Impressions

Deutors d'autores

13/10/2016

Quan Hugo Chávez va pronunciar l’encara no prou discutit discurs del «Cop de timó» la tardor del 2012, en el qual esperonava els ministres del seu govern a fer tot el possible per accelerar la transició a una veritable democràcia socialista de matriu comunal, la culpa va ser d’un llibre. Sembla increïble, però és així. Un llibre molt extens, de més de mil pàgines, que acabava de marcar profundament Hugo Chávez; Más allá del capital, d’István Mészáros, connectava les reflexions de l’Escola de Budapest sobre les insuficiències del model soviètic amb les mancances d’una Veneçuela encallada en un procés de transició que, com a la Unió Soviètica, no aconseguia superar el metabolisme general del capital. No és exagerat afirmar, doncs, que tota l’experiència comunal que de forma massiva està assajant-se a Veneçuela, entre moltes contradiccions, és deutora de la pràctica científica i filosòfica que és la teoria. D’un llibre.

Quan Pablo Iglesias va criticar el periodista de El Mundo Álvaro Carvajal, en el que simbòlicament m’atreviria a assenyalar com el punt de partida d’un viratge teòric i pràctic indubtable del líder de Podemos, que l’ha acabat allunyant de les interpretacions populistes d’Errejón (que no del populisme en termes generals), la culpa va ser d’un llibre. Sembla increïble, però és així. Un llibre no tan extens com el de Mészaros, del professor Carlos Fernández Liria: En defensa del populismo. Això no ho ha admès explícitament Iglesias, però m’hi jugaria les dues cames. Només cal veure l’admiració amb la qual rep les seves idees quan l’entrevista. Només cal recordar que l’estirabot amb Carvajal és, precisament, a la presentació d’aquest llibre a Madrid. A En Defensa del Populismo Liria no defensa res que no hagi explicat d’una manera o altra abans en altres llibres, però altra vegada les seves reflexions connecten amb el que Iglesias, immers en una tàctica d’abordatge estrictament institucional i després del fracàs d’una certa estratègia comunicativa pretesament populista, necessita descobrir. Liria entén que està molt bé defensar el substrat populista en què es mou el món polític, però això no implica que no calgui també defensar la veritat i ser més incisiu i menys complaent amb l’adversari. Dies després, per cert, Iglesias llança a Pedro Sánchez la calç viva. Per veritat Liria també entén les institucions republicanes de l’Estat de Dret, i això, que ara és massa llarg i escapa del que vull ressaltar avui, també explica afirmacions posteriors d’Iglesias com “esa idiotez que decíamos cuando éramos de extrema izquierda de que las cosas se cambian en la calle y no en las instituciones es mentira” que va alarmar a molts. No és exagerat afirmar, doncs, que tota l’estratègia de Podemos i les diferències que aniran sorgint-ne, entre moltes contradiccions, seran deutores de la pràctica científica i filosòfica que és la teoria. D’un llibre.

Jo diria que el que és elitista és tractar la gent com a xais que requereixen dispositius populistes perquè no estan preparats per la veritat

Sovint bona part de la militància interpreta la teoria com una dedicació estèril, fins i tot elitista. El què cal és fer coses, ser pragmàtics. Jo diria que el que és elitista és tractar la gent com a xais que requereixen dispositius populistes perquè no estan preparats per la veritat. En això de ser pràctics, s’interpreta literalment allò que pot ser suggerent i en part cert: que un gram de pràctica val més que una tona de teoria. El problema d’aquest enfocament fet literalitat és que obvia que la teoria no és més que la plasmació de debats pretèrits que ens permeten avançar sense necessitat de repetir els errors i encerts de les militants que ens han precedit. Llavors ens passa el que ens passa. Assalts municipals sense brúixola, relacions socials i afectives que no escapen de la norma, frustracions, abandonaments a mig camí.

Michael Lebowitz diu que la transformació social no és només un moviment pràctic, perquè la pràctica política per si sola només genera una consciència sindicalista, entesa com la que intenta modificar aquella opressió parcial que viu una comunitat però que obvia la transcendència del capitalisme. Es podrien evitar decepcions recurrents en el món del cooperativisme si coneguéssim a fons les aportacions de La Guerra Civil a França, o discutíssim més sobre Michael Lebowitz o Michaela Chalmeta? Jo crec que sí. Tindríem més elements per pensar el paper a les institucions pensant, com a mínim, des del debat sobre l’estat entre Miliband i Poulantzas? Jo crec que també. Les dificultats per aconseguir-ho en una societat que ha abandonat la successió per la simultaneïtat i el relat per la imatge, que ja no es concentra i que viu apantallada les deixo perquè les llegiu de l’Alba Rico. La resta som aprenents.

De fet, una de les coses que més desmotiva del procés polític que engega el nostre país és l’escàs camí recorregut per ara en això del debat teòric, i alhora comunicatiu. Encarem un procés constituent que, per ara, donada la correlació de forces i el minso debat polític fins i tot en cercles més polítics, sembla que ens pot portar a una calca lleugerament millorada de l’estat que ens aterra. Sort que arriba la Trobada d’Unitat Popular. Perquè, deixeu-me ser provocador des de l’independentisme més convençut: donant una ullada al que passa a altres indrets, entre Fort ApachesTuerkas, Universitats podemitas i debats vius sobre la renda bàsica i treball garantit, a vegades no us envaeixen fortes temptacions confederals?

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: