Del blau al negre, l’assassinat de la radiotelevisió valenciana

El tancament de RTVV simbolitza la fi d’una de les etapes més tràgiques de la gestió política del País Valencià. La societat valenciana ha quedat òrfena de mitjans propis i el sector audiovisual encara es ressent d’aquesta decisió del PP

Des del novembre de 2013, la societat valenciana ha quedat desproveïda de qualsevol mitjà audiovisual públic i en llengua pròpia. La desconnexió de RTVV ha suposat un punt d’inflexió per al País Valencià, l’únic territori de tot Europa amb llengua autòctona que no disposa d’un servei de ràdio i televisió públiques que el vertebre, tot i tindre més de cinc milions d’habitants.

  La seu de l’ens a Burjassot (València), amb pancartes i pintades reivindicatives  / paula duran
La seu de l’ens a Burjassot (València), amb pancartes i pintades reivindicatives / PAULA DURAN

 

Des dels seus primers passos, RTVV va ser un projecte audiovisual ambiciós que va generar moltes expectatives, encaminat sobretot per la il·lusió de les professionals que encetaven aquesta nova etapa. Es dibuixava un nou present al capdavant, una finestra oberta al món a través de la qual mostrar i exterioritzar la cultura nadiua, a disposició de la societat valenciana i conscient d’haver de ser el seu espill. Aquesta disposició es podia observar als inicis, amb aquella perseverança per cobrir amb les primeres emissions radiofòniques –i després les televisives– una catàstrofe mediambiental prou comuna al territori: les gotes fredes. El mitjà va aconseguir grans índexs d’audiència, moltes persones van seguir aquestes primeres emissions perquè sentien molt d’interès per saber què passava al seu poble, a les comarques veïnes i al món.

L’ens tenia la finalitat de normalitzar la llengua i vertebrar-la en l’imaginari del poble, però les pressions sobre el primer govern socialista van desbaratar el procés

Les professionals van dotar l’ens de prestigi. De fet, Radiotelevisió Valenciana va ser el primer mitjà públic i autonòmic de tot l’Estat espanyol que va crear un Estatut de Redacció amb un comité de redacció propi. L’estatut regulava la funció de les seues societats (Televisió Valenciana SA i Ràdio Autonomia Valenciana SA) a través d’un ordenament jurídic amb caràcter de pacte renovable i renegociable. El text obligava les periodistes i propietàries de les empreses informatives a oferir una informació autèntica i rigorosa: “Ni els uns ni els altres no es poden considerar propietaris del fet informatiu, ja que és un dret humà de cada individu”. Malgrat aquestes indicacions i la validesa jurídica de l’estatut per regular i ordenar les relacions professionals, tots els seus principis van començar a ser ignorats i violats de manera habitual per la direcció i els governants de torn.

La manipulació informativa i la mala gestió econòmica del mitjà van provocar que el seu prestigi i la seua audiència caigueren al mateix ritme. En aquest sentit, l’any 1997, el comité de redacció, en el seu informe de seguiment dels informatius, ja feia un exercici d’autocrítica a la primera pàgina: “[…] el primer balanç és negatiu. Tenim Estatut, però no hi ha una veritable voluntat d’aplicar-lo. Els nostres directius ens han demostrat repetidament que l’Estatut de la Redacció és per a ells més una molèstia que una altra cosa. I per això sempre que poden se’l boten […]”. Així mateix, el centralisme imposat des de les presidències de la ciutat de València provocaria que les comarques d’Alacant i Castelló se sentiren gairebé invisibles en la que havia de ser la seua televisió. Aquesta poca articulació entre comarques germanes també va contribuir a la mala fama de RTVV.

Els vestigis de la normalització lingüística

Radiotelevisió Valenciana també tenia la finalitat de normalitzar la llengua i vertebrar-la en l’imaginari del poble. No obstant això, les pressions exercides sobre el primer govern socialista van aconseguir la seua fita: desbaratar el procés de normalització que promovia la unitat de la llengua. L’arrel del conflicte provenia de la preocupació de la dreta burgesa, en bona part originària de Madrid, enfront de l’esquerra valenciana i el projecte autonòmic que s’estava gestant.

La dreta antivalenciana es va servir de la propaganda que li oferien mitjans com Las Provincias, un dels més llegits. En aquella època, Emilio Attard, dirigent d’Unión del Centro Democrático (UCD) al País Valencià, va ser un dels primers creadors del discurs blaver que, al mateix temps, María Consuelo Reyna introduiria, com a directora del diari, en la seua línia editorial. El mitjà passaria a estendre un anticatalanisme servil a UCD, infundat en estereotips, que deixava entreveure l’antivalencianisme que ha marcat el rumb d’aquest territori. La pressió mediàtica i la manca d’un projecte clar repercutiria en les decisions i la reputació del govern socialista de Joan Lerma. Per la seua banda, Amadeu Fabregat, primer director general de RTVV durant l’època socialista, reivindicava la llengua mentre, alhora, creava la famosa llista de paraules prohibides perquè es consideraven “excessivament catalanistes”. Tot un conflicte lingüístic que esborraria qualsevol vestigi d’unitat del poble valencià i esvairia la funció de l’ens de radiotelevisió.

 

El comité de redacció ja afirmava en la seua primera memòria que “les ingerències dels nostres directius sobre les paraules que s’han de dir o deixar de dir són constants i, evidentment, no s’ajusten a criteris lingüístics o idiomàtics sinó que són pura arbitrarietat” i que els directius “imposen o prohibeixen una determinada paraula amb l’argument al meu poble es diu així o el meu avi ho deia així”. Fins i tot certes presentadores utilitzaven el criteri lingüístic d’inventar-se paraules, com explica Albert Staro, exoperador de càmera de RTVV: “Recorde un programa de Falles amb María Abradelo on van entrevistar l’escriptor Fernando Vizcaíno Casas. En un moment donat, li van preguntar per què ell no parlava en valencià i Abradelo li va dir: ‘Xic, tu fas com jo: si alguna paraula no la saps, te la inventes’”.

‘RTPP’, reflex del ‘modus operandi’ dels populars

En 1995, arriba el govern popular d’Eduardo Zaplana, qui presidirà la Generalitat durant els pròxims set anys. Segons explica Amàlia Garrigós, extreballadora de Ràdio 9, “Zaplana ja portava la primera privatització de RTVV en el seu programa electoral”. En aquesta època, les treballadores van dur a terme mobilitzacions, que van aconseguir aturar-la. Els partits de l’oposició hi van col·laborar de manera important interposant recursos per mitjà dels sindicats de la casa.

Des d’aleshores, Radiotelevisió Valenciana es va convertir en el NO-DO particular del Partit Popular. Amb Genoveva Reig a la televisió i José Ramon Varó a la ràdio, es formava una nova direcció que obviaria per complet l’Estatut de Redacció, faria desaparéixer la línia editorial i desdenyaria qualsevol rastre de dignitat periodística. La tasca informativa va passar a glorificar tota acció del govern i s’imposaria un silenci mediàtic respecte a la resta de forces polítiques i culturals contràries.

Les exigències de Zaplana eren molt estrictes i, en quatre anys, hi va haver quatre directors de Canal 9 (TVV). Entre d’altres manies, l’expresident obligava les treballadores a traure’l a la televisió sempre pel costat dret de la cara, com a Julio Iglesias. Amb manipulacions com aquesta, l’audiència va anar minvant: es va reduir d’un 30% fins al 3% de l’última etapa.

L’any 1997, el comité de redacció, en el seu informe de seguiment, ja feia un exercici d’autocrítica sobre la manipulació política dels espais informatius

En 1999, entraria la joia de la casa a la secretaria general de RTVV. Vicente Sanz, la mà dreta de Zaplana. Sanz va ser secretari general del PP a València fins que va transcendir una conversa on afirmava que estava en política “per folrar-se”. Es va encarregar dels recursos humans de l’empresa, des de 1995 fins a 2010. Eixe any, va ser cessat per haver assetjat i abusat sexualment de tres treballadores, que, en el seu moment, van ser silenciades amb l’acomiadament o la no renovació.

Durant més de deu anys, Sanz teixiria una xarxa de clientelisme tot col·locant persones afins, amistats i familiars, que tindrien la funció de vigilar i dirigir les treballadores de cada departament. Per desenvolupar aquesta tasca, fundaria el primer sindicat groc, la secció d’Unió Sindical Obrera de la Comunidad Valenciana a RTVV (USOCV-RTVV), més coneguda com a USO, que va trair les treballadores i va votar a favor del primer ERO. Amb aquesta estratègia, el polític va instaurar la doctrina de la por i va perseguir qualsevol actitud i opinió dissident, tant al lloc de treball com a les emissions.

La desprogramació de RTVV

La mala gestió de l’ens també va dur a la producció de programes de teleporqueria com Tómbola. De fet, Canal 9 seria la pionera a introduir aquest model de programes del cor. Gran part de la programació estava contractada a empreses productores de Madrid, sovint s’emetia a altes hores de la matinada i tenia un 0% d’audiència, com el programa de Fernando Sánchez Dragó. En aquest sentit, una bona porció del deute que arrossegava la televisió autonòmica no era generat per la plantilla, com al·legava Fabra, sinó pels favors que es pagaven als periodistes d’ABC, El Mundo o La Razón. Un exemple d’aquest balafiament va ser la contractació de Jesús Mariñas, periodista de La Razón i de diverses revistes del cor, que cobrava 3.000 euros per participar a Tómbola cada setmana.

 

Presentadores com Isabel Durán o Carlos Dávila, que feien debats de pluralitat nul·la a altes hores de la matinada, també s’encarregaven de saquejar les arques públiques mitjançant sous escandalosos. Fins i tot se cedien espais perquè el diari El Mundo fera un programa propi. Aquest sistema va beneficiar exdirectores com Lola Johnson a Canal 9 i Lluís Motes a Ràdio 9, que van sostraure uns sous de 80.417 i 64.404 euros anuals, respectivament. No només això: el circ del futbol suposaria un forat de caixa de 460 milions d’euros, que havien servit per subvencionar el Valencia CF, el Villareal CF, el Levante UD i les seues mascotes, amb l’objectiu de mantindre content un ampli sector de la població.

Respecte a tot l’anterior, el comité de redacció va dedicar set apartats en la primera memòria de l’any 1997, amb els títols següents: Informatius amb format de magazins; De política, ni parlar-ne; La selecció de temes. Abusos i absències; Manipulació i censura; Una redacció desvertebrada; Gens de voluntat de protegir el valencià i Informació barrejada amb publicitat.

Malgrat aquesta foscor, Maribel Norman, exproductora i relacions públiques de l’empresa, comenta que a RTVV també s’han fet coses molt boniques, però no s’han volgut donar a conéixer per part dels caps. Per a l’extreballadora, “hi havia projectes molt bonics que podien aportar beneficis i eixes persones no volien perquè estaven dedicant-se a saquejar l’empresa contínuament”.

Al capdavall, la majoria de les direccions generals no han recaigut en professionals, sinó en figures polítiques reciclades o que després s’han reciclat. Per aquest càrrec, hi van passar –entre d’altres– Juan José Bayona de Perogordo, succeït per José Vicente Villaescusa, que va ser acusat d’ocultar els pressupostos del mitjà al consell d’administració. Posteriorment, va vindre Pedro Garcia Gimeno, mà dreta de Camps i implicat en la trama de corrupció Gürtel. La llista continua amb José López Jaraba, encarregat d’iniciar el primer ERO, que fou declarat nul per improcedència, i un de tants directius amb sous més elevats que el del president de la Generalitat. I amb Alejandro Reig de la Rocha, que només entrar s'encarregarà d'orquestrar l'acomiadament de 1.145 treballadores en tres tandes.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: