El Delta del Llobregat, en el punt de mira

La pràctica de la caça intensiva –sovint il·legal– de les darreres dècades, juntament amb l’expansió de l’entramat urbà del litoral i les infraestructures del Port i l’Aeroport de Barcelona, afecten greument una zona d’important interès natural
24/01/2018

L’entitat ambientalista DEPANA i el grup d’informadors ambientals SOS Delta del Llobregat han denunciat en nombroses ocasions la falta de transparència relacionada amb la tramitació, la gestió i el control de la caça que s’està portant a terme els darrers anys al Delta del Llobregat.



Si durant els anys 50, 60 i 70 la cacera va suposar una aniquilació gairebé total de la fauna del Delta, la regulació d’aquesta pràctica a partir dels anys 80 –moment en què va ser declarada zona de seguretat als termes municipals del Baix Llobregat– va aconseguir la recuperació d’algunes espècies. “A principis del nostre segle, l’enclavament es va declarar zona d’interès natural, un fet que va permetre afluixar la intensitat de la cacera i recuperar espècies com els ocells aquàtics que viuen en llacunes i zones humides”. Ho explica Raúl Bastida, membre d’ambdues entitats ambientalistes.

La regulació de la caça a partir dels anys 80 –moment en què va ser declarada zona de seguretat als termes municipals del Baix Llobregat– va aconseguir la recuperació d’algunes espècies

Des de 1998, tanmateix, aquests camps del Baix Llobregat van passar a ser gestionats pel Parc Agrari del Baix Llobregat, una entitat formada per ajuntaments de la comarca, la Diputació de Barcelona, la Generalitat i la Unió de Pagesos.

La situació va començar a revertir-se novament en el període 2007-2008, quan, per pressions dels col·lectius pagesos a l’administració, es demana un control més exhaustiu de les poblacions d’animals i l’augment de caceres selectives per evitar els danys que rebien els seus conreus. Principalment, es considera els senglars, els conills, l’ànec coll verd i les cotorres com la fauna més invasiva a la zona. És entre els anys 2013-2014 quan l’administració fa una declaració d’emergència cinegètica, que a la pràctica es tradueix en el fet que els pagesos poden demanar permisos individuals perquè un caçador executi batudes a les seves terres sense haver de demostrar danys. Simplement la presència d’una espècie ja justifica, per llei, que s’hi pugui caçar.
 

Mala gestió i caça lucrativa

S’inicia llavors un procés de flexibilització respecte a les condicions amb les quals l’administració atorga llicències i permisos de caça. Segons Bastida, “aquesta nova política es tradueix en mesures com permetre batudes en zones annexes a zones protegides o bé cacera en espais i època de criança i aniuament”. Tanmateix, apunta que aquestes autoritzacions “excepcionals” de caça per al control cinegètic es perpetuen al llarg de tot l’any en espais naturals protegits i que no són avalades per cap estudi científic que les justifiqui.

En un context de greu crisi econòmica, a més de denunciar pràctiques il·legals com la caça nocturna amb llanternes o esquers, la mateixa societat va denunciar pràctiques basades en el lucre

La Societat de Caçadors del Baix Llobregat denunciava l’any 2015 l’actuació permissiva de diferents ajuntaments del Baix Llobregat pel que fa al control i la gestió de la cacera als seus municipis.

En un context de greu crisi econòmica, a més de denunciar pràctiques il·legals com la caça nocturna amb llanternes o esquers, la mateixa societat va denunciar pràctiques basades en el lucre, on particulars no federats de l’àrea metropolitana pagaven –presumptament– per accedir als permisos, passant per davant dels mateixos pagesos afectats i inscrits a les llistes. “La caça descontrolada amb finalitats lucratives ha generat un greu impacte sobre la fauna, principalment en l’ànec coll verd, que ha sigut qui ha patit l’impacte més gran d’aquest nou model de gestió. L’any 2002, al Delta hi havia 3.000 coll verds i avui dia n’hi ha 400”.
 

El futur d’un espai amenaçat

Des de principis de l’any 2017, són els ajuntaments qui gestionen i atorguen els permisos mitjançant un pla de gestió comú per a municipis com Gavà, Castelldefels o el Prat. “Darrerament s’han donat menys permisos, però és una conseqüència del fet que hi ha menys fauna. Es continuen donant llicències de caça, però, en teoria, s’implementen mesures preventives i dissuasòries com els espantaocells, els cercs o les tanques per als animals per disminuir l’impacte de la fauna en els conreus”, apunta Bastida.

Així i tot, l’activista encara es mostra escèptic a l’hora d’avaluar el nou pla de gestió i la recuperació real després d’anys de caça intensiva. “El que és segur és que l’espai natural està al límit de la seva viabilitat ecològica i que hem tocat fons”, critica. “Parlem de 98 quilòmetres quadrats de territori que en els darrers 50 anys de desenvolupisme s’han transformat notablement. Ja sigui per l’ampliació de l’Aeroport del Prat, el Port de Barcelona, les infraestructures viàries o l’edificació de la trama urbana entre Castelldefels i Sant Boi, el 60 o 70% del territori estan cimentats”. I, per això, conclou que “en una situació tan crítica, aplicar una gestió de la fauna tan agressiva és denunciable”.
 

Desplegament: el dilema del senglar

Pel que fa a la presència i activitat del senglar a la zona, Bastida apunta que es tracta d’un problema de difícil solució. “Mogut per la manca d’aliments a Collserola o el Garraf, els porcs es desplacen des de zones boscoses i espesses i poden adaptar-se a entorns com els del Baix Llobregat, de camps de conreu o zones humides”. L’ambientalista renega de la pràctica de la caça com a mecanisme de control de la població: “Parlem d’una població que, tot i la caça, des de fa 30 anys no ha fet més que incrementar exponencialment”. A més de no tenir depredadors a la zona –com el llop o l’ós–, per Bastida aquest fet, que qualifica de paradoxal, s’explica a raó dels resultats d’alguns estudis realitzats sobre aquesta espècie i que conclouen que la intensificació de la caça del senglar comporta un augment de la població. Segons aquests documents, el fenomen es produeix com una estratègia de les femelles senglar davant l’amenaça de supervivència de l’espècie, que entren en edat fèrtil abans d’hora i incrementen, per tant, el nombre de cries que tenen al llarg de la seva vida.
 

Article publicat al número 446 de la 'Directa'
 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: