“La desobediència és el gran instrument pel canvi social”

Roberto Rivas, bomber, membre de Stop Desahucios A Coruña
22/09/2015
Roberto Rivas
Roberto Rivas

 

Tothom recorda Roberto Rivas com el bomber que, ara fa dos anys i mig, es va resistir a deixar sense casa Aurelia Rey, una octogenària de la Corunya sobre la qual pesava una ordre de desnonament per no pagar dos mesos de lloguer. Arran d’aquella acció, Rivas i set dels seus companys van ser condemnats a 600 euros de multa com a responsables d’un delicte d’ordre públic. Però, ni aquesta sentència ni les quatre multes que ja acumula l’han apartat del seu compromís amb els sectors populars de Galícia. Davant el retrocés de les llibertats i les injustícies que assetgen àmplies capes de la població, Rivas continua involucrat en espais de protesta com una veu més. “Hem de fugir dels protagonismes i pensar en el col·lectiu, ja que avui és sinònim de ruptura”, afirma. Segons ell, l’episodi amb Rey, que va aconseguir un lloguer social arran de l’acció, demostra la necessitat de ser al carrer per defensar els drets bàsics i una societat més justa i igualitària.

 

El 18 de febrer de 2013, et vas convertir en un símbol de la lluita pel dret a l’habitatge en exhibir un cartell de Stop Deshaucios mentre et negaves a desnonar una dona de la Corunya. Va ser una acció meditada?

 

Des de jove, he estat implicat en moviments ecologistes i de suport a la minera, per la mobilitat o pels drets del col·lectiu migrant. Sectors que, amb la crisi econòmica i les polítiques del PP, es troben encara més depauperats i als quals, des del cos de bombers, intentem ajudar.

Tenir una feina que t’acosta a la població, ets fa ser més conscient de les desigualtats socials?

Vius la cruesa d’algunes situacions de primera mà. No cal que ningú t’ho expliqui ni que et presentin estadístiques. Quan sufoques un incendi produït per les espelmes que han d’utilitzar les persones afectades per la pobresa energètica, t’adones de la dimensió d’un drama del qual ningú no parla. Els nostres clients no són gent adinerada, sinó famílies en situació d’extrema precarietat. I passa el mateix amb els suïcidis, silenciats mentre traiem cadàvers un dia sí l’altre també.

És contraproduent silenciar-los?

Se n’hauria de parlar, sempre amb cura i sense caure en la informació groga i escabrosa, cosa que seria contraproduent. No fer-ho impedeix atacar-ne les causes, que darrerament estan causant veritables estralls.

Malgrat els indicis de recuperació econòmica que apunten els diferents governs, les injustícies no s’han pal·liat pas?

Calen polítiques més incisives perquè, des de Stop Deshaucios, no hem parat de constatar les penúries quotidianes que viuen moltes famílies. Alguns ajuntaments mostren la voluntat d’afrontar-les, però, sense mesures de gran calatge contra la usura bancària i per la cura de les persones, no arribarem enlloc.

És fonamental que s’entengui la naturalesa estructural d’aquestes realitats?

Molta gent n’és conscient, però, a més de posar-hi pedaços, calen pautes de consum i de valors que dibuixin un altre tipus de societat. Ho hem vist amb el drama dels refugiats. És evident que hem d’actuar davant l’emergència humanitària, però cal palesar l’origen d’aquesta tragèdia –l’Estat espanyol i els grans capitals fan negoci amb la venda d’armes i les guerres– ja que ningú fuig del seu país per voluntat pròpia.

Entens que pot haver-hi gent predisposada a actuar però que tem perdre el seu lloc de treball?

No podem demanar a tothom que faci el que no està disposat a fer, però tampoc creure que defensant una determinada lluita des de l’ordinador canviarem les coses. Hem de tancar la televisió, sortir al carrer, estar al costat de les famílies afectades i, després, actuar en conseqüència. Em refereixo a actes tan senzills com posar els diners a una banca ètica o deixar de consumir productes que sorgeixen d’explotar les persones i els recursos naturals.

En l’àmbit particular dels bombers, fa anys que esteu reclamant una llei de focs estatal. Creus que sou un col·lectiu infravalorat?

Som l’experiment en gasosa de les polítiques privatitzadores que practica el govern espanyol en l’àmbit dels serveis. Ha posat la nostra gestió en mans de quatre empresaris que avantposen la suposada rendibilitat del servei a les seves funcions. Fa anys que advertim d’aquesta tendència: a part de sortir cara, afebleix una estructura bàsica per cobrir les demandes de la ciutadania en una societat democràtica.

A Galícia, això és especialment greu?

Respon al clima mafiós que ha instal·lat el Partit Popular durant les últimes dècades. Molta gent viu d’aquesta idiosincràsia clientelista que, a escala local, es tradueix en una agència de col·locació on cadascú mira pels seus interessos. És molt difícil desmuntar-la i crear una hegemonia progressista des de la base. Només ho farem mitjançant la lluita al carrer i, des de la societat més crítica, exercint la desobediència, un dels principals instruments pel canvi social.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: