Dones i ciència, equació impossible?

Les dones són una selecta minoria en l’àmbit científic per raons alienes a les seves capacitats intel·lectuals. L’autora fa un repàs de l’estat de la qüestió i assenyala la persistència d’estereotips i dinàmiques d’autoexclusió en les branques de coneixement amb més prestigi i influència social

/ANDULUPLANDU
/ANDULUPLANDU

 

“La dona no ha aportat res al desenvolupament de la ciència i resulta inútil esperar cap cosa d’ella en l’esdevenidor”. Aquesta citació està extreta del llibre De la imbecil·litat fisiològica de la dona, publicat l’any 1900 pel metge Paul Julius Möbius. El seu autor defensava la inferioritat mental de les dones basant-se en estudis relacionats amb el pes i les característiques del cervell. Les teories de Möbius van ser defensades per alguns científics i refutades per altres. Ha passat més d’un segle i poques persones s’atrevirien a continuar argumentant en aquests termes. Tot i això, cal recordar les polèmiques declaracions fetes pel president de la Universitat de Harvard, Larry Summers, el gener de 2005, en què justificava la falta de dones en llocs científics de primer nivell per diferències biològiques amb els homes, no per problemes de discriminació.

Avenços lents

Per descomptat, la presència de dones matriculades a carreres científiques ha augmentat, tot i que en menor mesura a les enginyeries i les tecnologies. Però també és cert que, tenint en compte el percentatge de dones que, des de fa anys, han anat superant les diferents fases universitàries –graus, doctorats i postdoctorats–, els seu nombre hauria d’haver augmentat als llocs d’alt nivell.

La presència de dones matriculades a carreres científiques ha augmentat, però el temps passa i les dones accedeixen als llocs de responsabilitat amb excessiva lentitud

Fa anys que sentim dir que ja arribarà el moment, que encara és aviat i que cal donar temps al temps. Però el temps passa i les dones accedeixen als llocs de responsabilitat amb excessiva lentitud. De fet, hi ha models matemàtics, com els que han treballat Eva Ferreira i M. Pau Espinosa a la seva investigació recent sobre sostres de vidre, que expliquen que aquesta evolució lenta de les dones en l’àmbit professional es deu al biaix i a la implacable inèrcia que actuen en contra seva. L’estudi d’aquestes autores es pot aplicar a altres situacions de desigualtat i sembla indicar que el pas del temps per si sol no resol situacions discriminatòries. Les polítiques d’igualtat, doncs, són necessàries perquè el pas dels anys no frustri les expectatives laborals de tantes dones.

D’altra banda, les dones som jutjades amb més duresa en qualsevol activitat per persones de qualsevol sexe. Un altre estudi recent, Student évaluations of Teaching (Mostly) Do Not Measure Teaching Effectiveness (Les avaluacions de l’ensenyament per part dels estudiants –majoritàriament– no mesuren l’efectivitat de l’ensenyament), mostra que l’alumnat valora més durament les professores que els professors. Les persones que avaluen possibles candidats per a llocs d’investigació també ho fan. Podem recordar, per exemple, el famós cas de Jennifer i John, en què 127 professores i professors de sis universitats públiques i privades dels EUA havien de jutjar la candidatura d’una persona acabada de graduar per a una plaça de cap de laboratori. Amb els mateixos currículums –les mateixes cartes de recomanació, notes mitjanes, activitats extracurriculars i experiència prèvia– presentats sota dos noms inventats, sistemàticament, les qualificacions atorgades a John eren més grans que les de Jennifer.

El pas del temps per si sol no resol situacions discriminatòries. Les polítiques d’igualtat, doncs, són necessàries perquè el pas dels anys no frustri tantes expectatives laborals

La situació no sempre és justa, tampoc, a l’hora de publicar: l’abril de 2015, la genetista Fiona Ingleby (University of Sussex) va denunciar, a través d’una xarxa social, un problema de discriminació que havia patit en el suposadament equànime sistema d’avaluació per parells (sistema pel qual les revistes científiques fan que diferents especialistes avaluïn els articles que s’envien per publicar). Juntament amb la biòloga Megan Head (Australian National University), Ingleby havia enviat a publicar un estudi centrat en les diferències entre homes i dones en el moment de passar de la tesi al postdoctorat, una etapa que marca la veritable entrada al món de la investigació. L’avaluador triat pels editors recomanava que no es publiqués el treball, argumentant –entre altres crítiques i comentaris fora de lloc– que “seria beneficiós trobar un o dos biòlegs homes amb qui treballar (o, almenys, aconseguir que revisin la feina o, millor encara, que siguin actius cosignants) per evitar que el manuscrit s’allunyi massa de les dades i les evidències empíriques i giri cap a hipòtesis ideològicament esbiaixades”. La revista científica va presentar les seves excuses i va enviar l’article a un altre especialista perquè el revisés. Aquest últim exemple connecta amb l’anomenat efecte Matilda, que la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter va definir com “l’oblit conscient i sistemàtic que havien patit les aportacions de les dones científiques i investigadores”.

Estereotips que desencoratgen

Probablement, es pot pensar que els exemples esmentats són casos aïllats i que, en realitat, és possible que les dones no s’interessin massa per la ciència. És el que semblava suggerir la VII Enquesta sobre la percepció social de la ciència elaborada per la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología el 2014. Com a resposta a la pregunta: “Diàriament, rebem informacions i notícies sobre temes molt diversos. Digui’m, per favor, tres temes pels quals se sent especialment interessat/a”, es veia l’enorme diferència de l’interès espontani per la ciència i la tecnologia entre homes (20,4%) i dones (9,9%). No obstant això, davant la qüestió: “Ara, m’agradaria saber si vostè està molt poc, poc, una mica, força o molt interessat/da en els següents temes”, la diferència era molt menor: el 44,8% dels homes està molt o força interessat en ciència, davant del 35,7% de les dones. Com es pot interpretar aquest resultat? Potser la manera d’enquestar hi influeix: a la primera pregunta, ciència i tecnologia competien amb treball i ocupació, medicina i salut, educació... i només es podien triar tres dels temes proposats. A més, no és el mateix triar entre diverses opcions que puntuar un llistat de temes.

Polèmiques recents connecten amb l’anomenat ‘efecte Matilda’, definit com l’oblit sistemàtic que havien patit les aportacions de les dones científiques i investigadores

Hi ha molts estereotips que desanimen les nenes i les adolescents a l’hora de triar els estudis. Suggerir que el talent necessari per dedicar-se a la ciència és masculí pot dur a rendir pitjor en un examen o, fins i tot, a deixar de banda un determinat tipus d’estudis superiors. En una taula rodona organitzada per la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), l’acadèmica Verónica Benet explicava aquesta situació amb una frase molt il·lustrativa: “És més important creure’s que s’és brillant que no pas ser brillant”. És evident que el talent o la genialitat van associades a rols masculins. La psicòloga ho aclaria al·ludint a la saga de Harry Potter, en què el protagonista és un mag extraordinari, té un talent únic, un do, una capacitat natural. No obstant això, la seva companya Hermione –que ajuda Harry amb la seva màgia– té aptituds llaurades a força de molt estudi i esforç.

El talent o la genialitat van associades a rols masculins. Harry Potter té un do, una capacitat natural; la seva companya Hermione té aptituds llaurades a força d’estudi i esforç

L’11 de febrer passat, es va celebrar per primera vegada el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència, amb l’objectiu d’aconseguir l’accés i la participació plena i equitativa de les dones i les nenes en l’àmbit de la ciència i assolir la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones i les nenes. És una bona notícia perquè reconeix que hi ha un problema en l’àmbit de la ciència i la tecnologia i proposa una sèrie d’accions per animar les nenes, les joves i les dones a seguir carreres d’aquestes àrees. Però, al mateix temps, és una mala notícia perquè prova que encara estem lluny d’aconseguir la igualtat. Tot i així, ser conscient que el problema subsisteix és essencial: en cas contrari, ens deixaríem endur per la inèrcia a la qual al·ludia l’estudi de Ferreira i Espinosa.

Al meu entendre, el camí passa necessàriament per l’educació des d’edats primerenques. Una educació en igualtat que valori les nenes i els nens de la mateixa manera, que eviti els estereotips, que mostri models femenins dins la ciència –pioneres o científiques actuals–, dones properes que mostrin el seu treball i la importància de la ciència en l’avanç de la societat. La ciència hi perd molt excloent les dones. Perd talents, perd idees, perd punts de vista. Les dones no ho mereixen i la societat tampoc: les necessita.

 

*Marta Macho-Stadler és doctora en matemàtiques, professora de la UPV/EHU i editora del blog 'Mujeres con ciencia'

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: