poble amb tractors per poder votar

“Com que els esdeveniments estan sent tan immediats no tenim temps per pair tot el que està passant i ens falta un debat profund per analitzar tot el que està succeint”, explica Sans, que ens detalla que des del CDR estan organitzant unes jornades de debat per treballar la part emocional després d’aquests dies tan intensos: “Hi ha moltes persones que després de la violència i la tensió que estan presenciant el que més necessiten és suport psicològic i anímic. Creiem que és important que des dels comitès també es treballi això”, afirma. I com a reptes futurs, totes dues coincideixen a assenyalar que els comitès haurien de saber arribar també a la població migrant del poble i a la gent que vota ‘no’: “Ara volem iniciar una comissió per intentar apropar-nos a aquests sectors. Si volem fer un nou país per a tothom, aquestes persones també en formaran part; per tant, és necessari que treballem totes juntes”, conclouen des del Baix Montseny. Des del Vallès Occidental, López tanca la conversa: “Més enllà de si es declara la independència o no, es tracta de mantenir la mobilització popular en clau municipal, teixir noves maneres de fer política i seguir construint una estructura social de base que permeti als ciutadans apoderar-se tant de la política com de les seves pròpies vides”.

------------------------------------------------------
Coordinació i futur a la trobada de Sabadell

El 14 d’octubre, CDR de tot Catalunya van compartir experiències i van debatre sobre les potencialitats d’enxarxar-se a escala supramunicipal. Helena Vàzquez, portaveu del CDR nacional sorgit de l’encontre de Sabadell, es mostra satisfeta: “Vam superar les expectatives, 91 assemblees i 200 persones. Entenem que vam ser clau per defensar els col·legis i per fer efectiu el dret d’autodeterminació, la gent ara demana continuar la mobilització”, afirma. Múltiples veus van expressar la necessitat de l’autonomia dels CDR i de la seva composició local perquè puguin decidir sense ingerències. Es va abordar el malestar i la desmotivació generada després de l’1 d’octubre però es va mantenir la consigna ferma de defensar la voluntat popular, fer front a la repressió i exigir la retirada de les “forces d’ocupació”.

“Recuperarem els carrers davant de futurs cops repressius o de la possible suspensió de l’autonomia. Tenim l’obligació de repetir mobilitzacions massives i pacífiques, però fermes”, afegeix. Entre altres vies, van decidir seguir apostant per mobilitzacions que incloguin acampades indefinides, manifestacions i inclús vagues de fam rotatòries davant d’edificis públics.

A una escala més àmplia, es van debatre alternatives econòmiques i de consum que puguin bloquejar les estratègies de l’Estat espanyol. Com a reptes immediats, la trobada va remarcar la necessitat d’organitzar una xarxa de suport a poblacions on encara no hi ha CDR, incloure persones migrades i/o que no venen de col·lectius socials i treballar en el procés constituent. “El 21 d’octubre podrem fer un pas més per garantir davant del món que el poble català té capacitat de resposta”, conclou. Una de les eines que surt de la trobada és un mapa interactiu penjat a la xarxa i que s’anirà ampliant dia a dia.

 

Article publicat al número 440 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: