Drets

El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

El deute de la Generalitat s’ha triplicat des de 2008. Durant el mateix període, les retallades a la inversió social de l’administració autonòmica han estat milionàries. La deutecràcia...
Marc Font / @marcfontribas
08/09/2014

Acumula deutes astronòmics amb les entitats financeres

El 29 d’abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l’última emissió dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l’administració autonòmica entre el novembre de 2010 i el maig de 2012. En total, l’executiu va captar 12.727 milions d’euros a través d’aquests bons, adquirits per particulars i empreses que, a canvi, rebien un interès d’entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l’emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversores detallistes, el govern d’Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des de 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat, sinó que ha augmentat la seva dependència del govern de l’Estat espanyol, que –amb diferència– és el principal creditor.

La deutecràcia s’ha accelerat des de l’inici de la crisi i, en el cas de la Generalitat, el passiu s’ha triplicat a partir de 2008, fins a arribar als 57.122 milions d’euros el 31 de desembre de 2013, incloent-hi les seves empreses públiques o participades. Segons un càlcul de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), que ha elaborat un informe molt ampli sobre la qüestió, a finals de l’any passat, el deute per capita de les catalanes ascendia a 25.606 euros, sumant el passiu dels executius estatal i autonòmic, però sense tenir en compte el municipal. La xifra supera en més de 5.000 euros la mitjana espanyola, fet que demostra que l’endeutament de l’administració catalana és dels més elevats de l’Estat.

La imposició de la deutecràcia s’ha traduït, els darrers anys, en canvis legislatius –reforma exprés de la Constitució (agost de 2011), llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (abril de 2012) i llei de control del deute comercial en el sector públic (desembre de 2013)– que consagren el pagament del deute com a prioritat de les administracions. Les noves normatives perjudiquen el benestar de la ciutadania i beneficien les creditores, que veuen el seu enriquiment garantit per llei. En el cas de la Generalitat de Catalunya, el 47% del deute és amb l’Estat espanyol, a través dels diversos mecanismes de liquiditat, però, entre les creditores, també hi trobem entitats financeres estatals i estrangeres i inversores particulars acabalades. L’Estat, a més, recorre als mercats per finançar-se.

Un negoci per a les entitats

“El deute s’ha convertit en un mecanisme de distribució de la riquesa de pobres a rics, ja que els diners dels contribuents, aportats d’una manera o altra pel treball, es drenen cap als capitals financers a través del pagament d’interessos del deute”, rebla l’informe Desentranyant la UE, publicat recentment pel Seminari Taifa. La definició del grup d’economia crítica deixa ben clar per a qui és un negoci el model imposat des de la troica –Banc Central Europeu (BCE), Comissió Europea (CE) i Fons Monetari Internacional (FMI).

Un exemple clar d’enriquiment del sector financer amb diners públics va ser el cas de les emissions de bons patriòtics de la Generalitat, que van comportar el pagament de gairebé 600 milions d’interessos a les inversores –més de 670.000 peticions, és a dir, bàsicament, petites estalviadores– i 275 milions en comissions a les entitats financers que van gestionar-ne la col·locació. Segons l’informe de la PACD, basat en les dades del Departament d’Economia i Coneixement, la principal beneficiada pels bons patriòtics ha estat Caixa Bank, que s’ha embutxacat 113 milions d’euros, el 41% del total, només en comissions. Després de l’entitat presidida per Isidre Fainé, el negoci privat pagat amb diners públics també ha estat especialment lucratiu per a la rescatada Catalunya Banc (64,5 milions), el Banc Sabadell (31,5), Unnim –actualment BBVA– (11,4), el Deutsche Bank (10,5), la Caixa d’Enginyers (10) i el Barclays Bank (7,6).

Tres vies d’endeutament

La Generalitat, actualment, s’endeuta de tres maneres: a través de l’emissió de bons i pagarés als mercats financers, que a finals de 2013 suposaven el 31% del passiu; amb préstecs i crèdits de la banca, el 22% del total, i amb els mecanismes públics de liquiditat, que sumaven el 47% i que no deixen de ser crèdits de l’Estat pels quals s’han de pagar interessos d’entre el 3,3% i el 6,2%. La composició del deute de l’administració autonòmica ha canviat notablement des de l’any 2011, quan els préstecs amb entitats financeres representaven el 36,7% del passiu i els bons, el 63,3%, però el tancament del mercats va provocar l’aplicació dels mecanismes de suport a la liquiditat. Ara, el principal creditor de la Generalitat és el govern espanyol i la PACD no dubta a afirmar que, de facto, la política econòmica catalana “està intervinguda” des de l’executiu central, ja que l’accés a instruments com el FLA implica l’acceptació de determinades condicions dictades des de Madrid.

Els mecanismes públics de suport a la liquiditat es van impulsar per fer front, precisament, al pagament del deute de les autonomies i, bàsicament, són tres: el FLA, finançat pel govern estatal a través de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), del qual han sorgit el 75,6% dels recursos públics rebuts per la Generalitat; els crèdits de l’ICO (5,7%), i el Fons per al Finançament de Pagaments de Proveïdors (FFPP), que representa el 18,7% restant. El FFPP suposa un negoci molt lucratiu per a les 26 entitats bancàries que el nodreixen mitjançant un crèdit sindicat i que exerceixen d’intermediàries i es beneficien d’uns interessos que “deuen rondar el 5,9%”, segons el Ministeri d’Hisenda. El BBVA, el Banc Santander, Bankia, Caixa Bank, el Banc Popular, el Banc Sabadell, el Banesto o el públic ICO són les principals entitats que hi participen.

La Generalitat va començar a emetre bons sobirans negociats des de la Borsa de Barcelona el 1996 i, a 31 de desembre de l’any passat, sumaven 14.799 milions d’euros, la major part dels quals són a llarg termini (12.700). Un cop amortitzats els darrers bons patriòtics, ja no queden emissions detallistes i, per tant, són inversores en general –com per exemple residents a partir de 500.000 euros– les que posseeixen bons. Pel que fa a la composició, les darreres dades disponibles són de 2011, quan el 54,4% del deute públic de la Generalitat negociat a borsa estava en mans de residents –principalment, persones físiques (24,8%) i entitats de crèdit (13,6%)– i la resta (45,6%) el tenien no residents. El 2006, les residents només acumulaven el 20% i, des d’aleshores, no han deixat de guanyar pes com a creditores de la Generalitat.

Pel que fa als crèdits bancaris, no existeixen dades actualitzades sobre quines entitats financen la Generalitat, però, a l’informe de la PACD, s’exposa que, durant el 2014, la majoria dels venciments de deute –tant a llarg com a curt termini– corresponen a bancs espanyols (5.183 milions, davant els 125 que s’han de pagar a entitats foranes). Tot plegat evidencia que, fonamentalment, el deute de la Generalitat està en mans estatals, ja siguin públiques o privades, que intervenen una política econòmica molt allunyada dels interessos de la ciutadania.

Aquest article va ser publicat a la DIRECTA n.361. Pots subscriure-t’hi o trobar-la als nostres punts de venda.