La disputa pel reconeixement de la presó política

L’ingrés a Soto del Real de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ha retornat als carrers el crit de ‘Llibertat presos polítics’, una terminologia que encara desperta sorpresa en alguns entorns, tot i la llarga llista de casos en les darreres dècades a l’Estat

Des del passat 16 de novembre, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez dormen entre les reixes de la presó madrilenya de Soto del Real. La magistrada del jutjat central d’instrucció número 3 de l’Audiència Nacional espanyola, Carmen Lamela, va decretar la presó incondicional comunicada per als presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en considerar-los responsables de “promoure” les concentracions davant la seu del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya durant els escorcolls de la Guàrdia Civil el passat 20 de setembre, en el marc de l’Operació Anubis contra els preparatius del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, declarat il·legal pel Tribunal Constitucional.

A Sabadell s'alça un gran mural antirepressiu des de mitjans d'octubre / MIREIA COMAS


Per aquest motiu, els líders de les entitats sobiranistes estan acusats d’un delicte de sedició partint de l’article 544 del Codi penal, imputació que en cas d’acabar en condemna els podria suposar penes de fins a 15 anys de privació de llibertat. Els recursos d’apel·lació presentats per les defenses de Cuixart i Sànchez contra el seu empresonament no han prosperat i res apunta que la seva situació processal s’hagi de resoldre en un període de temps breu. La legislació espanyola recull que quan els delictes superen la pena de tres anys, la presó preventiva pot durar fins a dos anys, ampliables a dos més.

L’empresonament dels Jordis ha causat un fort impacte emocional a bona part de la societat catalana, que aquestes setmanes ha tornat a sortir massivament al carrer rescatant el vell lema Llibertat presos polítics. Durant aquests dies, molta gent ha tingut la sensació que, de sobte, el calendari s’endarreria i tornàvem als temps més foscos del franquisme, que durant dècades va basar gran part de la seva supervivència en la persecució política de la dissidència. Malgrat tot, el context politicosocial ha afavorit que també ressonin amb força veus pràcticament silenciades durant els darrers anys, aquelles que volen fer memòria i reivindicar que ni l’aprovació de la llei d’amnistia l’any 1977 ni la de la Constitució espanyola l’any següent van posar fi a la repressió i les condemnes per motius polítics a l’Estat espanyol.

Quan es qualifica una persona privada de llibertat com a presa política? Ho són Jordi Cuixart i Jordi Sànchez? Hi ha més persones engarjolades per motius polítics als centres penitenciaris de l’Estat espanyol? Aquestes són algunes de les preguntes a les quals volem donar resposta en aquest reportatge.


L’estratègia de la negació

Una setmana després de l’empresonament dels líders d’Òmnium i l’ANC, el president de l’executiu espanyol, Mariano Rajoy, va afirmar: “Dir que hi ha presos polítics a Espanya és una enorme falsedat”. Així va ser com va donar continuïtat a un posicionament reiterat, compartit pels caps d’estat d’arreu el món, segons el qual es nega sistemàticament l’existència de preses polítiques. Aquest modus operandi ha estat possible gràcies a la construcció de marcs legals que suplanten la persecució d’unes determinades idees rere el subterfugi de càrrecs criminals, la negativa arbitrària a atorgar beneficis concedits a altres preses en situacions similars o l’aplicació de poders i legislacions especials, com ho ha estat la Llei antiterrorista en el cas espanyol.

Els tractats en matèria de protecció de drets consideren que la presó per motius polítics és una violació del dret de consciència i expressió. En aquest sentit, el darrer pronunciament d’institucions internacionals sobre la definició de què és una presa política és la resolució 1900 de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, signada el 3 d’octubre de l’any 2012.

El citat document d’aquest organisme destinat a promoure, mitjançant la cooperació dels estats d’Europa, la configuració d’un espai polític i jurídic comú al continent, es basa en la definició que veus expertes independents del secretari general del mateix Consell van estipular l’any 2001 amb el mandat d’avaluar la situació de presumptes preses polítiques a Armènia i l’Azerbaidjan en el context de l’adhesió dels dos estats a l’organització. En el seu pronunciament, l’Assemblea del Consell d’Europa estipula que una persona privada de la seva llibertat personal ha de ser considerada com una presa política si es compleixen cinc supòsits.

El primer és si la detenció s’ha imposat violant alguna de les garanties fonamentals establertes al Conveni Europeu de Drets Humans, en particular la llibertat de pensament, consciència i religió, la llibertat d’expressió i informació i la llibertat de reunió i associació. El segon, si la detenció s’ha imposat per raons purament polítiques i sense connexió amb cap delicte. El tercer requisit és que la duració de la detenció o les seves condicions siguin clarament desproporcionades respecte al delicte pel qual s’ha condemnat o s’acusa la persona. El quart fa referència a si la detenció es produeix de manera discriminatòria en comparació amb altres persones, i el cinquè clou la llista posant el focus en si la detenció és resultat de procediments que han estat clarament injustos i això sembli estar connectat amb motivacions polítiques de les autoritats corresponents.

Aquests dies, molta gent ha tingut la sensació que, de sobte, tornàvem als temps més foscos del franquisme

La condició de presa política sol ser un concepte en contínua disputa, que aboca a situacions com que una mateixa persona pugui ser considerada com a tal per grups activistes, mentre els governs als quals s’oposa la titlli de “terrorista” o “subversiva”. L’històric jurista i advocat August Gil Matamala afirma que el concepte de presa política no és jurídic: “En el Codi penal espanyol i en cap dels països de l’entorn existeix la classificació de delicte polític. Això es deu que no hi ha cap estat al món, dictatorial o democràtic, que reconegui l’existència de delictes polítics al seu propi territori. Els delictes polítics sempre són cosa d’altres països o bé d’èpoques passades del mateix país, però mai una realitat actual”.

Certament, l’estatut de presa política no existeix, perquè en absència de delictes polítics tipificats, no pot haver-hi un estatut que el defineixi. Matamala explica que l’expressió “estatut de pres polític” ve del franquisme: “En aquella època el règim no reconeixia els presos polítics, ni ho va reconèixer mai. Ara sí que estan reconeguts aquells presos, va ser una de les lluites que vam guanyar en l’àmbit jurídic”.


Dels Jordis a Altsasu, passant per Lamela

Carmen Lamela, la mateixa jutgessa que va signar la interlocutòria de presó contra Sànchez i Cuixart, és la responsable que tres joves de la localitat navarresa d’Altsasu estiguin a punt de complir un any en presó incondicional sense fiança. Lamela va prendre aquesta decisió contra algunes de les vuit persones que actualment estan imputades pels delictes de lesions i amenaces terroristes, acusades d’agredir dos guàrdies civils i les seves parelles en un bar del poble, fets pels quals la fiscalia de l’Audiència Nacional (AN) espanyola els sol·licita un total de 375 anys de presó.

En aquest cas, va ser el Tribunal Suprem qui va declarar competent l’AN per investigar aquests fets, després d’estipular que es tractava d’un delicte de terrorisme en contra del criteri de les defenses dels vuit joves bascos. Aquest és un element rellevant perquè, a banda d’estar en mans de la mateixa jutgessa, Marina roig i Jordi Pina, advocats de Sànchez i Cuixart, qüestionen tant la qualificació jurídica del delicte de sedició com la competència de l’AN per jutjar-lo. Una de les lletrades dels acusats pels fets d’Altsasu, Amaia Izco, no té cap dubte de la motivació política dels empresonaments dels joves i afirma que “tots els estats han negat, neguen i negaran sempre l’existència de preses i presos polítics, ja que acceptar aquesta realitat suposaria admetre la seva poca qualitat democràtica”.

Aquesta advocada, amb una llarga experiència en casos repressius contra activistes socials i polítics del País Basc, assegura que els processos judicials no són democràtics ni respectuosos amb els drets i les garanties de les persones acusades: “Sabem per avançat que les possibilitats que plantejaments jurídics prosperin enfront de decisions polítiques són sempre molt petites, amb el pes aclaparador de la desproporció de tot el sistema d’excepció creat entorn de delictes de motivació política”. Segons la seva opinió, l’estratègia de l’Estat espanyol en aquests casos consisteix a influir sobre les línies editorials dels grans mitjans de comunicació per generar opinió pública en una determinada direcció, donar als informes i les afirmacions policials una entitat probatòria al mateix temps que es dona als cossos policials i serveis d’intel·ligència “carta blanca i impunitat absoluta per violar drets i llibertats durant les investigacions mitjançant intervencions telefòniques, seguiments, maltractaments i control social” i utilitzar l’AN, a la qual qualifica de “tribunal d’excepció”, per emparar aquestes mesures i donar cobertura judicial a decisions polítiques.


Un tribunal únic a Europa

En les darreres dècades, a l’Estat espanyol, la gran majoria dels processos que han acabat amb l’empresonament de dissidents polítiques han estat judicialitzats per l’AN. Aquest tribunal es va crear mitjançant un Reial decret llei el 4 de gener de 1977, el mateix dia que se suprimia el Tribunal d’Ordre Públic, vigent els darrers anys de la dictadura franquista i els primers anys de la transició. Per dur a terme el seu propòsit repressiu, l’AN ha comptat amb tots els intruments i recursos de l’Estat espanyol, que ha desenvolupat una legislació excepcional per blindar pràctiques com la incomunicació de les persones detingudes, l’absència d’investigació de les tortures o la política de dispersió penitenciària.

Rere el mantra del “tot és ETA”, construït per l’exmagistrat de l’AN Baltasor Garzón, s’amaguen centenars de casos de persones del País Basc empresonades les darreres dècades per la seva activitat política, sense delictes de sang ni relació directa amb la lluita armada. L’any 2008 va ser el moment en què la xifra de presos i preses basques va tocar sostre, amb un total de 755 persones complint condemnes privatives de llibertat. Responsables de mitjans de comunicació, membres d’organitzacions juvenils, de col·lectius de suport a presoneres i les seves famílies i un llarg etcètera han acabat en centres penitenciaris per la seva militància en col·lectius polítics i socials vinculats amb l’esquerra independentista basca.

L’ona expansiva del conflicte basc ha sacsejat la nostra societat en diverses ocasions i per diferents motius. Un d’ells ha estat l’empresonament de fins a set catalans i catalanes, a qui l’AN va condemnar per col·laboració o pertinença a ETA: cinc van sortir de la presó després de complir condemna, i dues més, Marina Bernadó i Lola López, continuen recloses a l’Estat francès.

Juristes i entitats denuncien des de fa anys l'existència de persones engarjolades per motius polítics

Laura Riera va recuperar la llibertat l’agost de 2010 després de complir íntegrament els nou anys de condemna que li van imposar per col·laborar amb el comando Barcelona. “Tot feia ferum a venjança, els i les jutges no eren imparcials i tenies la sensació que tot estava dat i beneït”, explica quan recorda la seva detenció. La dispersió va portar Riera a vuit centres penitenciaris diferents, on li van aplicar un règim especial anomenat FIES 3: “Em feien escorcolls sovint, el tracte era pejoratiu, m’intervenien les comunicacions orals i escrites, em feien informes diaris per determinar amb qui em relacionava i què feia”.

Riera sempre es va considerar una presa política. Segons ella, els motius que la van dur a presó “eren originats per un conflicte no resolt entre la nació basca i l’Estat espanyol, que dugué tot un poble a optar per la lluita armada com a últim recurs per defensar el poble basc de l’imperialisme espanyol. Ara tots els pobles optem per una via pacífica, però l’Estat espanyol només entén de repressió per defensar la unió del seu territori”.

Opina el mateix Antom Santos, expres independentista gallec que va ser condemnat l’any 2013 pels delictes d’integració a organització terrorista i falsificació documental, i va recuperar la llibertat el passat mes de maig: “Vaig ser un pres polític i, com a tal, vaig passar la meva condemna integrat al Col·lectiu de Presos i Preses Independentistes Gallecs”. A banda del seu cas, set persones més pertanyents al moviment independentista gallec segueixen actualment internes en diferents presons de l’Estat espanyol. “La condemna contra tots nosaltres va ser per la nostra participació activa en diferents estructures legals del moviment independentista: centres socials, organitzacions juvenils, antirepressives i polítiques, que van ser assenyalades acusatòriament durant el judici com a part d’un suposat ‘entramat terrorista’”. És per això que Santos creu que la condemna “va tenir un sentit exemplaritzant i pretenia desorganitzar l’independentisme revolucionari en el seu conjunt”.


A la cerca del nou 'enemic intern'

Des del cessament definitiu de l’activitat armada de l’organització basca Euskadi Ta Askatasuna (ETA) l’octubre de 2011, l’Audiència Nacional espanyola ha redirigit les seves activitats a la persecució d’altres moviments polítics que qüestionen l’statu quo de l’Estat espanyol, com ara l’anarquisme, l’independentisme gallec o altres moviments socials. Tot i això, l’estela de la seva activitat segueix vigent a les presons espanyoles i franceses, on 311 presos i preses basques encara compleixen condemna fruit de les sentències signades a Madrid o de sumaris instruïts gràcies a la seva fidel col·laboració amb les autoritats franceses.

El concepte enemic intern fa referència a la construcció d’un imaginari col·lectiu per part del sistema judicial i els cossos i les forces de seguretat –amb el suport de determinats mitjans de comunicació–, on alguns subjectes són estigmatitzats com a mecanisme per aïllar-los de la població i debilitar les seves lluites contràries al poder imperant. En el seu afany per trobar nous objectius per exercir la repressió, l’AN s’ha escudat darrerament en acusacions per delictes d’enaltiment del terrorisme o humiliació a les víctimes. És així com ha ordenat ràtzies contra artistes del món de la música, principalment raperes, o d’altres com l’Operació Aranya, encaminada a detenir i jutjar usuàries de les xarxes socials pels seus comentaris, tots ells processos pels quals algunes de les desenes de persones encausades podrien acabar empresonades.


El cas dels ‘Titiriteros’

Un cas similar va ser el dels anomenats Titiriteros, dos artistes anarquistes detinguts durant el carnestoltes de Madrid l’any 2016. El contingut de l’obra de titelles que representaven va ser motiu suficient perquè el jutge de l’AN Ismael Moreno els enviés a presó preventiva, acusats d’enaltiment del terrorisme i d’incitació a l’odi. Tot i que el cas finalment va acabar arxivat, els titellaires van passar cinc dies a la presó: “L’estratègia del ‘tot és ETA’ facilita una llei antiterrorista molt ambigua que es pot aplicar a gairebé tot, malgrat que no tingui res a veure ni amb el terrorisme ni amb ETA”, opinen els afectats. “Saps com funcionen aquestes coses i no et sorprèn tant que en contextos polítics com una manifestació, un desallotjament o una vaga pugui embolicar-se i acabis detingut o fins i tot en preventiva sense un motiu que ho justifiqui, però en el context d’una obra de ficció ens generava perplexitat”.

Precisament, Laura Gómez, secretària d’organització de la central anarcosindicalista CGT, va ser empresonada per una acció durant una vaga. Vint dies després de la vaga general del 29 de març de 2012, els Mossos la van detenir –en aquest cas– per ordre del jutjat d’instrucció número 23 de Barcelona, acusada d’incendiar una caixa de cartró i uns bitllets simulats de paper davant la Borsa de la capital catalana. Juntament amb una altra companya li imputaven un delicte d’incendi, un altre de coaccions i desordres públics, i un delicte contra els drets fonamentals que, conjuntament, li podrien haver comportat una pena de fins a 30 anys de presó. La jutgessa va al·legar risc de fugida de l’acusada i va decretar una presó provisional que es va allargar durant 23 dies, quatre dels quals els va passar incomunicada.

Laura creu que va ser una presa política: “En aquell moment social estàvem aconseguint unes mobilitzacions molt potents i el govern de Mas i Felip Puig considerava la CGT com a responsable”. Assegura que li sobta molt la situació actual, “no puc alegrar-me que ningú estigui a presó per aquestes raons, però em sobta que la Generalitat no es recordi que ells van ser corresponsables de criminalitzar i personar-se en moltes causes demanant presó contra companyes lluitadores, com ara vaguistes o els d’Aturem el Parlament. Són partícips i culpables”.

El seu cas es va tancar el 2015, després de dos anys i mig de llibertat condicional, amb un acord pel qual les dues sindicalistes van ser condemnades a tretze mesos de presó amb una suspensió de l’execució de la pena d’acord amb el criteri de la no reincidència en un termini de dos anys. “Ens hem sentit vigilades i controlades, espiades, molt pendents de les actuacions que hem seguit fent al carrer o participant en protestes. Mai ens hem amagat de res”, conclou Gómez.


Una llista inacabada

Sigui com sigui, la llista de persones represaliades per motius polítics les darreres dècades a l’Estat espanyol és llarga i sembla no tenir fi. August Gil Matamala considera que la teoria política concep dues maneres d’enfocar la qüestió dels presos i preses polítiques. La primera, potser més habitual i restrictiva, fa referència als països on no existeixen drets polítics o estan explícitament prohibits, motiu pel qual les persones recloses per defensar aquests drets mereixerien ser definides mitjançant aquest concepte. La segona manera d’enfocar-ho, segons aquest prestigiós jurista, fa referència a les motivacions que hi ha darrere del fet delictiu: “Encara que sigui un tipus de delicte comú, sempre que la motivació subjectiva sigui política i destinada a modificar les condicions del poder polític o de l’estructura social d’un país, es pot aplicar el concepte de pres polític”.

Gil Matamala creu que actualment a l’Estat espanyol es donen les dues situacions. “Sànchez i Cuixart es podrien considerar presos polítics en el sentit més restrictiu, ja que demanen l’aplicació de drets fonamentals”, assegura. D’altra banda, vol deixar constància que és “evident que a les presons espanyoles hi ha una gran quantitat de presos derivats –per exemple– del conflicte basc, als quals també se’ls hauria de considerar presos polítics, ja que les seves actuacions, tot i ser infractores de delictes, estaven motivades políticament”.

En una situació política i social excepcional des de l’establiment del règim de 1978, on el poder judicial s’ha consagrat com el màxim garant de l’immobilisme, la batalla pel relat continua com un element cabdal per assegurar la consecució dels objectius polítics. Un cop més, els i les preses polítiques tornen a ser disputa i moneda de canvi.
 



Pandora, persecució política 'made in' Mossos

El 16 de desembre de 2014, onze persones eren detingudes mitjançant un impressionant dispositiu de més de 500 agents dels Mossos d’Esquadra, que van escorcollar i practicar detencions a domicilis particulars i centres socials de caràcter llibertari o anarquista, a més de clonar in situ material informàtic. Set de les detingudes van passar un mes i mig en presó preventiva.

L’operació va ser impulsada pels Mossos d’Esquadra i autoritzada per l’Audiència Nacional espanyola. El comandament operatiu va anar a càrrec del conseller d’Interior Ramon Espadaler –dirigent de l’antiga Unió Democràtica de Catalunya–, qui va afirmar que l’objectiu era desarticular una presumpta organització de “terrorisme anarquista”. Les detingudes van ser acusades d’integració a organització criminal amb finalitat terrorista, tot i que per decretar el seu ingrés a presó només es van poder aportar proves com ara que les acusades feien ús del servidor Riseup.net o estaven en possessió del llibre Contra la democràcia.

Escorcoll de la Kasa de la Muntanya en el marc de l'operació Pandora / SERGI RUGRAND

L’octubre de 2015 es desenvolupava la segona part de l’operació, amb nou detencions més i registres a domicilis i centres socials. La jutgessa Carmen Lamela va arxivar les dues parts de l’operació, en considerar que la investigació es basava en “afirmacions genèriques que no troben cap base objectiva en el contingut de les converses que s’han anat facilitant”.

Dos anys més tard, el cas es va tancar definitivament. Lamela criticava les investigacions dutes a terme pels Mossos d’Esquadra: “Tot i els tres anys transcorreguts i malgrat els diversos i successius telèfons intervinguts i els informes de tot tipus que han sigut compilats, l’únic resultat obtingut pels investigadors és la comprovació que els investigats es relacionen amb persones del col·lectiu anarquista”.

L’activista Quim Gimeno, un dels detinguts en la segona part de Pandora, creu que “hi va haver un component polític darrere d’aquesta operació, com assenyalar un sector dels moviments contestataris per aïllar-lo”. També apunta a “la necessitat de crear estats de por que permetin justificar el control social i generin consens gràcies a l’anomenada lluita antiterrorista”.

Però la repressió no va aturar l’activista: “La meva reacció va ser incrementar l’activitat política, tot i que focalitzant-la cap a l’àmbit antirrepressiu. Retrospectivament, potser hauria estat millor descansar un temps després de la detenció, per assimilar i pair. El descans no té per què ser desmobilitzador”.

 



Socials, comuns, polítics i terroristes

Daniel Pont va patir sis anys d’empresonament i aïllament entre les acaballes del franquisme i part de la transició. En aquells temps va ser un dels fundadors de la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL), organització assembleària i horitzontal que representava les persones preses i exercia la interlocució amb l’administració, els mitjans de comunicació i la resta de la societat. Entre 1976 i 1979, les reivindicacions de la COPEL es van estendre com la pólvora entre milers de preses de tot l’Estat espanyol, tensant la política de la transició.

En temps més recents, Pont ha estudiat i denunciat els efectes de la reclusió, sobretot en règims d’aïllament, i coneix de prop els termes i el dia a dia de la realitat carcerària: “Durant la dictadura l’estatus de pres polític no era considerat”, explica. “Fins que l’any 1974, els presos que es reivindicaven com a polítics van fer una vaga de fam col·lectiva a tot l’estat per reivindicar el seu estatus”. Així i tot, explica que Josep Lluís Pons Llobet –del Moviment Ibèric d’Alliberament–, alguns trotskistes que havien participat en expropiacions bancàries i altres presos d’intencionalitat política “no estaven d’acord amb la diferenciació entre presos, perquè entenien que això comportava uns privilegis que consideràvem que no havien de tenir”. I explica que molts d’ells van anar voluntàriament a la galeria de presos socials. Poc després naixia la COPEL, motivada, en part, “com a reacció al greuge que suposava l’amnistia vers els presos d’intencionalitat política, perquè la resta quedàvem venuts”. Respecte a aquesta conceptualització, afegeix que “volíem reivindicar deixar de dir-nos presos comuns, i seguint l’exemple de la Segona República, vam assumir la categoria de presos socials, com a víctimes d’una societat injusta”.

Posteriorment, el concepte de pres per intencionalitat política va evolucionar cap a postures relacionades amb activitats armades. És el cas de Guillermo Lorenzo Treviño, militant de Resistència Catalana d’Alliberament Nacional i condemnat, l’any 1980, a dotze anys de presó per col·laboració amb banda armada. Respecte al seu estatus com a pres, Lorenzo assegura que ell es considerava un pres normal, tot i que “la diferenciació l’aplicaven els carceraris, que ens impedien estar a la mateixa cel·la a comuns i polítics i havíem d’elaborar una sol·licitud per compartir espais”.

Per a Pont, els anys “d’assentament democràtic” van servir perquè l’estat, els mitjans de comunicació i la manca de qüestionament de la societat passessin a anomenar presos terroristes als anteriorment considerats presos polítics. “Novament, l’estat segueix obviant la categoria política i fent la diferència entre presos comuns enfront de presos terroristes”, sentencia.

Article publicat al número 441 de la 'Directa'


 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Cas 'Egin': informació entre barrots

dimecres, 1 novembre, 2017

"La motivació nuclear per al tancament d’Egin es troba en l’oberta dissidència que el nostre periòdic expressava cada dia amb certa alegria, creient que estàvem en una democrà