I després... res

Dues terceres parts de les cases okupes desallotjades són tapiades o s’enderroquen per deixar-hi un solar buit i en desús
13/01/2015

“La Galia ha estat completament enderrocada pel mateix Adolfo –propietari– i els seus amics. Sent així, quin interès o raó, si no és l’egoisme del diner, pot haver-lo dut a fer això?”. La pregunta en veu alta que es feien les habitants d’aquest petit habitatge okupat del barri de la Trinitat Vella de Barcelona –mitjançant un full volant que van repartir entre el veïnat l’11 de juny de 1998– encara és vigent avui dia, disset anys després dels fets, i l’immoble es manté abandonat i en un estat de deteriorament avançat.

La Galia II, una caseta alliberada pel mateix grup de joves tres mesos més tard al carrer Gran de Sant Andreu, va viure un desenllaç similar. A més de servir de llar, la construcció es va convertir en un centre social. Va ser desallotjada l’any 2000 i, encara avui, gran part del solar que l’albergava està en desús i cobert per les males herbes.

La dècada dels 90 i els primers anys 2000 es van caracteritzar per la guerra del sòl, en què el terreny va esdevenir un bé especulatiu que, segons es creia llavors, sempre cotitzaria a l’alça. En aquest context, molt sovint, les cases okupades no eren desallotjades perquè les propietàries legals dels edificis volguessin llogar-les o vendre-les: només pretenien tenir els immobles buits, a l’espera d’una oferta multimilionària d’alguna inversora del clan del totxo.

Des de l’anonimat, va recórrer els deu districtes de la ciutat i va fotografiar fins a 318 finques desallotjades temps enrere amb l’objectiu de comprovar quin ús s’havia donat a l’espai

El recull documental més extens que corrobora aquesta pràctica el va fer un veí de Barcelona l’any 2008: des de l’anonimat, va recórrer els deu districtes de la ciutat i va fotografiar fins a 318 finques desallotjades temps enrere amb l’objectiu de comprovar quin ús s’havia donat a l’espai. Les xifres, que es poden consultar cercant el perfil Ckasas del portal Deviantart.com, són prou contundents. Un total de 210 edificis, el 66% de la mostra, estaven tapiats o s’havien enderrocat mesos o anys després del desallotjament i, al seu lloc, només hi quedava un solar en desús. El gruix de l’estudi se centra en els districtes de Gràcia (68 casos), Sant Andreu (47), Horta-Guinardó (45), Sants-Montjuïc (44) i Ciutat Vella (43). La majoria de finques abandonades són de titularitat privada, però també n’hi ha de l’Ajuntament de Barcelona. El 33% restant d’immobles, aquells que han tingut un ús posterior al desallotjament, mostren una casuística diversa: rehabilitació integral, blocs d’habitatges, hotels, places, pàrquings i, tan sols en un parell de casos, equipaments públics.

 

La borratxera de l’especulació

Els anys d’or de la bombolla immobiliària també van ser els dels grans enderrocs d’edificis vells ubicats a l’epicentre del negoci especulatiu: el barri de la Ribera de Barcelona, els cascs antics de Gràcia, Sants, Sant Andreu de Palomar o el Poblenou i també el rovell de l’ou urbanístic de Palma, València, Lleida, Girona o Sabadell van ser alguns dels escenaris principals. Els governs municipals havien planejat canvis d’usos del sòl que forçaven la fugida de la població més precària de determinades zones. Va ser aleshores quan es va popularitzar la paraula gentrificació.

Durant la bombolla immobiliària, el sòl era un bé especulatiu. Això explica que moltes propietàries volguessin mantenir terrenys sense ús, a l’espera d’ofertes del clan del totxo

Hi havia gent, titllada d’idealista per l’establishment de l’època, que resistia l’envestida. Poc després del desallotjament del Cinema Princesa de Barcelona, el 28 d’octubre de 1996, la pràctica de l’okupació es va estendre com la pólvora als grans nuclis urbans. De fet, okupar va esdevenir la pràctica política més transversal i comuna entre la dissidència de l’època. Però la mà dura del PP –o de CiU i el PSC en molts consistoris–, en aliança d’interessos amb les promotores immobiliàries i les cambres de la propietat –anys després, hem sabut que aquests partits polítics es finançaven amb comissions del sector del totxo–, va deixar un rastre de tàpies i solars que, avui, en gran part, encara perdura.

L’any 2003, l’Assemblea d’Okupes de Barcelona va elaborar un dossier on es detallava que, durant el període comprès entre el 1995 i el 2002, es van desallotjar 124 espais alliberats a la comarca del Barcelonès. Hi va haver dues grans onades d’actuacions policials. La primera, l’any 1998, va ser ordenada i supervisada per la delegada del govern d’Aznar a Catalunya, Julia García-Valdecasas. La segona es va desencadenar l’any 2001, amb 33 intervencions dels cossos de seguretat, dutes a terme amb la connivència dels populars i els governs municipals socialistes –o els tripartits de torn. Va ser aleshores quan la Guàrdia Urbana de Barcelona i la resta de policies locals metropolitanes van aportar més efectius als operatius de desallotjament.

La celeritat per fer fora les cases okupes era tan gran que, en molts casos, l’administració i la propietat no havien tingut prou temps per tancar els acords que farien possible actuar-hi urbanísticament. Davant les crítiques per la manca d’ús del desallotjat Cinema Princesa, l’immoble va ser adquirit pel govern de Pujol, que hi va edificar la delegació de la Generalitat a la demarcació de Barcelona. Després de ser enderrocada el 2004, l’antiga nau industrial que acollia el Centre Social Okupat Hamsa de Sants es va convertir en un pàrquing i una plaça dura. En la majoria de casos, però, l’únic que va omplir els espais que aquell jovent havia convertit en alternatives socials i culturals va ser el no-res més absolut.

 

L’Ekonomat, dues dècades d’abandó

L’any 1992, l’antic economat militar del carrer del Rec Comtal de Barcelona va ser comprat per la promotora Núñez y Navarro en una subhasta. Corria el rumor que hi volien fer un hotel de luxe; el veïnat s’hi oposava. L’assemblea d’okupes del Cinema Princesa, dos mesos després del desallotjament de l’immoble de la Via Laietana, va decidir traslladar-se al vell edifici de l’exèrcit i reconvertir-lo en el CSO L’Ekonomat. La família Núñez, però, va aconseguir que es dictés una ordre de desallotjament pocs dies després. L’execució també va ser rapidíssima, mitjançant una operació llampec dels cossos antidisturbis de la policia espanyola (UIP-II, adscrita a Barcelona).

Els governs municipals de moltes localitats van forçar la fugida de la població més precària de determinades zones. Així es va popularitzar la paraula ‘gentrificació’

El local va quedar tapiat i buit. L’any 2003, el van tornar a okupar durant quatre mesos; novament, la policia espanyola (en aquesta ocasió, amb el suport de la Guàrdia Urbana) en va expulsar les habitants. L’Ajuntament de Barcelona va exigir l’enderroc de la finca a la immobiliària. A canvi, va accelerar l’aprovació del projecte de l’hotel de luxe, al qual va donar el vist-i-plau municipal tot i que, al subsòl de la parcel·la, s’hi van trobar restes de la canalització de l’històric Rec Comtal, un viaducte d’aigua soterrat que travessa la ciutat des de Montcada i Reixac i arriba fins a l’antic mercat del Born. Divuit anys després del primer desallotjament, a tocar de les restes arqueològiques, s’han iniciat els primers treballs de les obres del futur hotel (fotografia d'obertura). La Plataforma contra l’Hotel Rec Comtal i en Defensa del Patrimoni Històric de Barcelona, creada recentment, ha assegurat que hi plantarà cara.

Edifici tapiat al Forat de la Vergonya, Barcelona / ISMAËL GUYE

Planxes de ferro, traster municipal i matolls

La geografia de les finques abandonades conserva alguns punts emblemàtics. A un lateral de la plaça del Pou de la Figuera de Barcelona, coneguda popularment com el Forat de la Vergonya, s’alça un edifici de sis plantes –dotze habitatges–, blindat amb planxes de ferro molt gruixudes. És l’antic bloc okupat del carrer Metges, desallotjat el novembre de 2007 arran d’una denúncia de la immobiliària Inverline Management SL. Els marcs d’algunes finestres cauen a trossos. El veïnat s’ho mira amb resignació des de fa anys.

Solar on hi havia Miles de Viviendas, a la Barceloneta / ISMAËL GUYE

Davant del port Vell, al passeig de Joan de Borbó, a pocs metres d’on ara amarren iots luxosos amb bandera de les illes Caiman, encara hi ha les restes del que va ser el tercer bloc del projecte Miles de Viviendas. Amb emplaçaments anteriors al Turó de la Peira i el carrer Sardenya, aquest centre social va suposar tot un revulsiu per la defensa de l’habitatge a Barcelona i la dignificació del barri de la Barceloneta. L’immoble de Joan de Borbó havia estat de la Guàrdia Civil, però va ser desallotjat sota titularitat del Consorci Port 2000, un organisme de participació pública i privada que, malgrat l’estatus d’element arquitectònic protegit de la façana, va enderrocar l’edifici per no fer-hi res. Des de llavors, és un solar on l’Ajuntament amuntega grans piles de llambordes de granit destinades a enrajolar els carrera; hi ha un cartell penjat que diu: “Utilització temporal de solars per a ús públic”.

Els matolls que creixen a l'antiga seu del CSO Els Toxics, a Cornellà de Llobregat / ISMAËL GUYE

A l’àrea metropolitana, un dels casos més escandalosos el trobem a Cornellà de Llobregat. El centre social Els Tòxics, ubicat al passeig dels Ferrocarrils Catalans i desallotjat l’abril de 2007, ha deixat pas a un descampat amb matolls que és l’hàbitat predilecte d’algunes espècies d’ocells i, també, de rates. Al solar, s’hi manté un gran plafó publicitari de l’empresa IberHogar que anuncia els pisos que s’hi haurien d’haver construït, però dels quals mai no es va arribar a posar ni la primera pedra.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: