Erdogan aconsegueix la seva nova Turquia

Anàlisi: La victòria del ‘sí’ al referèndum dóna grans poders al president, però evidencia un país dividit i tocat per la repressió
02/05/2017

Turquia va votar sí. En el referèndum constitucional celebrat el 16 d’abril passat, un 51,4% de l’electorat va decidir abandonar el sistema parlamentari. El president serà cap de l’Estat, cap del govern i secretari general del seu partit alhora. El significat d’aquest canvi, tanmateix, va molt més enllà i suposa la consumació i la finalització d’un projecte iniciat per l’AKP i el seu líder, Recep Tayyip Erdogan, l’any 2002 i accelerat els darrers anys. Turquia ja és la nova Turquia.

Després d’aconseguir la fita d’alliberar-se de la repressió ideològica de l’Estat kemalista, el nou model ha acabat assimilant i reproduint les mateixes tàctiques antidemocràtiques del precedent. Els dies en què el país i la seva gestió eren un exemple a seguir a tot el món islàmic i les postures contràries a l’adhesió turca dins d’Europa no tenien pes han quedat enrere. Avui, a Turquia, li queda la gent refugiada per mantenir quelcom similar a la legitimitat dins d’Europa, gràcies a un acord que avergonyeix ambdues parts. En termes econòmics, la convergència entre la UE i Turquia mai no s’ha aturat, però, a nivell polític, Turquia s’allunya cada vegada més d’Occident sense tenir cap Orient on adreçar-se. L’obsessió del president Erdogan d’ocupar el lloc d’Atatürk està portant el país a l’aïllament internacional i, de manera cada cop més perillosa, a la divisió, real ja, de la societat en dos blocs, un al voltant d’ell mateix i un altre, més heterogeni però cada cop més unit, en contra seva.

L’intent de cop d’estat del 15 de juliol de 2016 ha portat a una purga de tot pensament crític 

El referèndum es va celebrar després de nou mesos ininterromputs d’estat d’excepció, sense la normalitat democràtica que requeria una decisió com aquesta. Per trobar un precedent, caldria anar al 1982, quan es va votar la Constitució actual mentre el país estava en mans dels militars. L’estat d’excepció sota el qual han viscut les zones kurdes durant dècades ja és part del dia a dia de tot Turquia. L’intent de cop d’estat del 15 de juliol de 2016 ha portat a una purga de tot pensament crític. Com a principals damnificades, trobem les persones membres i simpatitzants del moviment Hizmet, liderat per Fethullah Gülen i aliat del govern fins ben entrat l’any 2013; la política democràtica kurda, i, en tercer lloc, els grups d’esquerres i altres sectors que s’han distanciat del projecte d’Erdogan per la deriva autoritària i la pèrdua de la pluralitat que clamava defensar en el passat. El procés, a més, s’ha produït envoltat d’una arbitrarietat excessiva, ja que els acomiadaments i les detencions en molts casos han estat preventives, fet que ha generat sensació de caos i inseguretat.


Campanya decantada cap al ‘sí’

A més, la campanya, segons ha denunciat l’oposició i l’OSCE, s’ha desenvolupat en una situació de desigualtat aclaparadora. Els recursos estatals han omplert les ciutats de cartells defensant el sí. Un estudi elaborat per Iniciativa d’Unió per a la Democràcia –una organització formada per càrrecs polítics i gent activista i del món de l’acadèmia– demostra la parcialitat de la informació oferta als mitjans. De l’1 al 20 de març, recull l’estudi, es dedicaren 485 hores al sí en els debats de tertúlia política dels principals disset canals de televisió –només un d’ells públic–, mentre que el no va aparèixer tan sols durant 45,5 hores. No es va convidar cap representant del partit prokurd HPD a cap debat.

Però, aquest cop, la victòria d’Erdogan, malgrat els recursos abocats, ha estat diferent. Un sector del seu electorat i del de l’ultranacionalista MHP, també defensor del sí, han optat pel no. Istanbul i Ankara han donat l’esquena al president per primera vegada. Això sí, a l’interior i a la mar Negra, continuen mostrant la mateixa adoració per Erdogan. Per tant, és la classe mitjana i conservadora de les ciutats la que sembla distanciar-se del projecte de l’AKP, fet que pot ser clau de cara al futur. La victòria mínima del sí s’ha produït gràcies al vot estranger, mediatitzat tant a Europa com a Turquia, i al vot kurd. Sorprenentment, el percentatge de vots kurds a favor d’Erdogan ha estat molt més alt del que es preveia. De fet, les denúncies d’irregularitats, sobretot per paperetes de vot sense segell que s’han donat per vàlides en contra del que dicta el reglament, s’han concentrat a les zones kurdes.

Ara per ara, l’estat d’excepció s’ha prorrogat tres mesos i s’han produït més detencions. Erdogan podrà dissoldre el parlament quan vulgui i nomenar ministres, vicepresidents i alts càrrecs d’organismes públics. Jutjar-lo serà un procés gairebé impossible. El tema de la reinstauració de la pena de mort sortirà a debat, probablement, els propers mesos. Tot plegat incrementarà l’aïllament de Turquia, que buscarà noves aliances econòmiques i polítiques amb diferents països, més fràgils i que podran canviar en funció dels esdeveniments.

Com sempre, la més perjudicada serà la societat de Turquia –turca, kurda, aleví i àrab–, ja que conflictes externs com el de Síria o la crisi humanitària de les refugiades continuaran legitimant el govern d’un Erdogan amb poders il·limitats.

 

*Article publicat al número 430 de la Directa

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: