Després de trencar amb la monogàmia

L’autora, especialitzada en relacions, plurisexualitat, antipositivisme, estructures de poder i tècniques de dominació, planteja la necessitat d’avançar en el pensament sobre les relacions per deixar enrere els discursos monògams i la monogàmia acrítica

La manera que tenim de relacionar-nos forma part d’un sistema o una estructura de poder molt lligada a l’estructura monògama. La monogàmia no només és un recompte de relacions, també és un sistema: és present en el llenguatge, en la lògica construïda socialment, en la manera de pensar. I va més enllà de la normativitat sobre les relacions de parella, ja que també ens diu com ens hem de relacionar amb les persones en general, és un sistema relacional.

Manuel Clavero


La monogàmia ens aïlla en unitats familiars i, d’aquesta manera, no permet generar xarxes solidàries, afectives i sensibles a les estructures que ens travessen. La no monogàmia té un gran potencial perquè permet trencar no només el sistema relacional, sinó també altres estructures de poder que s’alimenten de l’estructura monògama. També perquè permet construir relacions que trenquen amb els sistemes de privilegis i opressions. Ara bé, cal partir d’un punt de vista crític a l’hora de plantejar propostes, ja que es corre el risc de reproduir el mateix pensament.


Individualisme, dominació i objectivització

La nostra visió occidental del món es basa en la idea que som individus externs al que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim a aquest entorn per cobrir les nostres necessitats a través de la dominació. Aquest punt de vista fomenta la creació d’estructures de poder que permeten que qui domina obtingui el que necessita sense ni tan sols haver de comprendre que ho està obtenint del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de manera sistemàtica a través de les estructures. Per tant, es creen privilegis per aquestes persones de grups dominants, que els donen un fals sentiment d’independència.

La monogàmia ens aïlla en unitats familiars i, d’aquesta manera, no permet generar xarxes solidàries, afectives i sensibles a les estructures que ens travessen

En els nostres entorns no monògams, sovint s’intenta trencar amb la idea de la dependència total d’algú a una sola persona (que prové de l’estructura monògama i que genera relacions de poder) dient que les persones som independents i no tenim necessitat de res ni de ningú. D’aquesta manera, s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència de l’entorn de les persones amb privilegis i es crea un discurs de la no monogàmia a la qual només poden accedir les persones amb més privilegis.

Tractem el nostre entorn com un objecte perquè el veiem com un element extern a nosaltres, al qual accedim per cobrir les nostres necessitats. Les persones amb qui ens relacionem també formen part d’aquest entorn-objecte i, per tant, ens hi apropem tenint en compte les nostres necessitats i els nostres desitjos, però no els seus. Aquest és un procés d’objectivització. Per resumir-ho una mica, objectivitzar és tractar les persones com si no tinguessin voluntats ni desitjos propis, o impedint que tinguin espai per consentir o oposar-se a una cosa, per expressar emocions i opinions sobre allò que els afecta. Aquesta última és bastant comuna en les relacions no monògames jeràrquiques, en què sovint les persones que es veuen afectades per decisions que es prenen en les relacions primàries no poden opinar, expressar emocions ni plantejar alternatives a aquestes decisions i, de vegades, ni tan sols saben que s’han pres. En definitiva, objectivitzar és no tenir en compte l’altra persona, prendre-li la veu.


Compromís i implicació

La monogàmia acostuma a portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís no sol ser un compromís que s’hagi pactat i parlat o que cap de les parts pugui qüestionar. A més, acostuma a implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i, a més, que la tasca de generar tot el que necessita l’altre recaigui sobre una persona.

Davant d’això, moltes persones reaccionen plantejant l’alternativa de no haver-se de comprometre i no generar cap expectativa. Això dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que tenen les necessitats més cobertes i no necessiten el compromís per obtenir res. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, la majoria de vegades, es veurien arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment, qui rebutja més el compromís són les persones que tenen més privilegis i qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no cobreix les seves necessitats i necessiten el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò a què no poden accedir sense privilegis.

En els nostres entorns no monògams, sovint s’intenta trencar amb la idea de la dependència total d’algú a una sola persona dient que som independents i no tenim necessitat de res ni de ningú

No voler implicar-se és una manera de no voler acceptar les coses que obtenim del nostre entorn, de no voler acceptar que l’entorn ens afecta i que nosaltres també afectem l’entorn. La implicació és necessària per generar relacions no objectivitzades en què les persones tinguin veu en les qüestions que els afecten. Les relacions s’han de construir a través de compromisos i implicacions explícites que no vinguin donades per normes socials estructurals i que no ens impossibilitin generar altres compromisos.


Responsabilitat compartida

La monogàmia transmet la idea que hi ha una persona que és totalment responsable de la teva felicitat o infelicitat. Per trencar amb aquesta idea que genera relacions de poder, s’acostuma a dir que cada persona és responsable de les seves emocions, incloses aquelles emocions que es generen a través d’una relació i de tot el que es comparteix. Aquesta és una visió individualista no gaire diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen totes sobre una sola persona. En aquest paradigma, la relació s’esborra completament. En una relació, la responsabilitat hauria de ser compartida, hauria de ser de les persones que generen l’espai i la relació; no de manera separada (cadascuna la seva), no vertical (tota la responsabilitat és només d’una persona), sinó com a combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que, quan tenim una relació amb una persona amb menys privilegis que nosaltres, vulguem o no ens beneficiem de tenir més privilegis i, per tant, tenim una responsabilitat en la violència estructural que puguem generar en aquella relació. La responsabilitat compartida, a més, ens permet reconèixer explícitament tot el que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint.


Les cures i el significat de ‘cuidar’

Ser conscients que cobrim les nostres necessitats a través del nostre entorn i, per tant, a través de les nostres relacions ens permet tractar el tema de les cures des d’un punt de vista crític. Les tasques de cura sempre han recaigut sobre les dones. Tot i així, les tasques de cura de què parlem en el context del feminisme es limiten només a la diferència de gènere. Tenim moltes necessitats que no recauen només en les tasques que s’han definit com a cures (tasques de la llar, cuinar o cuidar quan l’altra està malalta) i necessitem ser conscients de les diferències que van més enllà de les de gènere, ja que hi ha moltes més estructures o tipus de relacions (no treballem totes les relacions en un context heterosexual, binari, romàntic i sexual).

No voler implicar-se és una manera de no voler acceptar les coses que obtenim del nostre entorn, de no voler acceptar que l’entorn ens afecta i que també afectem l’entorn

Cuidar implica entendre què necessita l’altra, no perquè ens sentim obligades a cobrir-li les necessitats, sinó perquè les tenim en compte i som sensibles a elles. Tampoc hem d’obligar l’altra a entendre quines són les seves necessitats; li hem de deixar espai perquè ho pugui expressar quan vulgui i quan s’adoni de quines són. I, sobretot, no s’ha d’obligar a tenir necessitats que no es tenen. Com que les cures són un tema recurrent als nostres espais, de vegades, per sentir que estem cuidant algú, caiem en l’error de fer-li tasques que no necessita. I sovint utilitzem aquestes tasques innecessàries com a excusa per no haver d’escoltar les seves vertaderes necessitats o no reconèixer una necessitat quan l’expressa. Vivim en el que jo anomeno la cultura del tupper: preparar tuppers a les companyes sense aturar-nos a reflexionar què volem dir quan diem cuidar i sense deixar que aquestes companyes s’expressin quan alguna cosa els afecta. Això és un acte d’objectivització.


*L'autora és kuirfeminista i activista crítica

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: