Internacional

Des del paradís hawaià, lluitant contra l'imperi estatunidenc

Repàs i presentació de les diferents cares dels moviments sobiranistes hawaians. Parlem del futur de l'illa amb 'Bumpy' Kanahele i Mililani Trask
Bumpy i Brandon, activistes per la sobirania de Hawaii
Dani Farrús


L'any 1893, un grup d'empresaris i terratinents blancs, amb la cooperació de l'exèrcit dels EUA, va enderrocar el regne de Hawaii, que va ser annexat oficialment als EUA l'any 1898 i es va convertir en el seu cinquantè estat l'any 1959. Des del primer moment, hi va haver oposició per part de la població nativa hawaiana, però la repressió brutal, el genocidi cultural i la tergiversació de la història explicada a les escoles i els llibres van sotmetre el poble hawaià, que va quedar molt debilitat i anestesiat.


Durant els anys setanta, seguint el fil d'alguns grups que havien mantingut la flama reivindicativa, hi va haver un primer renaixement hawaià, amb un augment molt important de l'activisme, tant nacional com social i mediambiental. I l'any 1993, la Resolució de Disculpa firmada pel president dels EUA del moment, Bill Clinton, en què el govern estatunidenc demanava disculpes i admetia que el poble hawaià mai no havia renunciat a la seva sobirania, va obrir els ulls a molta gent –que es va adonar que lluitar per la "desocupació" de les Illes era un dret legítim– i va portar a un creixement important dels moviments sobiranistes.


Aquests moviments sempre han estat molt fragmentats, amb postures i fulls de ruta molt diferents entre ells. Hi ha grups que proclamen que ells són el govern legítim de Hawaii, ocupat il·legalment; d'altres que lluiten per la independència, i altres que reclamen el "reconeixement federal", que els atorgaria un estatus semblant al dels pobles natius americans. Els últims mesos, hi ha hagut moviments d'acostament per intentar unir forces i superar les reticències personals i les diferències estratègiques.

D'entre els líders dels moviments sobiranistes, en destacarem dos: Denis Bumpy Kanahele i Mililani Trask.

Paisatge hawaià / Dani Farrús

 

'Bumpy', el cap de la nació hawaiana

Denis Bumpy Kanahele és, sens dubte, el líder sobiranista hawaià més mediàtic i més conegut internacionalment. Va començar a aparèixer a la premsa l'any 1985, amb l'ocupació del Sealife Park (a l'illa d'Oahu), acció que reclamava que aquelles terres pertanyien al poble hawaià. L'any següent, va tornar a les primeres planes amb l'ocupació del far de Makapuu, acció per la qual va acabar a la presó, acusat d'empunyar una arma i apuntar cap als agents. Més tard, el 1994, va liderar l'ocupació de la platja de Makapuu –que va durar divuit mesos– i es va convertir en un dels lluitadors hawaians més populars.

El genocidi cultural i la tergiversació de la història explicada a les escoles i els llibres han sotmès el dret d'autodeterminació del poble hawaià durant anys

Arran d'aquella ocupació, l'Estat els van donar unes terres a Waimanalo, on van fundar el Puuhonua (refugi) de Waimanalo, que anomenen "la Nació Estat del Hawaii Sobirà i Independent". Hi viuen unes 80 persones, s'hi duen a terme projectes socials i agrícoles i es regeix tan sols per les seves normes. Asseguren que, fins ara, mai no han demanat permisos per construir res, no han pagat impostos i han barrat el pas a la policia quan hi ha volgut accedir. "És l'únic lloc d'aquest estil a Hawaii i potser al món sencer. Aquí, els EUA no hi tenen res a dir; aquí som lliures. Ja poden venir a buscar fugitius de la justícia o intentar eliminar les nostres plantes de marihuana... Aquí manem nosaltres. Això és la Nació Sobirana i Independent de Hawaii".

A part de l'aparició als diaris i la televisió, l'any passat, Bumpy va actuar a la pel·lícula Aloha, al costat d'actors com Brandon Cooper, Emma Stone o Bill Murray, on feia d'ell mateix. Les escenes es van rodar al poblat i el líder hi apareix amb la seva samarreta preferida, que diu: "Hawaià per naixement, americà per força". A la pel·lícula, que dóna veu a les reivindicacions de sobirania del poble hawaià, els altres personatges es dirigeixen a ell anomenant-lo rei, tot i que, a la vida real, encara que expliqui que és un dels descendents del rei Kamehameha, la gent l'anomena simplement Bumpy o oncle, una paraula que a Hawaii es fa servir en senyal de respecte. "La meva àvia m'explicava que ens caçaven. Durant cent anys, van intentar liquidar tots els descendents del rei perquè ningú no pogués reclamar res".

El seu grup té molts fronts oberts, però tenen clar el que és prioritari: "Estem lluitant per la nostra sobirania nacional. Primer, hem d'aconseguir que s'accepti la nostra nacionalitat, l'existència i la cohesió de la nació sobirana hawaiana, i després reclamem la independència. A diferència del que pensa molta gent, es tracta d'un conflicte nacional, no racial".
 

Poblat del grup sobiranista Nació de Hawaii / Dani Farrús


Un altre front molt important per ells és buscar la unitat entre els diversos sobiranistes. En aquest sentit, estan preparant un gran acte per al mes d'agost, que esperen que sigui multitudinari i aculli gent de tots els grups i els moviments.

I hi ha un tema respecte al qual tenen molts projectes: el financer. Vies per aconseguir fons per poder anar muntant les estructures d'un futur govern hawaià, ampliar el poblat, millorar els serveis bàsics per a la població hawaiana, un banc hawaià per a hawaianes... "Ara mateix, estem tenint contactes amb el Japó. Ells també van sofrir als Estats Units. Ells tenen Hiroshima i nosaltres tenim el derrocament i la negació de la nostra sobirania. Els japonesos, en el moment del derrocament, van oferir el seu suport a la reina Liliu'okalani i van ser els últims de marxar". Aquesta postura contrasta amb una opinió generalitzada bastant antijaponesa; molta gent hawaiana considera que el fet que molts membres del govern de l'Estat de Hawaii, de la judicatura i càrrecs importants siguin descendents de japonesos com una altra forma d'ocupació.

"Jo no parlo hawaià, però els més joves tenen més oportunitats i el parlen millor; la nostra llengua i la nostra cultura estan en la millor situació que han viscut mai"

Respecte al tema polític estrella de l'actualitat a les illes –la Convenció Constitucional que es va celebrar recentment i que havia de canviar el futur del poble natiu hawaià dotant-lo d'una constitució i un organisme d'autogovern–, Bumpy, a diferència de la majoria de líders i activistes sobiranistes i tot i ser molt crític amb la seva organització, va decidir participar-hi perquè creia que era una bona plataforma per debatre, discutir i, fins i tot, crear un organisme d'autogovern. Però, després d'assistir a algunes sessions, va decidir retirar-se'n en veure que no hi havia res a fer, que estava tot dat i beneït per tirar cap al Reconeixement Federal dels Natius Hawaians i no pas cap a la independència.

"El que ha passat aquí és la forma més clandestina de genocidi", afirma l'oncle Bumpy. "Hi ha una consciència col·lectiva colonitzada, que és el que ha dificultat més l'avenç. Però els temps canvien. Jo no parlo hawaià, però els més joves tenen més oportunitats que nosaltres i ells el parlen millor; la nostra llengua i la nostra cultura estan en la millor situació que han viscut mai i ara el jovent aprèn la història real de Hawaii, no la manipulada. Per tant, malgrat la situació i el fet de lluitar contra el país més poderós del món, hi ha espai per a l'optimisme".

Mililani Trask, lluitadora pels drets dels pobles originaris

Com Bumpy, Mililani fa dècades que es manté al peu del canó, però la seva aproximació al tema de la sobirania del poble hawaià és molt diferent: "Com a natius hawaians, tenim especificitats, evidentment, tant pel fet d'habitar a les illes més remotes del planeta com pel fet que, abans de l'ocupació, teníem tractats internacionals amb tots els grans estats de l'època. Però no hem d'oblidar que tots els pobles indígenes tenim moltes coses en comú, ara més que mai. Amb els altres pobles del Pacífic, compartim la vida marina i les lluites pels drets de pesca; i hi ha el canvi climàtic, que ens afecta a tots. La política global ha reforçat les nostres relacions globalment".

La hawaiana Mililani Trask, lluitadora pels drets dels pobles originaris / Dani Farrús

 

L'activisme de Mililani i la seva germana Haunani-Kai, una altra històrica líder política, comença a casa seva. "La meva família sempre ha sigut molt política. El meu avi va ser un activista destacat. Va fer campanyes perquè l'electricitat arribés a tot arreu, no només a les zones on vivien els blancs; i va lluitar per aconseguir un Jutjat Criminal per evitar que els hawaians continuessin sent arrestats i condemnats sense cap mena de procés judicial. Els meus pares també estaven molt implicats en la defensa dels drets nacionals i socials dels hawaians. Vam créixer aprenent la història real, de com era Hawaii abans de l'arribada dels blancs i què va passar amb l'enderrocament. A casa nostra, mai no va onejar la bandera americana, no hi era permesa. Hi onejava la bandera hawaiana".


Va començar la seva militància política quan era estudiant a Califòrnia, en temps de la guerra del Vietnam, en una organització marxista-leninista-maoista, ideari del qual va aprendre molt però, del qual es va acabar distanciant. "El seu dogma polític no tenia res a veure amb els indígenes; enlloc no parlava de l'autodeterminació dels pobles indígenes. Vaig haver de sortir d'allà per trencar amb aquelles limitacions i vaig començar a treballar amb els Natius Americans, buscant les arrels de la colonització". Va estudiar Dret i es va especialitzar en el tema dels drets humans; d'aquí, va passar a participar en fòrums i organismes internacionals, com la Iniciativa Indígena per la Pau, l'Organització de les Nacions i els Pobles sense representació o la Xarxa de Dones Indígenes, i va participar en la redacció de la Declaració de les Nacions Unides dels Drets dels Pobles Indígenes. Durant tots aquests anys, ha treballat i s'ha relacionat amb gent com Yasser Arafat, el Dalai Lama o Rigoberta Menchú.

Mililani va ser una de les fundadores i líders de l'organització Ka Lahui Hawaii, el grup sobiranista hawaià que ha comptat amb més afiliades (a finals dels noranta, va sobrepassar les 20.000). Va ser una organització molt activa, amb la seva pròpia constitució, un pla mestre per avançar cap a l'autodeterminació, i va convocar actes multitudinaris. El grup, després d'anys de poc activitat, es va tornar a activar amb la idea de tornar a ser clau en la lluita i l'intent de buscar la unitat.

"Hi ha molts sobiranistes que parlen d'independència contínuament, però, quan els preguntes com pensen arribar-hi, no saben què respondre"

Ka Lahui defensava el "reconeixement federal" del poble natiu hawaià com a pas estratègic per avançar cap a la sobirania. Per a ella, tenir clara l'estratègia i el full de ruta és vital: "Hi ha molts sobiranistes que parlen d'independència contínuament, però, quan els preguntes com pensen arribar-hi, no saben què respondre. S'ha de tenir una estratègia. S'ha de crear la nació, donar-li poder, que s'autodetermini i, després, parlem d'independència; s'ha d'anar pas a pas. I tot això s'ha de fer pacíficament; des de l'enderrocament del Regne, sempre hem reivindicat pacíficament. Si agafem una arma, Amèrica ens esborrarà del mapa al moment".

Respecte a la recent Convenció Constitucional, Mililani hi ha estat en contra des del primer moment. "Aquest procés no és legítim, els participants ni tan sols han estat elegits. A més, ha costat milions de dòlars, que es podrien haver invertit en moltes altres coses, com l'educació. És un procés que no ve del poble. L'autodeterminació d'un poble ha de ser exercida per aquest poble, no imposada pel govern ocupant a la seva manera".

Actualment, Mililani continua assessorant, lluitant pels drets socials del poble hawaià, relacionant-se amb líders indígenes d'altres nacions i, sobretot, preparant el jovent perquè continuï la tasca que ella ha estat fent durant tots aquests anys.
 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: