El 7 d’octubre, primer diumenge de mes, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau (la Coordi) va fer el seu darrer acte a la plaça de la Font de Tarragona. A les 12h del migdia, com els darrers 18 anys de forma ininterrompuda, desenes de persones donàvem per iniciat el comiat de la Coordi, el darrer Paraules per la Pau, l’acte que cada primer diumenge de mes ha fet que la plaça de la Font de Tarragona hagi estat un espai fix de trobada i presència antimilitarista. Un acte on la paraula i l’art reivindicaven el seu valor davant de la violència, amb la protesta i la denúncia dels exèrcits i el militarisme com a fils conductors. En total han sigut 204 primers diumenges de mes i 204 números de la revista de la Coordi. Afegiu a l’haver de la Coordi els actes, accions i concentracions de resposta a l’arribada de vaixells de guerra al port de Tarragona i conflictes d’altres parts del món, les xerrades i contactes directes amb activistes antimilitaristes de Palestina, Israel, Colòmbia, USA, Txetxènia o dels Balcans, les campanyes d’educació per la pau i desmilitaritzem l’educació, la campanya nadalenca contra les joguines bèl·liques, la campanya d’objecció fiscal a la despesa militar… És impossible condensar tanta vida al llarg de 20 anys de Coordi, però gran part d’aquest llegat ho podeu trobar a la web.
És pertinent preguntar-se com és que un col·lectiu amb aquesta trajectòria i, sobretot, amb tanta feina a fer, decideix dissoldre’s. Un moviment social que possiblement per a qui visqui al nord del Gaià sigui desconegut o invisible, i un moviment antimilitarista que, més enllà de la lluita local i quotidiana, ha cridat que el mal de la guerra comença a casa i que des de casa hi ha molta feina a fer. Sí, la Coordi és del sud i ja sabeu que passa quan els moviments socials són de l’extraradi, que es difuminen una mica.
Una sensació comuna i compartida, sense assemblea no hi ha Coordi i m’atreviria a dir que sense assemblea no hi ha moviment social
Quan la Coordi va engegar la seva vida les actes de les assemblees, les convocatòries de manifestacions, les xerrades, etc., es feien en paper. S’enganxaven per les parets de la ciutat i s’enviaven en paper allà on toqués. Es prenien decisions en assemblea i, sense presència a l’assemblea, no hi havia veu. Assegudes en rotllana o al voltant d’una taula, discutíem, discrepàvem, consensuàvem, decidíem i assumíem. En un grup de procedències polítiques molt heterogènies, l’assemblea setmanal era l’espai de confluència i presa de decisions. Quan les assemblees setmanals es van espaiar en el temps la Coordi va començar a apagar-se, a poc a poc, sense quasi adonar-nos. Una sensació comuna i compartida, sense assemblea no hi ha Coordi i m’atreviria a dir que sense assemblea no hi ha moviment social. I l’assemblea és trobar-se, no xatejar o fer servir el WhatsApp.
És una gran contradicció que la Coordi es dissolgui en un moment on el militarisme continua assolant vides i societats, on la violència estructural, de forma física o verbal, construeix murs d’intolerància en comptes de diàleg, on les polítiques econòmiques només cerquen el benefici d’uns pocs en perjudici de la majoria. Però la decisió de dissoldre la Coordi ens ha deixat un gran aprenentatge, prendre les decisions des del grup, de la vida del grup i les persones que en formem part, abans de deixar morir el col·lectiu amb retrets i excuses vàcues que formem part d’un tipus de relacions que mai hem volgut compartir.
En vint anys hem vist la transformació que hi ha hagut dels moviments antimilitaristes a Catalunya: hem desaparegut la gran majoria dels que hi érem a peu de carrer. I dic carrer, no despatx. No ens amaguem que sempre hem estat molt crítics amb els organismes de la pau que han sorgit al territori, l’Institut Català Internacional per la Pau i el Consell Català de Foment de la Pau, que han suposat la institucionalització de la pau i que rarament han donat una resposta ferma davant de fets com la presència militar als diferents salons de l’ensenyament del país o la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona, per posar un parell d’exemples ràpids i arrossegats al llarg dels anys.
No ens amaguem que sempre hem estat molt crítics amb els organismes de la pau que han sorgit al territori i que han suposat la institucionalització de la pau i que rarament han donat una resposta ferma davant de fets com la presència militar als diferents salons de l’ensenyament del país o la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona
Com una drecera del camí de la pau, el mateix cap de setmana que fèiem el darrer Paraules per la Pau, el Memorial Vidal i Llecha de Reus atorgava el seu 34è memorial al major dels mossos d’esquadra Josep LLuís Trapero. El mateix Pepe Beunza demanava, a l’entrega del premi, “una mica de comprensió de com i que s’ha fet” referint-se a aquesta concessió. Crec recordar que va ser el bo del Pepe Beunza qui, l’any 2003, ens va presentar al memorial d’aquell any, premi que es va donar a les Forces de Pau No Violentes. No hem tornat a tenir molt més contacte amb el Memorial, malauradament. No m’agradaria pensar que aquesta drecera del camí a la pau consisteix en maquillar, o com es diu ara blanquejar, fets i personatges que no han tingut, ni tenen, una relació directa amb la pau. Ja ho intenta el ministeri de defensa amb les seves campanyes o el premi Nobel de la Pau amb alguns dels seus reconeixements, recordeu Kissinguer o Obama. S’ha de criticar la violència que l’estat espanyol exerceix d’igual manera que no es pot enaltir des del moviment per la pau a un membre d’un cos armat, com és el major Trapero.
La dissolució de la Coordi, lluny de ser un fracàs, és la visualització de la transformació i mutació que els moviments socials fem de forma contínua, sovint de forma més discreta. És un privilegi acabar una etapa de vint anys envoltats de més de dues-centes amigues, ocupant la plaça de la Font amb poesia i música, denunciant el militarisme, les seves conseqüències i el que podem fer, com des de fa vint anys. Acabar a la plaça, amb la presència, manifestant la ferma intenció de dissoldre’ns portant-nos amb nosaltres les maletes carregades dels aprenentatges fets i lluites compartides. Segur que ens retrobem en alguna plaça, carrer o assemblea.
