Enrique de Castro: “L’almoina és la bufetada més gran que pot rebre una persona”

12/01/2016

Enrique de Castro (Madrid, 1943) desprèn tanta humilitat com fermesa en la defensa dels seus principis. Durant quatre dècades, va ser el capellà de la parròquia vallecana de San Carlos Borromeo, que el cardenal Rouco Varela va voler tancar el 2007. Autor de llibres com Dios es ateo, de Castro va convertir la parròquia en un aixopluc per al jovent de classe treballadora i migrant. Cedit el relleu al capellà Javier Baeza, l’avui jubilat Enrique conviu amb sis joves magribins a qui ha acollit fins que les circumstàncies millorin. El dia a dia passa entre citacions judicials i les tasques pròpies d’una llar nombrosa. Res de nou: aquest home bo i desconfiat de tot poder es manté fidel a la història de la seva vida.

Fotografies de l’entrevista: ÁLVARO MINGUITO
Fotografies de l’entrevista: ÁLVARO MINGUITO

 

Abans de ser capellà, com t’imaginaves aquesta vida?

Era una idea religiosa. En aquella època, els nostres líders no eren polítics, sinó religiosos: els sants. El meu afany era ser bo, fer coses pels altres. Se m’havia ficat al cap la idea del pare Damià amb els leprosos.

Què diries als polítics que assisteixen a missa diària o llueixen mantellina i, alhora, apliquen retallades socials que afecten les classes populars?

El mateix que a qualsevol altra persona de l’Església. Des de les àrees de poder, és molt difícil fer res evangèlic. Quan el ministre de l’Interior –que diuen que és de l’Opus Dei i que combrega cada dia– justifica la matança d’onze persones a Ceuta per culpa de les pilotes de goma disparades per la Guàrdia Civil, només puc preguntar: quina relació té aquest home amb l’evangeli? Jo penso que no en té cap, de relació, però ell es diu catòlic.

Ministres com Fernández Díaz fan mal a l’Església?

Tot fa mal. Però el que produeix més mal és el poder de la mateixa Església. En particular, el Vaticà. L’Església no hauria d’haver estat mai un poder i no pot justificar el fet que encara ho sigui. Encara que hi hagi un papa bo i amb ganes –o això sembla–, res no canvia. Com l’escàndol de la Banca Vaticana. Des d’allà dins, no s’hi pot fer res. L’Església, cal canviar-la des de baix. Si un papa arriba amb ganes d’escometre el repte, el primer que ha de fer és sortir del Vaticà. Que marxi a viure en un suburbi de Roma.

 

Quins exemples de valors cristians trobes avui dia?

Jo trauria la paraula cristians, perquè els valors no es bategen. Els valors són valors, els faci qui els faci. Durant una reunió del G-8, en una trobada de comunitats cristianes, es preguntaven: “Nosaltres, com a cristians, què hem de fer?”. I no és qüestió de posar-hi cognoms, sinó de pensar: “Nosaltres, com a persones, què hem de fer?”.

Uns altres que també bategen els valors són els nazis del col·lectiu Hogar Social Madrid, que diuen que practiquen la solidaritat, però “només amb espanyols”.

Si cal ser espanyol per rebre-la, aquesta solidaritat ja fa pudor. A la parròquia on jo he estat tants anys, la de San Carlos Borromeo d’Entrevías, ens hi aplegàvem persones de diverses religions i pregàvem juntes. Durant la celebració, uníem les nostres mans els uns amb els altres. També els ateus i els agnòstics. Pregàvem el parenostre i tothom combregava. No hi havia cristians ni jueus ni musulmans. Tothom s'aplegava al voltant de la taula de la solidaritat. Un nano em deia: “Enrique, tu saps que jo sóc musulmà, però aquesta és la meva església”. La seva fe era l’islam, però estava en una comunitat de la qual tothom podia formar part. Un altre noi, també musulmà, va preguntar a un bisbe que va visitar la parròquia: “Per què vostès, els caps de les nostres religions, ens fan creure que som enemics entre nosaltres?”.

Refaig la pregunta inicial: quins exemples de valors trobes, avui dia, que s'apropin a l’evangeli tal com tu l'entens?

Donaria exemples del món on m’he mogut durant aquests anys, de suport als joves del carrer, als immigrants i, ara, als refugiats sirians... Per a mi, acollir la gent que més ho necessitava, ja fos a cases particulars o a altres llocs, ha estat un dels valors més importants. A més, aquest suport no s’exercia de manera assistencialista i molts joves es convertien en militants de la seva pròpia causa. Avui dia, el suport contra els desnonaments o les lluites contra les retallades socials han contribuït a fer brollar valors que semblaven adormits, amagats. Ara, hi tornen a ser.

 

Tots aquests exemples provenen de la resistència al sistema.

Hi ha persones de dins el sistema que també formen part de la resistència. A la nostra societat, hi ha força exemples de Nicodem. Nicodem era un fariseu que es trobava amb Jesús d’amagat i mirava d’ajudar-lo, però sense que se n’assabentessin la resta de fariseus. És curiós, penso que, avui, s’ha identificat la lluita per la justícia amb ser un antisistema. A mi, m’han qualificat així moltes vegades. Doncs molt bé, sóc un antisistema. Però he col·laborat amb fiscals, jutges i, de vegades, fins i tot amb polítics, sempre per lluitar i denunciar situacions injustes.

D’ençà de l’any 2012, els cossos de seguretat de l’Estat han detingut 63 anarquistes arreu de l’Estat espanyol. Un veí de Vallecas, Alfon, fa més de mig any que és a la presó per participar en una vaga general. Els anomenats antisistema són els nous màrtirs?

Màrtir significa testimoni. I és clar que són testimonis. Molts són perseguits tan sols per la seva protesta. Jo he vist persones que patien canallades només per lluitar contra autèntiques injustícies, perquè els han penjat culpes de les quals no eren responsables. Durant les jornades de lluita social Rompamos el Silencio, un dia que vam okupar la Borsa, ens van detenir. Recordo que el delegat del govern a Madrid em va trucar i em va dir: “Els okupes són la kale borroka a Madrid”. I jo li vaig contestar: “Vostè ha parlat amb ells? Que no mosseguen!”. A l’Assemblea de Madrid, la directora general de Serveis Socials ens va arribar a acusar de pro etarres. Es tracta de desprestigiar qualsevol tipus de lluita. La manera és establir vincles amb alguna cosa que generi rebuig social.

L’arquebisbe Cañizares ha celebrat eucaristies per la unitat d’Espanya. Penses que Déu se les haurà escoltat?

"La unitat d’Espanya, què és això? La unitat de la gent ha d’estar basada en el respecte. Des de l’evangeli, no es pot dir que cal assolir una unitat política d’un tipus o d’un altre"

Per a mi, és un acudit. A més, Cañizares ja s’ha ridiculitzat ell mateix prou vegades. La darrera, amb el tema dels refugiats sirians, dient que no tots eren “aigua clara”. Jo puc parlar d’unitat, però tampoc batejar-la. La unitat d’Espanya, què és això? La unitat de la gent ha d’estar basada en el respecte. Des de l’evangeli, no es pot dir que cal assolir una unitat política d’un tipus o d’un altre.

Ho han repetit durant segles i encara continuen.

Depèn de quins sectors. Si parles amb membres de l’Església catalana, et parlaran de la independència. Molts dels fenòmens de lluita que vivim són provocats per la intransigència de l’adversari. Jo no prendré posició per un nacionalisme o per un altre. Aquest no és l’objecte de la meva reivindicació social, penso que hi ha moltes altres coses més importants per les quals lluitar.

L’evangeli és compatible amb el capitalisme?

"L’evangeli no és compatible amb el capitalisme i menys encara amb un capitalisme groller en què els diners tenen valor per si mateixos. Jesús ho deia molt clar"

No, en absolut. I menys encara amb un capitalisme groller, en què els diners tenen valor per si mateixos. Jesús ho deia molt clar: “No es pot servir Déu i els diners al mateix temps”. Amb què donaràs la bona nova als pobres? Amb almoina? L’almoina és la bufetada més gran que pot rebre una persona. Això no vol dir que no s’hagi d’ajudar qui calgui, però acompanyant-ho de lluita. Si jo ajudo una persona necessitada, alhora, he de denunciar la injustícia. Això no ho fan les ONG, que són corretges de transmissió dels governs. Gran part del pressupost d’una ONG es destina a la seva pròpia infraestructura o a coses pitjors. Tots els actes que va fer Jesús van acompanyats d’una denúncia. Per això el van fer fora de tot arreu. Jesús va afirmar que no es pot canviar res des del poder.

No és irònic que una figura com Jesús hagi acabat vinculada a un poder com el de l’Església?

Les temptacions que va patir Jesús al llarg de la seva vida tenen relació amb el poder. No són temptacions sexuals o d’un altre tipus. És el poder: l’econòmic, el polític, el religiós. I Jesús el rebutja, perquè el poder mai no és el mitjà per assolir l'alliberament humà.

 

Les eucaristies de San Carlos Borromeo semblen més pròpies dels quàquers (una comunitat cristiana caracteritzada per l'igualitarisme, el pacifisme, l'activisme social i l'experimentació del cristianisme primitiu) o d’un col·lectiu de militància política.

Hi ha una diferència: en un col·lectiu polític, no hi ha una autoritat; cadascú s’expressa i, després, es recullen les conclusions en una acta. En una assemblea al voltant de l’evangeli, hi ha una autoritat moral, que és l’evangeli.

Per què defenses que s’ha d’eliminar el sacerdoci?

És que no existeix. És una falsificació de l’evangeli i del Nou Testament. Jesús es va carregar els sacerdots i el temple.

Aleshores, quin sentit té continuar dins l’Església catòlica? Malgrat ser minoritaris, discursos com el teu no legitimen ni enforteixen la institució?

Pot ser. Jo m’ho he plantejat moltes vegades. Però segueixes evolucionant; cada dia descobreixes alguna cosa nova. Jo pertanyo a una família i no l’abandonaré. Trenco amb ella en molts aspectes, sens dubte. Però, per exemple, sóc espanyol i no marxo d’Espanya.

Ep, compte!

Tu ets català, molt bé (riu). Pertanyo a una Església a la qual dec molt. Per exemple, el coneixement de Jesús. Marxar? Que em facin fora. Cerco la vida de Jesús des dels inicis i arribo a la conclusió que hi ha dues esglésies: cal seguir la de Jesús o la de Constantí? Perquè el que tenim avui dia és l’Església de l’emperador Constantí, que va ser president del concili de Nicea. El dogma de la divinitat de Jesús l’imposa Constantí. Jo vaig més enllà: l’Església catòlica no és cristiana ni musulmana ni jueva. L’Església de Jesús és patrimoni de la humanitat. El poder s’ha carregat totes les revolucions. Jesús es va enfrontar a la jerarquia religiosa del seu temps i els va estampar a la cara: “Això no és així!”.

Despulles Jesús de la seva pretesa part divina.

I tant. És que és una fotesa, una bajanada, dir que Jesús és Déu per naturalesa. Què significa això? Podem dir que Jesús i Déu es troben i es fonen en l’amor. D’acord, és una manera d’expressar-ho. Però, deixem les naturaleses a banda. Jesús era un home com qualsevol de nosaltres. Una de les expressions que més he escoltat al llarg de la meva vida ha estat: “És que Jesús era Déu; així, qualsevol pot!”. Jo dic que cal baixar-lo del pedestal. A ell i a qualsevol. A mi, els sants.... Per no creure més en sants, només cal recordar San José María Escrivá de Balaguer (fundador de l'Opus Dei).

 

També defenses recuperar la fe en el seu sentit humà, no sagrat.

És que la fe és un element humà, no religiós. Creure en Déu no és fe, és creença. Fe és creure en allò que no veiem? Doncs, no. Precisament, tenir fe és creure en allò que sí que veiem. Confiar en la persona que coneixes. Un ateu pot tenir tanta fe o més que jo, que sóc creient. Un ateu que creu en la vida, en l’ésser humà, en la utopia, en la lluita o en la possibilitat de canvi té fe. I la seva fe és motor de la seva pròpia vida. A la utopia, Jesús l’anomenava el regne de Déu. Prendre junts el pa i el vi o el que hagi dut la gent. Ho celebrem els diumenges a la una de la tarda, però es pot fer un dijous al vespre en un bar o a casa xerrant i prenent una cervesa i recordant Jesús o d’altres persones que, al llarg de la història, han lluitat per la mateixa causa. No hi ha cap més misteri.

Quedarà cap misteri si es prescindeix de tot allò accessori?

Durant els primers segles de cristianisme, la gent es reunia i sabia per què ho feia. La paraula església significa comunitat. Des que l’Església és un òrgan de poder, la gent també experimenta el canvi. I, durant segles i segles, la gent s’apropava a l’Església per autèntic terror, no per compartir el pa i el vi.

A tu no t’agrada Joan Pau II, però a Polònia és tot un heroi.

Normal. Jutjar és molt difícil.

No et demano un judici, tan sols una opinió.

La tasca de Joan Pau II va ser desastrosa. Continuo pensant que va ser contrari a l’evangeli de Jesús i a la seva bona notícia. No diferencio entre bons i dolents, però sí entre els que segueixen un camí o un altre. I el camí de Jesús no és el del Vaticà. El moviment de Jesús és una taula on tothom pot seure. Això és patrimoni de la humanitat, no d’una Església.

Tornant al Vaticà: què caldria fer-hi?

"Si un papa arriba amb ganes d’escometre el repte de canviar l’Església, el primer que ha de fer és sortir del Vaticà. Que marxi a viure en un suburbi de Roma"

Que desaparegués. I que el papa se’n vagi a viure a les barraques, als barris, amb la gent. A més, Francesc fa bandera d’això, demana als capellans que surtin. Doncs, que també ho faci ell. A banda de parlar molt bé, perquè diu coses ben boniques amb un llenguatge que entén tothom, que marxi del Vaticà. Del poder, ja no n'espero res; però, si un Papa fa això, me’n vaig a veure’l allà on sigui.

Penses que existeix la salvació dins el Vaticà?

No ho sé, però no m’amoïna. No sé què és la salvació. Penso que qui cerca la vida la troba i qui cerca la mort també la troba. Són les nostres decisions, és la tria de qualsevol persona. Una noia que vivia en aquesta casa amb mi es va suïcidar una nit de cap d'any. Em va deixar una nota: “Pare (no per capellà, sinó perquè reclamava la meva paternitat), ni tu no m’has entès. Me’n vaig amb Déu, que sí que m’entén”. Això és un suïcidi o és un salt endavant encomanant-se a un déu que ella pensa que l’entendrà?

Unamuno, al seu llibre San Manuel Bueno Mártir, diu que les religions són l’únic consol davant el fet d’haver nascut per morir. Hi estàs d’acord?

Possiblement, sí. No totes les religions giren al voltant d'aquest fet, però moltes sí. Al cristianisme, tot i que en un principi no ho era, l’han convertit en una religió de mort, d'indulgències plenàries, que demana pels difunts i diu el que s’ha de fer després de viure. El cristianisme, en canvi, és un desafiament. Jesús diu: “Cap poder no us destruirà”. És l’antídot de la mort, la seva antítesi. Jesús és vida i l’Església és mort.

A Vallecas, hi ha moltes esglésies evangèliques, has tingut cap mena de contacte amb elles?

Poc, poc. He conversat amb algun pastor de les esglésies gitanes, però el que passa és que són massa religiosos. Molta lloança i molt càntic. Massa espectacle. No perquè no siguin catòlics, sinó per les maneres de fer.

Un cop vist tot el que has vist, què significa Déu per a tu ara?

Voldria trobar formulacions, una frase, però no la tinc. Per a mi, Déu és vida; no cal cercar res més. Ningú no sap què és Déu, però hi ha coses en què les persones que hi creiem coincidim: la vida, la il·lusió per viure... Diem això i tampoc no sabem del cert què vol dir.

 

-------------------------

“No hi ha atenció social sense una lluita reivindicativa”

A través de la teva vida, es poden explicar els darrers quaranta anys de lluites i reivindicacions socials a Vallecas. Ha canviat molt el panorama?

És semblant per la precarietat que hi ha: l’atur, la malnutrició infantil... Sota la dictadura, la lluita social i la política es trobaven. Avui, en canvi, la lluita social és més assistencial. Per a mi, és una degradació. No hi pot haver atenció social si no es converteix en una lluita reivindicativa.

Aviat vas ser conegut com el cura rojo de Vallecas. El 1975, vas ser torturat a Carabanchel.

Sí, em van tocar els ous; literalment. I jo era un capellà... què devien fer a la resta? He participat en campanyes de denúncia de la tortura, però no durant el franquisme, sinó en democràcia. Les nostres primeres denúncies són dels anys vuitanta.

En aquella època, vas col·laborar amb la creació de l’Assemblea de Mares contra la Droga.

Les mares arribaven d’una a una, mig amagades, assenyalades per tothom. Elles s’excusaven: “Són les males companyies”. Un dia, les vaig reunir i els vaig dir: “La mala companyia del teu fill és el fill d’aquesta, oi? Això no té sentit”. Així neix l’assemblea de mares.

L’heroïna va fer net entre el jovent. Com ho vau enfrontar a Vallecas?

L’heroïna es va carregar tot indici de protesta. Molts joves van morir i els que van viure, un cop van entrar a la droga, van deixar les altres coses. El que nosaltres plantejàvem és que es tornessin a fer militants de la seva causa. Fer que prenguessin de nou les regnes de la seva vida.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: