Impressions

Elogi de la paciència

16/02/2017

És indubtable que la simplificació d’algunes idees filosòfiques, sobretot quan la pateix una societat sencera, té conseqüències funestes per qualsevol projecte d’emancipació humana. A vegades s’ha fet per legitimar barroerament la ideologia d’un estat -ja n’hem parlat- i altres per construir els relats postmoderns d’autoajuda amb els que ens bombardegen en temps neoliberals des de facultats, tertúlies, empreses de coaching, -des de terra, mar i aire-, indigents intel·lectuals com Josef Ajram i altres profetes del yolo. Ara bé, la tendència oposada, la que constitueixen debats estèrils entre els murs de l’Acadèmia, sense cap voluntat d’arrelar a la societat ni oferir-li elements crítics -a poder ser d’orientació pràctica, i a poder ser anticapitalista- és com a mínim igual de nociva.

¿Pot explicar-se l’alienació, de forma pedagògica i que ofereixi elements crítics senzills sense caure en la vulgarització? Sí, i Rendueles ho fa

Pensava això aquests dies en plena immersió en l’obra i el pensament de César Rendueles, que he pogut gaudir gràcies als sempre massa breus parèntesis laborals que permet l’autoocupació. Un incís: crec haver descobert perquè la seva prosa és tan agudament suggerent i sacsejant, perquè t’interpel·la de forma tan personal, i té a veure amb un recurs que també utilitza de forma magistral Santiago Alba Rico: posar al servei de la filosofia "l’art d’escriure i de llegir i el coneixement de tot que ha estat escrit", és a dir, la literatura, i per tant també la història. Això només ho saben fer aquells que estan més preocupats en agitar consciències que en l’estatus científic de les ciències socials, com Rendueles, que percep aquestes ciències més aviat com una praxeologia, és a dir, com un conjunt d’eines que permet posar llum a l’estructura lògica del comportament humà. Feta l’anotació, i refent el fil, per una vegada intentaré ser breu: es pot ajudar algú a endinar-se en un concepte complex perquè li sigui útil? Per exemple, pot explicar-se l’alienació, aquest concepte rocós, polisèmic i que és clau per entendre com concep el marxisme l’experiència humana en una societat de mercaderies, de forma pedagògica i que ofereixi elements crítics senzills sense caure en la vulgarització? Sí, i Rendueles ho fa de forma provocativa, coquetejant amb el material teòric de l’adversari. M’explico.

L’alienació és el que senten les obreres de Foxconn suicidant-se en massa després de fer 60 hores de treball setmanals mortalment repetitives, però també ets tu revisant publicacions de Facebook

En Marx l’alienació pren moltes formes: alienació respecte al producte del treball, respecte a tot el procés productiu, respecte a la sociabilitat, respecte a la natura... Podríem dir que és allò que pateix algú quan sent que allò que fa no el defineix, i que el porta a desconnectar del món. És producte de l’escissió entre treball i propietat, i s’accentua més i més amb la creixent divisió social del treball, quan ens integrem com una peça isolada i funcional en un sistema productiu que no només no ordenem democràticament sinó que ni tan sols comprenem. Però alerta: l’alienació és el que senten les obreres de Foxconn suicidant-se en massa després de fer 60 hores de treball setmanals mortalment repetitives, però també ets tu revisant publicacions de Facebook compulsivament sense rumb ni intenció. L’alienació es defineix com a oposició a l’autorealització, que en Marx és només possible i desitjable en comunitat: per això en els minsos racons de la seva obra on s’atreveix inusualment a caracteritzar una societat postcapitalista apunta que "la llibertat de tots sigui la condició per a la llibertat de cadascú", una noció enfrontada radicalment a la llibertat liberal. L’alienació, per cert, també explica el consum massiu d’ansiolítics i la profunda depressió del teu entorn, social i militant.

La primera vegada les pràctiques autorealitzadores costen, poden resultar antipàtiques i fins i tot en aparença tedioses, però amb el temps i la pràctica poden acabar-nos definint

Però Rendueles ens afegeix una brúixola encara més pràctica, com deia, per ser conscients de l’alienació, encara que pugui semblar això una contradicció en els termes. O, més aviat, per caracteritzar el seu oposat: l’autorealització. És sabut que els nostres adversaris neoclàssics, hegemònics a totes les facultats d’economia, parlen de la llei de la utilitat marginal decreixent: Com més gran és la quantitat que consumim d'un bé, menor és la utilitat marginal que ens aporta cada nova unitat d'aquest. El que diu aquesta "llei" (de tot se’n diu llei, tetes...) és una cosa molt intuïtiva, si ho penseu bé; el primer gelat de maduixa entra millor que el segon, i el cinquè pot ser directament una tortura. Doncs bé, aquí arriba l’aportació de Rendueles que m’ha semblat prou suggerent: les pràctiques autorealitzadores funcionen a la inversa: la primera vegada costen, poden resultar antipàtiques i fins i tot en aparença tedioses, però amb el temps i la pràctica poden acabar-nos definint i fins i tot sent un vector que apunti a una nova antropologia humana. Penseu en aprendre a tocar un instrument. Però no només en l’experiència estètica: penseu en la participació política i comunitària, ens diu Rendueles; penseu en un hort urbà; penseu en les cures, en l’amistat. Provocadora forma, en definitiva, d’utilitzar el llenguatge marginalista de l’adversari per explicar una categoria marxista. Llàstima que en Rendueles aquest coqueteig amb el marginalisme no sigui només retòric i també el porti a marginar la Teoria Laboral del Valor marxista. Però això ja és un altre tema.

Fixeu-vos, doncs, que tot allò que ens pot fer feliços i ens acosta a una autorealització sempre truncada i imperfecta en el capitalisme, requereix altes dosis de paciència. Ho experimento als tallers d’escriptura amb els xavals; m’encanten aquells primers deu minuts en els que els deixo sols davant del paper i el boli amb una instrumental de fons sonant a tot drap, i experimenten sovint per primera vegada aquest desassossec angoixant de qui no sap què és crear perquè està massa acostumat a copiar. La primera reacció d’alguns acostuma a ser impacient; aixequen la mà, quan no ha passat ni mig minut de la meva primera orientació, i diuen "no tinc cap idea". Els dic que no penso dir res més durant una bona estona. Que aquesta dificultat és constructiva. Amb paciència i determinació, però, en poques hores allò acaba sovint convertint-se en una sensació de realització i felicitat que deixa a tothom bocabadat quan surten a defensar el que han escrit davant l’aula. Els mestres que ho han vist saben de què parlo.

És comparable la sensació que et deixa la típica tarda hedonista entre col·legues amb el confort d’una conversa que et serveix per polir coses?

No penseu que en les relacions personals, de parella o d’amistat, passa una mica el mateix? És comparable la sensació que et deixa la típica tarda hedonista entre col·legues -que seguirem practicant amb alegria també!- amb el confort d’una conversa que et serveix per polir coses, per revisar la teva vida, la teva masculinitat o la teva relació amb la resta? Sí, és cert: a priori la segona fa més mandra. I requereix més paciència, perquè sovint les coses no passen al ritme que un vol. La segona posa de manifest la indefugible dependència social que tenim, més enllà del miratge individualista contemporani i el fetitxisme de totes les mercaderies.

Aprendre a tocar un instrument, a samplejar bona música i produir una instrumental, a escriure, a entendre l’Economia Política o a les meves companyes, tot, ha començat amb poca satisfacció i amb molta paciència. Que sovint no he tingut, però que crec que cal començar a tenir desmesuradament.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: