Expressions

"Em preocupa que no siguem capaços d'aprofitar tot el talent que concentren els joves"

Entrevista a Oriol Ponsatí-Murlà, director d’Edicions de la Ela Geminada, una editorial gironina que ja està a punt d’arribar als quaranta títols en llengua catalana
13/07/2017

Edicions de la Ela Geminada, una iniciativa viva des de l’any 2011, és un exemple perfecte de pensament “glocal” reeixit, de capitalitat cultural exercida amb tot rigor des de l’arrelament més absolut a la cultura pròpia. Ponsatí-Murlà cuida el llibre com cal fer-ho: amb gust estètic, bons materials... i continguts espaterrants. El fet que Prudenci Bertrana o Miquel Dolç convisquin amb Nietzsche, La Rochefoucauld, Pirandello, Pascal, Mill, Zweig, Ginzburg, Pessoa o Ritsos constitueix una novetat visionària. L’editorial que dirigeix Oriol Ponsatí ens demostra que és possible divulgar alta cultura a Catalunya, en català, amb uns resultats sorprenents i uns estàndards humanístics molt exigents. Comparteix aquest aventurer de l’edició el nostre goig com a lectors? Com ha estat el seu camí fins ara?

 

Començarem amb una pregunta obligada, que suposo que t’hauran fet desenes de vegades: com va sorgir el projecte inicial de l’editorial i com vas aconseguir donar-li forma i continuïtat?

El 2007 vaig rebre l’encàrrec de posar les bases i dirigir un segell, Accent Editorial, que pertanyia a l’empresa Edicions a Petició SL. Hi vaig editar una vintena de llibres, tant de literatura com de pensament, però segurament no me’n vaig sortir de fer entendre als seus responsables el sentit del projecte, de manera que es van estimar més deixar-ho córrer a finals del 2010. Jo tenia ganes, però, de tirar endavant un catàleg amb una orientació molt determinada, i per això vaig crear Edicions de la Ela Geminada, que ja està a punt d’arribar als quaranta títols. Els primers cinc anys han sigut molt durs, però hem aconseguit el més difícil: crear un catàleg amb un perfil de fons que fos cada dia més conegut i estimat tant per llibreters com per lectors.
 

No tinc cap dubte que la creació i el desenvolupament de la Biblioteca Prudenci Betrana és una de les grans notícies filològiques dels últims anys. Com va sorgir la iniciativa d’anar oferint l’obra completa del periodista i escriptor Prudenci Bertrana en volums successius? Com ha funcionat la col·lecció?

"Vam endegar el projecte Biblioteca Prudenci Bertrana, amb la intenció d’editar en deu volums i en cinc anys (2013-2017) la narrativa completa, tant contes com novel·les, de Bertrana"

El projecte el vam començar a gestar, amb en Xavier Pla, l’any 2012. Teníem present que el 2017 seria el 150è aniversari del naixement de Bertrana i volíem evitar que passés, com ens ha passat més d’una vegada, que es commemorés un escriptor però fos impossible trobar els seus llibres a les llibreries. Per això vam endegar el projecte Biblioteca Prudenci Bertrana, amb la intenció d’editar en deu volums i en cinc anys (2013-2017) la narrativa completa, tant contes com novel·les, de Bertrana. Estem a punt de publicar els dos últims volums i la veritat és que, posats de costat, fan il·lusió i respecte. Estem parlant de gairebé 3.000 pàgines editades, que recuperen, des d’una perspectiva filològica respectuosa amb l’estil de Bertrana, les seves nou novel·les i el seu centenar llarg de contes. 


Quin llibre de Bertrana t’interessa més?

Dir Josafat és molt previsible, però la veritat és que és una obra potentíssima. Sorprèn que sigui pràcticament la primera novel·la que escriu Bertrana. És perfecta. Estem a punt de reeditar-la, recuperant els 22 dibuixos que Alfred Kubin va fer expressament per a la traducció alemanya de Josafat, publicada a Munic el 1918. Serà tota una descoberta, perquè aquests dibuixos, d’un dels il·lustradors més importants de la primera meitat del segle XX, havien passat completament desapercebuts durant cent anys. Al marge de Josafat, el volumàs (992 pàgines) Tots els contes ens ha permès rellegir per ordre cronològic tota la narrativa breu de Bertrana, i aquesta lectura de conjunt et dóna moltes sorpreses i una visió sinòptica de l’enorme quantitat de temes, registres i estils que és capaç de desplegar Bertrana al llarg de la seva vida.
 

Quin ha estat l’obstacle que més t’ha costat superar?

"El país encara té una colla de mosques vironeres que s’escandalitzen quan edites una novel·la de 1906 o 1907 i no li corregeixes castellanismes o estructures que, posteriorment, seran bandejades per la normativa"

Bé, diguem que el país encara té una colla de mosques vironeres que s’escandalitzen quan edites una novel·la de 1906 o 1907 i no li corregeixes castellanismes o estructures que, posteriorment, seran bandejades per la normativa. Amb algú ens hi hem hagut de discutir i fins i tot vaig arribar a retirar els llibres d’una cooperativa que els distribuïa entre els seus socis. Però bé, tot plegat, no té més importància.
 

Quins han estat les aliances?

La Biblioteca Prudenci Bertrana, entre moltes altres coses, ha sigut una excusa formidable per crear un grup de treball, dirigit per Xavier Pla, amb joves filòlegs d’una vàlua immensa, com en Guillem Molla, l’Agnès Prats o la Marta Pasqual, i d’altres ja consumats, com l’August Rafanell. Des d’una punt de vista econòmic, la col·lecció ha tingut el suport tant de l’Ajuntament com de la Diputació de Girona i això ha estat clau per poder-la tirar endavant. 
 

Com veus l’estat de la cultura catalana?

"Em preocupa que no acabem de ser conscients del capital humà que estem dilapidant i de les conseqüències en termes culturals que això pot tenir a curt i mig termini"

Em pots fer una pregunta una mica més general...? No, seriosament: mira, saps què em preocupa més, de l’estat de la cultura catalana, actualment? Que tinguem, entre tots plegats, la capacitat de no desaprofitar tot el talent que tenim concentrat en joves que cada dia són menys joves, d’entre trenta i quaranta anys. Un país que tingui un Raül Garrigasait, un Joan Todó, una Maria Cabrera, una Alba Dedeu, un Joan Safont, una Anna Punsoda, un Guillem Molla, una Bel Olid, una Agnès Prats, un Ignasi Moreta, un Aniol Rafel, una Laura Huerga, una Marina Porras, un Marc Jiménez Buzzi, un Adrià Pujol (i dic, només, uns quants noms, sense cap voluntat d’exhaustivitat, que cobreixen bona part de l’activitat literària: filòlegs, traductors, escriptors, editors...) et ben asseguro que pot anar, culturalment, on li doni la gana. Jo, amb franquesa, no sé veure que en la generació dels qui ara fa trenta anys tenien trenta anys (i que és la generació que trobes fotent nosa a tot arreu) hi hagués ni una ínfima part del talent i la preparació copiosa que sé veure en tots i cadascun dels noms que acabo d’esmentar. Però, sorprenentment, cap d’ells no té ni de lluny les mateixes oportunitats que va tenir la generació anterior per desenvolupar un projecte cultural que aporti alguna cosa beneficiosa al conjunt de la nostra cultura. Em preocupa que no acabem de ser conscients del capital humà que estem dilapidant i de les conseqüències en termes culturals que això pot tenir a curt i mig termini. 
 

Entre els que has editat, quin és el llibre que et fa sentir més orgullós?

Per a un editor, els llibres són com els fills per a un pare. En principi —si més no, públicament— has de fer veure que te’ls estimes tots per igual. Però si me’n fas dir un, potser et diré Petita crònica de Stefan Zweig, que és el llibre que també ha tingut, fins ara, una millor resposta per part dels lectors. Ja l’hem hagut de reimprimir dues vegades.
 

El vostre catàleg conté noms impressionants. Què hi trobem a la línia Trivium?

"Trivium pretén posar a disposició del lector en català una sèrie de clàssics literaris que encara no havíem tingut l’oportunitat de llegir en català: Zweig, Ginzburg, Pirandello, Pessoa, Rilke..."

Trivium pretén posar a disposició del lector en català una sèrie de clàssics literaris que encara no havíem tingut l’oportunitat de llegir en català: Zweig, Ginzburg, Pirandello, Pessoa, Rilke... Però alhora hi hem inclòs algun dels nostres clàssics catalans, que em sembla que és perfectament equiparable als clàssics en qualsevol altra llengua, com Joan Maragall o Miquel Dolç.
 

I al Quadrivium?

Quadrivium és la col·lecció d’assaig, pensament, filosofia. Novament, busquem omplir buits i oferir traduccions àgils d’obres que qualsevol cultura mínimament presentable té traduïdes en la seva llengua. Dins aquesta col·lecció estic especialment satisfet d’haver pogut publicar-hi la primera traducció dels fragments i testimonis presocràtics (des de Tales fins a Demòcrit), en una traducció espectacular d’en Joan Ferrer Gràcia.
 

Quin és el teu filòsof de capçalera? Com t’agrada posicionar-te davant del món?

"Naturalment, el meu filòsof de capçalera, sóc jo mateix. No n’hi ha cap altre que m’acompanyi tant des de fa tant temps, i amb qui m’hagi discutit més"
 

Naturalment, el meu filòsof de capçalera, sóc jo mateix. No n’hi ha cap altre que m’acompanyi tant des de fa tant temps, i amb qui m’hagi discutit més. Com que al capdavall, però, tots plegats som poc originals, em deuen haver influït, i força, Agustí d’Hipona, Nietzsche, Pascal o Plató. El món em resulta meravellosament incomprensible i no sé trobar-hi gràcia filosòfica que no passi per mirar de trobar totes aquelles clivelles per les quals la realitat se’ns esmuny davant dels ulls, més que no pas proves, evidències o demostracions de cap mena. Al capdavall, tot plegat és un autèntic misteri.
 

Què llegeixes últimament?

Als editors ens passa que ens passem tot el dia llegint, però sovint tenim la sensació que no llegim gaire. Pensa que qualsevol llibre que es publiqui a Ela Geminada, jo el llegeixo entre quatre i sis vegades des que decideixo publicar-lo fins que l’envio a impremta, i després hi ha tot el que no publiques, però et llegeixes igualment. A més, sóc professor de Filosofia a la Universitat de Girona i això vol dir que preparo classes, investigo, publico i per fer tot això també he de llegir molt, però novament és un tipus de lectura molt instrumental, que sovint no t’acaba de proporcionar la sensació d’estar llegint del tot. En definitiva, que no llegeixo sempre el que voldria, ni tant com voldria. Però hi ha coses que procuro no passar-les per alt. L’últim llibre que he tancat ha sigut Els estranys, d’en Raül Garrigasait, que acaba de guanyar el Premi Llibreter. Jo, quan sigui gran, vull ser com en Raül i escriure un llibre com aquest.
 

Estàs escrivint? L’edició et deixa temps?

"Amb l’escriptura, passa força com amb la lectura. Escrivim molt, realment molt. Però és tot escriptura instrumental"

Amb l’escriptura, passa força com amb la lectura. Escrivim molt, realment molt. Però és tot escriptura instrumental. Tot i així, a mi m’agrada pensar que des d’un correu electrònic fins la llista de la compra són bons pretextos per treballar l’estil. Miro de no deixar de traduir (ara acaba de sortir la meva traducció de L’especulació immobiliària, d’Italo Calvino, a Edicions 62) i vaig prenent apunts per un llibre d’assaig, que uns bons amics editors fa temps que m’animen a tirar endavant, però la cosa avança lentament. Pensa que, a més de la universitat, l’editorial, el comissariat de l’Any Bertrana i una intensa activitat en forma de conferències, lectures, etc., tinc tres fills petits i una senyora, als quals procuro dedicar el temps que tant ells com jo mútuament ens mereixem.
 

Quines novetats d’Edicions de la Ela Geminada ens esperen?

Immediatament després de l’estiu publicarem la primera traducció de la Física d’Aristòtil, a càrrec d’en Joan Ferrer Gràcia, un traductor que és una peça clau de l’editorial, d’un valor incalculable per al nostre catàleg. També reeditarem el Josafat amb les il·lustracions d’Alfred Kubin que et comentava abans. I completarem la Biblioteca Prudenci Bertrana amb L’illa perduda i L’impenitent, novè i desè volums de la col·lecció.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: