Elba Mansilla: "Podem ser assemblearis i continuar sent verticals i androcèntrics en molts aspectes"

08/03/2016

Elba Salas Mansilla treballa en l’àmbit del cooperativisme per desenvolupar propostes d’apoderament i autoorganització laboral alternatives al mercat de treball capitalista. Cofundadora de La Ciutat Invisible, una icona del barri de Sants i de la ciutat de Barcelona, treballa des de la perspectiva de gènere per ajudar a impulsar les potencialitats de l’economia feminista en les cooperatives solidàries als Països Catalans. Els darrers anys, ha estat coautora de l’informe Femení plural: dones en l’economia cooperativa i de l’estudi, encara inèdit, Polítiques municipals, acció comunitària i economia de les cures a la ciutat de Barcelona. En un context en què la taxa d’atur femení s’ha duplicat arran de la crisi econòmica, parlem amb ella de feminismes, discriminacions i propostes per trencar la divisió sexual del treball capitalista

Fotografies de l’entrevista: MAYU RUIZ
Fotografies de l’entrevista: MAYU RUIZ

 

Com t'introdueixes en l'economia feminista?

El meu procés de contacte amb els moviments socials i el feminisme va ser simultani, als divuit anys. Des de La Ciutat Invisible (LCI), vam començar a elaborar discursos crítics al voltant de la tesi següent: no podem construir una societat sense un model productiu diferent, governat per altres normes i lògiques. I perquè aquest paradigma sigui transformador, s'hi ha d'incorporar la perspectiva de gènere. Amb la Joana G. Grezner i la Sílvia Alberich, hem investigat si, en l'àmbit de les lògiques d'organització de grups, s'innova en matèria d'equitat, inclusió, etcètera. Vam estirar d'aquest fil per provocar un efecte contagi: que l'economia cooperativa es contagiï de feminisme i que el feminisme es contagiï de les lògiques de l'economia solidària, en el sentit creatiu. Necessitem uns moviments socials reivindicatius, però també creatius. Una bona manera de reapropiar-nos de més quotes de realitat és desenvolupar projectes econòmics transformadors i que ens autoabasteixin de llocs de treball i recursos econòmics, per poder experimentar aquesta societat futura governada amb unes lògiques antagòniques a les capitalistes patriarcals, des de l'aquí i l'ara.

Has passat per feines assalariades?

Sí, dissortadament, he passat per l'economia capitalista. Poc, perquè, abans de LCI, ja vam tenir un projecte d'autoocupació a l'associació cultural Arran. Però sí, havia fet feines molt diverses. La típica trajectòria professional precària de la ciutat de Barcelona: cambrera, pizzera... Després, em vaig cansar de les feines molt feminitzades i vaig acabar fent de pintora de vaixells al port de Barcelona. Vaig tastar moltes coses i vaig tenir una experiència laboral molt diversa, però sempre amb un pensament constant: en lloc d'estar malvivint i fent feines que no tenen cap mena de sentit, per què no intentem desenvolupar un projecte propi, on puguem posar la nostra intel·ligència al servei de la transformació social? Això és l'origen de LCI.

 

Has trencat la divisió sexual del treball (DST) amb la teva experiència, doncs.

Com a mínim ho he intentat! Evidentment, el desig és acabar totalment amb la DST, tot i que hi ha moltíssimes resistències. Fa uns quants mil·lennis que vivim sota el patriarcat!

Durant quant de temps vas estar treballant al port de Barcelona?

Tres anys. Ficar un peu al sector va ser molt interessant; hi veies molt la DST. Les dones que hi treballaven eren dones de la neteja i secretàries, mentre que tot el personal de drassanes i de dic sec era masculí. En aquest context, vaig tenir la sensació de ser una intrusa. En aquella època, van coincidir diverses coses. Em vaig emancipar, a través de l'okupació, amb un grup de noies en una casa que es deia La Morada, a Sants. Aleshores, era bastant anòmala, una casa només de dones. Després, vam okupar La Freska, que encara continua. A més, teníem un grup feminista dins el CSOA Hamsa. Vam aprendre a tallar vidres, a construir parets, a fer instal·lacions elèctriques... Volia apoderar-me de totes aquestes esferes de la vida on hi ha uns aprenentatges, un traspàs de coneixement de pares a fills, que no es fa a les filles. Potser aleshores no era tan conscient que estava acabant amb la DST a la meva pròpia vida (riu). A través de la convivència alternativa, s'ha fet molt treball a petita escala. Han estat molt útils aquests tallers d'electricitat o fontaneria que es feien a les cases okupes! L'autogestió m'ha proveït d’aquest saber que ens ha estat manllevat a les dones. És una via de feminisme quotidià.

Sembla que la DST es percep com a accidental, quan és intrínseca al model capitalista i molt lucrativa, ja que es basa en una esfera reproductiva gratuïta, no remunerada, que genera la força de treball que alimentarà l'esfera productiva.

"Amb la divisió sexual del treball, el capitalisme converteix una diferència biològica en una desigualtat i la normalitza fins que ningú no la posa en qüestió"

És especialment evident i greu la manera com el capitalisme ha naturalitzat una desigualtat construïda. La DST és la màxima expressió de la colonització: converteixes una diferència biològica en una desigualtat i la normalitzes fins que ningú no la posa en qüestió. Cal fer molta feina. Les aportacions de Judith Butler i de la teoria queer han estat determinants per desconstruir el binarisme. Toca desmuntar la quotidianitat: primer, hem d'atacar l'ordre d'allò simbòlic i, després, desenvolupar mesures per transformar les nostres pràctiques. Crec que els feminismes, de la igualtat o de la diferència, no han sabut posicionar-se prou bé en relació amb aquest tema. Un model no qüestiona la figura del breadwinner, l'altre no posa en dubte la DST. Quina proposta podem fer que resolgui aquest conflicte amb justícia? A banda de les solucions individuals que trobem les dones a les nostres situacions particulars, hem d'abordar aquestes contradiccions des de les institucions i des de la comunitat. Aquí, l'economia solidària hi té molt a dir.

 

No anem a l'arrel del problema, sinó que hi posem pedaços per mitigar-lo?

Exacte. Si nosaltres ens incorporem al mercat de treball i transferim les nostres tasques i responsabilitats de cura a altres persones, en quines condicions ho fem? Si ho transferim a una dona migrada, amb treball irregular, hi ha un abús de poder i l'estem desposseint de drets laborals i d'usos de temps. No hi ha una solució integral i global en clau de justícia de gènere. Moltes vegades, les dones que estan en una situació de més poder acaben exercint aquest privilegi.

Es generen jerarquies invisibilitzades?

"Si les dones ens incorporem al mercat laboral i transferim les nostres tasques i responsabilitats de cura a una dona migrada, es produeix un abús de poder"

La Cristina Carrasco parla de les "cadenes globals de cures". S'ha estudiat molt el capitalisme en l'economia global financeritzada, però s'ha donat el mateix procés en l'àmbit de les cadenes de cures. Dones d'aquí transfereixen les seves cures a dones migrades, amb circuits de recursos econòmics i humans en moviment. Ara, es comença a estudiar el seu impacte. Les dones migrants també transfereixen les seves obligacions de cures a altres dones de la seva xarxa familiar. Tot això deixa una sèrie de buits en l'àmbit afectiu, fet que té unes conseqüències que haurem de dimensionar amb el pas del temps. Els homes han estat els grans absents de les criances, en general, però el fenomen de les mares absents és més nou perquè fan de breadwinners en altres latituds. A més, tots els processos de reagrupament familiar estan pensats des de l'experiència masculina i no tenen en compte l'experiència de les dones migrades: no se les entén com a agents de reagrupació. Tot plegat és molt pervers. La dimensió dels afectes, dels buits, dels dolors... no queda recollida enlloc. Són drames humans individuals, sense una narrativa conjunta, que haurem d'escriure. El col·lectiu Mujeres Pa'lante pot explicar-ne moltes coses: han fet molta feina d'apoderament i de sanament col·lectiu.

La DST també es manifesta en les pressions envers les dones perquè demostrin que estan capacitades per exercir les professions i les responsabilitats. T'ho has trobat mai? Per exemple, al port de Barcelona...

"Des del feminisme, tens la sensació que sempre trobes resistències quan fas incidència als espais mixtos. Però som tenaces i crec que vivim un moment de bona salut"

Potser no, era una feina precària i poc qualificada. Però, des de l'experiència com a feminista, sí que he tingut aquesta sensació. Per exemple, a la Comissió de Gènere de la Xarxa d'Economia Solidària, on tractem l'economia feminista. Sovint, ens sentim més qüestionades, interrogades o interrompudes que qualsevol altra comissió. És una sensació a llarg termini des del feminisme: quan fas incidència als espais mixtos, sempre trobes resistències. Sortosament, el feminisme és molt tenaç. Lluny d'idealitzacions, crec que vivim un moment de bona salut. Els darrers dos anys, hem viscut diverses demostracions de força unitàries que són referencials. Altres espais de confluència n'haurien d'aprendre, perquè les feministes combinem la incidència a la institució amb la incidència al carrer i a l'acadèmia, a més de fer comunicació contínua. Som molt presents a moltes esferes i sense tan afany de protagonisme. No se'ns té més en compte com a referents per pur masclisme i misogínia. Estem donant una lliçó de diversitat, d'autonomia, d'aportar a la institució sense ser institució...

 

Creus que hi ha equitat de gènere al cooperativisme català?

Hi ha molta potencialitat, les condicions hi són. El 60% de les cooperatives catalanes tenen entre tres i sis treballadores. Això permet el diàleg, la negociació, la igualtat de salaris... És un terreny fèrtil per cultivar la coresponsabilitat. Dissortadament, l'economia solidària és present als sectors de l'economia productiva menys estratègics pel capitalisme, feines amb poc valor afegit i d'àmbits més típicament feminitzats, com el dels serveis a les persones. A banda d'això, es repliquen tendències de segregació vertical als espais de decisió. Si no es fa un eix estratègic de la lluita contra la desigualtat, aquesta potència no explotarà per poder garantir l'equitat de gènere a les cooperatives. Una empresa convencional, si assoleix una certa grandària, ha de fer plans d'igualtat per normativa; les cooperatives, no. Algunes decideixen incorporar-ho, però les experiències petites no poden pagar segons quines capacitacions de coresponsabilitat i no tindran accés a recursos públics. De la mateixa manera que es valora la proximitat i la manca d'afany de lucre, els criteris de gènere haurien de ser generadors de qualitat i de valor afegit dins l'economia cooperativa i solidària.

Què implica establir valors de coresponsabilitat en una cooperativa?

Hi ha un tema que s'està començant a treballar a l'economia solidària i als moviments socials: quines dinàmiques organitzatives, de poder, es donen dins els grups. Nosaltres parlem de sostenibilitat col·lectiva. Quan has d'elaborar un pla d'empresa, tens en compte criteris per garantir la viabilitat econòmica, però gairebé mai no es valora la sostenibilitat humana. Es comença a abordar com configurar-los sense ignorar les necessitats de salut i mobilitat de les persones, l'estrès...

Com expliquen les membres del Col·lectiu Punt 6, passa quelcom semblant a l'urbanisme androcèntric, que pren com a model un home tipus masculí que només té necessitats de desplaçament productives.

"Els moviments socials hauríem de fer autocrítica. Fins a quin punt són sostenibles els nostres projectes a nivell humà? Com practiquem el presencialisme per defecte?"

Exactament. Aquest subjecte inexistent és el protagonista de tota de la societat, construïda a partir d'aquest miratge! L'ésser neutre és un home, blanc, adult, sa, sense dependències, emancipat a través del mercat, que no cuida a ningú, sense problemes de mobilitat, que mai no ha estat petit, que mai no es farà vell... És el patró de construcció social, de com es concep l'economia i, malauradament, també l'economia solidària! No podem tenir les mateixes configuracions que té una empresa mercantil. Hem de flexibilitzar horaris, facilitar instruments de teletreball per superar el presencialisme... La possibilitat de dialogar sobre les necessitats i els usos del temps, per exemple, és un plus. A més, coresponsabilitzes els homes en les tasques de cura i facilites la presència de les dones a sectors de l'activitat on normalment no hi són. En aquest sentit, els moviments socials hauríem de fer autocrítica. Fins a quin punt són sostenibles els nostres projectes a nivell humà? Com practiquem el presencialisme per defecte? Podem ser assemblearis, però, si no reconeixem la diversitat d'experiències i les desigualtats de participació, continuarem sent verticals i androcèntrics en molts aspectes. Si no desenvolupem instruments de lideratge col·lectius ni fem rotacions de les tasques generadores d’estatus, tampoc distribuirem el poder. Si no implementem mesures transformadores per configurar grups no patriarcals, estarem reproduint les mateixes lògiques, per molt transformadors que siguin els nostres objectius.

A la Directa, ens fem cooperativa. Què hauríem de fer, ara que reiniciem moltes dinàmiques, per tenir en compte l'equitat de gènere i fer bé els deures?

Em consta que ja esteu fent coses. Vau fer una dinàmica emocional per fer aflorar la part motivacional: com esteu, què us engresca i què trobeu a faltar al projecte... Aquest és el camí. Després, hauríeu d'intentar fer un diagnòstic intern de gènere perquè, en la dinàmica quotidiana del projecte, no hi ha gaires dones. Hauríeu d'esbrinar quines dinàmiques internes no conviden les dones a quedar-se. Cal fer anàlisi i observació de gènere de les dinàmiques que es donen dins els grups mixtos. En general, els homes acostumen a tenir un 85% de la paraula. Quan una dona parla, usualment, se la interromp i se la posa en qüestió. Si sents que estàs en un espai de seguretat i confiança, et defenses, però si és un espai on estàs fent presa de contacte, no hi tornes. Si tens molta participació als espais de treball, de generació de producte, però després no tens aquesta mateixa participació als espais de reunió, t'has de preguntar per què passa. Teniu una oportunitat molt bona per trobar un moment zero i dignificar el col·lectiu en aquest àmbit.

 

-------------------------

Conciliació del temps i cura emocional

La cooperativa La Ciutat Invisible ha rebut el PremiBCN en reconeixement per la vostra tasca de conciliació del temps.

És la quarta vegada que apliquem una baixa de paternitat ampliada, de quinze dies a dos mesos. I no la fem de quatre mesos perquè no la podem pagar, tant de bo poguéssim estirar-la una mica més! El nostre horitzó desitjable seria el permís de paternitat igualitari i intransferible, però penso que passaran mil anys i aquesta mesura no s’haurà implementat. Les transformacions quotidianes, sovint, esdevenen precedents importants perquè altra gent es faci seva la idea i la repliqui. És un premi sense dotació econòmica, però, com a mínim, hi ha un reconeixement. I aquest és el pas previ de la valorització.

 

Una altra de les fórmules amb les quals intenteu trencar aquests motlles és a través de la cura emocional: preguntar-vos com esteu abans d’una assemblea.

Ho intentem fer a les assemblees generals. Hem de millorar molt, però valorem l’esfera humana. Potser hem tingut els resultats econòmics més bons de la història de la cooperativa, però hem passat l’any estressades i trastocades. Si només et quedes amb les xifres, manca la dimensió emocional i d’experiència. Ens semblava molt important incorporar-ho al relat de la nostra cooperativa, sobretot tenint en compte que som un grup molt masculí. A les assemblees ordinàries, intentem explicar com estem abans de començar. El fet de poder compartir-ho allibera. També ajuda molt saber d’on parteix cadascú per, després, poder interpretar les aportacions. És un termòmetre emocional del col·lectiu. Hem vist que altres col·lectius ho fan, sobretot els que tenen més consciència feminista. És molt revelador, això. Nosaltres ens reivindiquem com a éssers sentipensants: el pensament no està exempt d’emoció i l’emoció no està exempta de pensament.

L’economia feminista podria menar a noves maneres de relacionar-nos? No només pel que fa a la coresponsabilitat en l’esfera de les tasques de cura compartides, sinó també en les relacions afectives personals.

Sí. A més, en l’esfera del treball domèstic, reproductiu i de cures, la ideologia predominant és precisament la de l’amor romàntic i l’amor maternal. La solidaritat, l’amor i els afectes tenen molt en comú: des de l’economia solidària, hem de desenvolupar alternatives proveïdores de les tasques de cura per desnaturalitzar l’essencialisme de gènere. Hem d’aprendre dels grups de consum, és un patró que cal replicar per dur les responsabilitats a l’esfera d’allò col·lectiu. Aquest binarisme col·loca les dones en un lloc molt desigual; som programades per satisfer les necessitats dels altres abans que les nostres, fet que implica uns costos de pobresa, de temps i de salut. Com si fóssim un recurs natural més, se’ns extreu la plusvàlua del treball de cures i se’ns diu que ho hem de fer per amor. La família està molt idealitzada, però és una màquina de disciplinar cossos, construir ideologia i robar treball a les dones. La violència de gènere n’és el cas més extrem, però el vampirisme cap a les dones en els usos del temps és brutal.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: