Internacional

Dones al Donbass: les altres ucraïneses

Les imatges de belles activistes embolcallades amb banderes a la plaça de Maidan o les d'ancianes plorant han aportat una visió reduïda del rol de les dones en el conflicte ucraïnès. La població femenina és activa en totes les estructures de guerra
Quarter general de Donetskiy (a la República Popular de Lugansk)
Comitatto per il Donbass Antinazista

Un passeig per Alchevsk, a l'autoproclamada República Popular de Lugansk, a l'est d'Ucraïna, inspira més neguit quan penses en el seu futur que no pas en el seu passat recent. És una ciutat industrial, petita, abraçada per una immensa fàbrica d'acer que emmarca l'horitzó amb xemeneies enormes. La indústria pesant, simbòlica del passat soviètic de la regió, era, paradoxalment, el seu pulmó, fins que la guerra va trencar els vidres de les seves finestres.

Les dones velles d'aquest lloc, amb els seus mocadors brodats de flors lligats al coll, fan fila davant el menjador de caritat improvisat per les milícies en un edifici atrotinat. Elles són majoria en aquesta ciutat del silenci, que forma part de la regió del Donbass que controlen les milícies amb un ampli suport popular i que, injustament, s'anomena tan sols pro russa, amb l'ànim de convertir aquesta guerra, com totes les altres, en un conflicte en blanc i negre, enterrant tots els matisos de gris. Elles carreguen les seves carmanyoles en bossetes de tela i s'arrosseguen pas a pas de nou a través de les avingudes desertes. A Alchevsk, no hi arriben els diners de les pensions des de l'estiu passat. Amb l'exili massiu del jovent, l'allistament i l'alcoholisme fent estralls en la població, són elles, les jubilades, les pobres, les més perjudicades d'aquesta guerra.

La guerra civil de l'est d'Ucraïna és, sens dubte, un dels conflictes més injustament tractats en el circ de les relacions internacionals: manipulada per interessos geopolítics foscos, menyspreada pels mitjans de comunicació i sense camins oficials per a l'ajuda humanitària, la guerra del Donbass continua causant mort i silenci.

Cynthia Enloe, acadèmica pionera que es va fer camí en les Relacions Internacionals des del feminisme, es preguntava, fa vint anys, on eren les dones quan es parlava de diplomàcia, de guerra, d'Estat. Des de llavors, s'ha construït una escola apassionant al voltant d'aquesta pregunta.

En el camp militar, les dones eslaves van ser pioneres: un milió d'elles van combatre a la Segona Guerra Mundial, com les famoses aviadores Bruixes de la Nit

On són les dones a Ucraïna? Si Enloe plantegés aquesta qüestió avui, probablement, les dones del Donbass no figurarien entre les respostes. La visibilitat femenina en aquest conflicte s'ha limitat a les imatges de belles activistes embolicades en banderes nacionals ucraïneses a la plaça del Maidan, al més pur estil de l'estereotip de feminitat normativa eslava –molt atractiva per al mercat del sexe internacional. Rosses d'enormes ulls clars, joves, fredes, icones de les ànsies de modernitat que tan bé han funcionat en la propaganda de la franquícia ucraïnesa d'activisme Femen com a transmissores d'alliberament, encara que no se sàpiga exactament de què s'alliberen. L'altra imatge més recurrent, si pensem en Ucraïna, ha estat la de les dones victimitzades, les velles ploroses, les mutilades pels bombardejos, patint el dolor de la guerra a pròpia pell, arrossegant-se en silenci entre les cases destruïdes.

Tatiana al cuarter d'Alchevsk  / Comitatto per il Donbass Antinazista

 

Deia Carol Cohn al seu llibre impecable Women and Wars que calia saber fugir de la dicotomia de víctimes i botxins (una dualitat tan sexualitzada) si es volia abordar un conflicte bèl·lic. La dona és la pau, allò domèstic, la violada, la protegida, el descans del guerrer; l'home és el protector, el bel·ligerant, l'amo de l'espai públic, el senyor en totes les guerres. La cançoneta rància de “dones, nens i ancians” per referir-se al cost humà d'una guerra està tan gastada com és falsa.

A diferència d'altres guerres contemporànies que ocupen portades, al bàndol del Donbass, el que els telenotícies anomenen pro rus, separatista i rebel, no es ploren cadàvers. El seu enemic és l'exèrcit regular ucraïnès, que obeeix un govern instal·lat amb patrocini occidental (anomenat Junta de Kíev), presumpte capdavanter de valors democràtics, malgrat comptar amb una extrema dreta àmpliament representada a les seves files a través de moviments com Sector Dret o Svoboda.

L'exèrcit regular de Kíev està immers en una mar d'incògnites: des de mobilitzacions forçades a desercions de joves que fugen de la massacre a l'Est, se sap ben poc del funcionament real d'una armada reestructurada recentment, formada específicament per a aquesta guerra i en què alguns dels seus quadres, fins fa ben poc, eren hooligans i membres de guerrilles paramilitars de la ultradreta.

Des del principi del conflicte, moltes es van unir a les milícies, tant en combat com en el complicat entramat burocràtic que les envolta

Les milícies populars de Donbass es van autoorganitzar a l'inici de la guerra per defensar els seus territoris del que consideren una agressió imperialista per imposar la dominació de Kíev. Avui, aquestes milícies controlen àmplies regions dins de les Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk. Seria injust negar que en aquest costat de la trinxera no existeixen, també, diferents corrents i interessos, però la força del projecte social, polític i cultural que s'està construint al voltant d'aquestes repúbliques populars no és mera propaganda. És una força que se sent només posar un peu a Alchevsk, a Kirovsk, a Stakhanov, a Krasnodon.

Les repúbliques populars (RP), que avui travessen un complex procés de desenvolupament, assenten les bases en la seva herència socialista, temps en què la regió va gaudir la seva època daurada. Aquests nous projectes de construcció d'Estat mai no haurien fructificat sense la força i el desenvolupament de les milícies populars des del principi de la guerra, que van ser el motor pel despertar col·lectiu. Paral·lelament al seu desenvolupament militar, les RP han teixit xarxes polítiques i culturals, però també econòmiques, amb projectes de nacionalització dels recursos naturals i d'autogestió i cooperativisme a la indústria i l'agricultura local, aguaitades sempre per l'amenaça voraç de l'oligarquia local.

Tornem a Enloe, llavors. On són les dones a Donbass? Són actives en totes les estructures de guerra. Des del principi del conflicte, moltes es van unir a les milícies, tant en combat com en el complicat entramat burocràtic que les envolta. No hi ha hagut problema per allistar-se lliurement a la milícia popular, encara que algunes es queixin de com n'és, de costós, arribar a la primera línia del front. Quan viatges per la regió, pots veure-les: són als checkpoints, a les casernes i els despatxos, caminant entre els civils, passejant amb gossos de rastreig i fent ronda als carrers.

Celebració del Nou de Maig a l'escola pública d'Alchevsk / Edurne Batanero

 

Les milicianes que s'han unit a les brigades tenen edats i experiències molt diferents, però, durant el seu allistament –voluntari–, quan són preguntades, responen a una causa comuna: combatre el govern que massacra el seu poble. S'han generat experiències com batallons únicament femenins. A Krasny Luch, a la regió de Lugansk, 25 dones –d'universitàries a jubilades i mineres– van començar formant barricades als carrers per acabar constituint un batalló, al qual es van anar unint posteriorment els homes del poble. El batalló Rus, format a finals de 2014 i format completament per dones, és un altre exemple. Una celebritat local és la capitana Nut, que està al capdavant d'una unitat d'artilleria que compta amb 50 homes al batalló Oplot de Donetsk, després de deixar la seva feina de treballadora en un casino. Hagués mort igualment si s'hagués quedat a casa, per tant, Nut va aprendre a manipular artilleria pesant i va anar ascendint dins l'estricta jerarquia d'aquestes formacions fins a tenir mig centenar de soldats a càrrec seu.

Fa un parell de mesos, Anna Aseyeva, cap de Premsa de la Brigada Fantasma,va ser assassinada en una emboscada al costat del comandant Alexei Mozgovoy, inseparables en la seva feina. La Brigada Fantasma o Prizrak, milícia amb gran presència que controla part de la regió de Lugansk, pren el seu nom del fet que, sovint, la donen per morta. No obstant això, sempre n'apareix algun nou destacament a la regió. Aquesta brigada és l'ànima de la milícia i ha generat una organització amb unes xarxes que superen de molt l'àmbit militar i s'insereixen en la vida quotidiana de moltes ciutats. Potser per això, el reconeixement pòstum a Anna va ser unànime: els qui coneixien el dia a dia d'aquesta guerra sabien que la seva tasca era imprescindible, o tant imprescindible com pot ser una sola persona enmig d'una guerra.

A l'escola, les nenes i els nens del col·legi estatal celebren el dia de la Victòria contra el feixisme, el 9 de maig, escenificant bombardejos amb tancs de joguina i cantant himnes militars

El dia a dia en una guerra no és com l'expliquen les pel·lícules de cinema. Hi ha torns eterns als llocs de vigilància; dies sencers conduint amunt i avall per carreteres buides; tasques quotidianes que es porten amb fàstig, i hores que passen lentes, molt lentes, esperant. Elles han de compartir llocs de guàrdia i rondes nocturnes amb una majoria masculina; també el jaç, les dutxes, els afers diaris. Aquesta és una experiència que no és aliena a les dones de l'indret: en una societat militaritzada com l'exsoviètica, la militarització es trasllada a tots els àmbits de la vida. A l'escola, les nenes i els nens del col·legi estatal celebren el dia de la Victòria contra el feixisme, el 9 de maig, escenificant bombardejos amb tancs de joguina i cantant himnes militars. Saben ballar i marxar en petites formacions, s'uniformen i dipositen flors a les pires pel soldat desconegut i desfilen pels carrers amb disciplina castrense. La història del seu poble és la causa del seu present i en són conscients.

Al parc central de la ciutat de Stajhanov, una estàtua daurada d'una obrera industrial, amb mono i eines, s'alça en una placeta. Una altra obrera de la metal·lúrgia treballada en pedra rebia, al costat del seu company, els visitants a l'entrada de l'acereria de la ciutat d'Alchevsk. Les dones del socialisme soviètic, sovint, van capitanejar les lluites més dignes i les conquestes socials de la mà dels seus companys, però, a voltes, cara a cara contra ells.

En el camp militar, van ser pioneres: un milió d'elles van combatre a la Segona Guerra Mundial, com les famoses aviadores Bruixes de la Nit, les letals franctiradores que es van convertir en celebritat local o les menys conegudes artilleres russes. De fet, l'URSS va ser el primer país on l'avortament va ser legal i gratuït. Sembla que el feminisme modern, d'això, se n'ha oblidat. De la imatge de la dona companya i camarada del socialisme –amb tots els seus clarobscurs– s'ha retrocedit a la figura familiar, la criança i el culte a la bellesa i la fragilitat al país dels oligarques i les princeses de llargues trenes, paral·lelament a l'entrada massiva del mercat del sexe i la pornografia –perseguits (almenys públicament) durant l'època de l'URSS–, un procés que Attwood anomena la remasculinització de la societat russa.

Les societats eslaves tenen estructures profundament patriarcals, elements que el flagell conservador del ressorgiment de l'Església ortodoxa ha reanimat encara més les últimes dècades

Les societats eslaves tenen estructures profundament patriarcals, elements que el flagell conservador del ressorgiment de l'Església ortodoxa ha reanimat encara més les últimes dècades, immerses en les conseqüències de la crisi política i econòmica que va suposar la Perestroika especialment per a les dones, a les quals es va amenaçar des de les mateixes institucions a tornar a les seves llars i deixar les seves ocupacions. Un patriarcat que s'ha volgut assenyalar des d'Occident per justificar l'aversió a allò rus i el que significa com a amenaça sempre latent en geopolítica, però que té molts paral·lelismes amb el que pot experimentar qualsevol societat occidental.
 

Desfilada del Dia de la Victòria a Alchevsk / Edurne Batanero 

 

Aquesta percepció de les qüestions femenines com a domèstiques i secundàries en alguna cosa tan pública i exposada com una guerra condueix al fet que existeixin qüestions terriblement minimitzades, com la violència sexual i la salut de les dones en temps de guerra. En el context del Donbass, s'ha especulat amb denúncies de violacions i desaparicions de dones als territoris en guerra que ningú no vol assumir i de les quals se sap poc o gens. El govern de Donetsk, l'altra república popular de la regió, va declarar que havia trobat els cadàvers de desenes de dones violades i assassinades per l'exèrcit ucraïnès, una informació que ni l'OSCE ni Human Rights Watch no confirma ni nega un any després. També s'han reportat denúncies de periodistes internacionals sobre les violacions i les tortures a dones comeses pel Batalló Azov–un destacament voluntari d'extrema dreta– a les presons militars d'aquesta unitat, que depenen directament del govern de Kíev.

Però una guerra és un abans, un durant i, sobretot, un després. Com a Iugoslàvia, com a l'Afganistan, aquests crims només tindran alguna rellevància passats els anys, quan el postconflicte destapi la realitat de la devastació humanitària i les conseqüències a llarg termini d'una guerra que sempre pateixen més les dones. No oblidem que està deixant milers de refugiades, desplaçades i exiliades de les quals no es parla. El pes –invisibilitzat– de la dona en els períodes de postguerra i les tasques de desarmament, desmobilització i reintegració jugaran –sens dubte– un paper decisiu en aquest i altres conflictes híbrids actuals.

Denya, àlies Little Hiroshima, s'ha fet enormement famosa amb el seu bloc sobre Lugansk. Era professora de Filosofia a Moscou i viatgera aficionada fins que va decidir fer-se cooperant al Donbass

Però, fins que això no passi al Donbass, on la calma tensa continua sent la norma, la veu de les dones activistes al Donbass té un poder especial: a la xarxa, trobem llocs amb informacions que les han convertit en referents, les pàgines on es dirigeixen milers de persones per arribar a dades diferents a les de la versió hegemònica. La majoria d'aquests blocs i pàgines d'informació pertanyen a dones residents a les zones de conflicte que assumeixen els riscos d'escriure per al món. Denya, àlies Little Hiroshima, s'ha fet enormement famosa amb el seu bloc sobre Lugansk. Era professora de Filosofia a Moscou i viatgera aficionada fins que va decidir fer-se cooperant al Donbass, va llogar una furgoneta i va marxar carregada de menjar fins allà. Però no està sola: hi ha poetes, polítiques, activistes humanitàries, periodistes. Escoltar-les, llegir-les, veure-les és apropar-se a una guerra amb perspectiva de gènere i obrir –sens dubte– nous enfocaments i interpretacions que no només trenquen amb l'esquema hegemònic masculí, sinó, sobretot, amb la versió dels telenotícies.

En aquestes guerres híbrides, les guerres de la postmodernitat, amb noves actrius i actors i nous escenaris, però amb el reciclatge de vells discursos i enemics, amb ressons antics, la participació femenina ha obligat a reconsiderar identitats i espais –d'això, en saben molt al Kurdistan–, perquè elles són les agents actives que tradicionalment han estat excloses del discurs de la guerra o pitjor, instrumentalitzades per mostrar només el rostre femení del conflicte en els termes que afavorissin la normativitat masculina.

Avui, un any i mig després del terrible estiu del setge a Lugansk i vivint el seu segon hivern de la fam, les xifres del conflicte parlen de 9.100 persones mortes des que es van començar a comptabilitzar les víctimes l'abril de 2014. Més d'un milió de persones desplaçades a Rússia i moltes altres a Europa. Concretament, els últims sis mesos comptabilitzats, durant els quals la regió ha restat sota el presumpte alto el foc fruit dels acords de Minsk II, s'han registrat 575 víctimes civils a la zona de conflicte, amb 165 assassinades, la majoria per morters, canons, obusos, tancs. Ningú no recorda aquell avió derrocat, l'MH17. Els pactes de Minsk, en realitat, són paper mullat. El passadís humanitari segueix sense obrir-se. Avui, hi ha un altre enemic, lluny de Donbass, als telenotícies.
 

Un grup de dones fa cua a les portes d'un menjador popular a Alchevsk / Edurne Batanero

 

Mentrestant, a la petita ciutat d'Alchevsk, intenten tornar a posar en marxa la fàbrica d'acer. Es camina amb cura pels camps minats coberts per la neu. La ciutat veïna de Kirovsk també s'intenta recompondre: la mestra d'una de les seves escoles de primària s'apropa en veure'ns fer fotos. Explica que milers de persones (20.000, d'una població de 25.000 habitants) havien marxat lluny d'allà en un any amb prou feines. A la seva classe, li pregunten cada dia si la guerra ha acabat perquè no volen tornar a córrer al soterrani quan senten caure els grads. I ella ens ho pregunta a nosaltres, amb gest ansiós. Què diuen als telenotícies del vostre país? Acabarà la guerra? A Kirovsk, no volen diners ni medicaments ni abric. Només volen respostes. Preferim mirar a terra abans que dir-li que, d'ella i el seu futur, al nostre país, ningú no en diu res.

Era una dona alta, somrient i valenta, que ens va acomiadar des de la finestreta amb la promesa de tornar-nos a veure. Es va quedar aquí, enmig de l'avinguda, a Kirovsk, República Popular de Lugansk, terra d'oblit i silenci, agitant el braç, mirant-nos marxar. L'endemà, tornaria a l'escola.


*Aquest reportatge ha estat publicat a Pikara Magazine

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: