Éric Toussaint: "A l’esquerra li falta coratge per aplicar polítiques radicals i desobeir lleis injustes"

Doctor en Ciències Polítiques
11/07/2017

Éric Toussaint (Namur, Bèlgica, 1954) és portaveu i cofundador del Comitè per a l’Abolició dels Deutes Il·legítims (CADTM), una xarxa internacional amb comitès locals a més de trenta països que lluita per elaborar alternatives radicals contra els deutes il·legítims, tant públics com privats. Toussaint és doctor en Ciències Polítiques a les universitats de Liège i París VIII, membre d’ATTAC a França i autor de més d’una quinzena de llibres de referència sobre el deute i la crisi financera i de centenars d’articles. A més, ha estat assessor dels governs de l’Equador i Veneçuela i d’alguns ‘ajuntaments del canvi’ a l’Estat espanyol i ha coordinat la Comissió per a la Veritat sobre el Deute Públic a Grècia. El 10 de maig passat, va visitar Barcelona per participar en una xerrada organitzada pel col·lectiu Postcrash a la Universitat Pompeu Fabra.

/ FREDDY DAVIES


 

Repassant la teva trajectòria, veiem que has estat actiu a molts moviments polítics i socials. Quan vas decidir que la lluita contra l’impagament del deute era la teva causa principal?

Molt aviat. L’any 1983, a la meva ciutat, Liège, amb més de 200.000 habitants, ens vam enfrontar a un pla de retallades molt dur, que es presentava sota el pretext que era necessari per pagar el deute públic, que era enorme. En aquell moment, vam auditar el deute i vam considerar, per primer cop, que es podia qüestionar la seva legitimitat. L’any 1986, vam llançar una campanya a Liège per demanar l’impagament de part d’aquest deute il·legítim. A més, l’any 1982, molts dels països de l’anomenat tercer món ja havien viscut la crisi del deute i vam emmirallar-nos en dues figures de la política internacional per iniciar la nostra lluita: l’expresident cubà Fidel Castro, que l’any 1985 va formar un front de països del Sud contra el pagament del deute, i un dirigent africà que, aquell mateix any, va seguir el camí cubà, Thomas Sankara, de Burkina Faso. Analitzant la situació, l’any 1989, em vaig convèncer que era fonamental lluitar contra l’abolició del deute també al Nord, tot i que calia seguir prioritzant la solidaritat amb el Sud. Per això vaig participar a la fundació del Comitè per a l’Abolició dels Deutes Il·legítims l’any 1990, que en un inici es va anomenar Comitè per a l’Anul·lació del Deute del Tercer Món (CADTM).
 

Quan parles de deute il·legítim, a què et refereixes?

És un deute contractat per afavorir l’interès particular d’una minoria privilegiada contra l’interès general de la població. És a dir, pot afavorir les elits que estan al poder o els banquers responsables de la crisi financera que han estat rescatats –un rescat que provoca una explosió de deute públic, com va passar a l’Estat espanyol fa uns anys. Aquest deute també pot ser il·legal, dins el marc de contractes mastodòntics (amb guanys abusius per als prestadors o creditors), o també hi pot haver taxes d’interès o certes condicions del contracte que fan que aquest sigui nul d’acord amb l’ordenament jurídic.
 

Darrerament, des del CADTM, poseu sobre la taula una altra problemàtica a més de la del deute públic. Parleu dels efectes del deute privat: microcrèdits, deute hipotecari, deute estudiantil... Com funciona aquest tipus de deute?

"Els darrers anys, hem detectat gran quantitat de deutes il·legítims en l’àmbit privat de manera més generalitzada"

Els darrers deu anys, hem detectat de manera més generalitzada que hi ha una gran quantitat de deutes il·legítims en l’àmbit privat. En el cas dels Estats Units, va ocórrer amb la bombolla de les hipoteques subprimes (uns préstecs hipotecaris que es van concedir a persones amb un risc més elevat de morositat). Es van identificar un mínim de 500.000 contractes abusius de deute hipotecari; en alguns dels quals ni tan sols apareixia la signatura de la persona contractant perquè es van signar per telèfon i, per tant, sense lectura del contracte. La conseqüència va ser que prop de catorze milions de famílies van ser expulsades dels seus habitatges entre 2007 i l’actualitat. A l’Estat espanyol, avui dia, ja hi ha prop de 300.000 famílies desnonades. El deute estudiantil també s’afegeix a l’explosió del deute privat il·legítim, sobretot als Estats Units, el Regne Unit, el Canadà i el Japó. Coincideix que són els països on hi ha hagut les reformes neoliberals més brutals en l’àmbit educatiu, amb retallades pressupostàries i eliminació de beques, fet que ha obligat molts joves a endeutar-se per poder pagar els estudis. Als Estats Units, dos de cada tres estudiants tenen un deute mitjà de 27.000 dòlars i, al Japó, la xifra s’eleva a 30.000 dòlars per un de cada dos. Finalment, tenim un altre exemple de deute privat il·legítim en expansió: el microcrèdit. A partir de 2005, hi va haver una campanya internacional per vendre el microcrèdit. L’ONU va declarar el 2005 com l’Any Internacional del Microcrèdit; l’economista bengalí Muhammad Yunus, impulsor del microcrèdit i fundador del banc Grameen Bank, va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l’any 2006, i presidents com Zapatero, Clinton, Lula o Chirac van donar suport públicament a aquesta iniciativa. Ara, ens adonem que no és més que una trampa, un mecanisme de reproducció de la pobresa.
 

Com funciona el microcrèdit?

"El capital financer vol treure rèdit econòmic de prop de 2.000 milions de persones adultes que viuen sense compte bancari"

La majoria són contractes de 100 a 300 dòlars. En un inici, en el cas de Grameen Bank (el primer banc que concedia microcrèdits a Bangla Desh), per aconseguir un microcrèdit calia tenir l’aval d’entre 5 i 25 persones. És a dir, si la persona no podia fer front al pagament del deute, les altres ho havien de fer per ella. Ara, la persona que demana un microcrèdit de 100 dòlars pot entregar una garantia de 30 dòlars al banc per rebre els 100 (és a dir, al final, rep 70 dòlars), però paga un interès d’entre el 30% i el 50% sobre aquests 100 dòlars. Si no pot pagar, el banc es queda amb aquesta garantia de 30 dòlars. És una estafa d’una magnitud brutal. Actualment, a Bangla Desh, un país amb prop de 160 milions d’habitants, hi ha vint milions de persones que tenen microcrèdits. Si es pensa bé, és un desafiament estratègic del capital financer per treure rèdit econòmic de prop de 2.000 milions de persones adultes que viuen sense compte bancari. Ara, al voltant de 100 milions de persones tenen microcrèdits. Per al capital, entregar 200 o 300 euros a persones pobres és un crèdit molt limitat, però, finalment, el més important és la rendibilitat, que en el cas del microcrèdit se situa en un 20% o 25% de la inversió feta. Són xifres molt suculentes per a un capitalista.
 

Perquè aquestes persones arribin a demanar un microcrèdit, han fallat moltes coses abans…

Per descomptat. Hi ha hagut una degradació dels serveis públics a escala global. En moltes zones, la població camperola tenia accés a bancs públics de crèdit rural que ara han desaparegut a favor de les agències de microcrèdit. Amb la revolució verda, el camperolat s’endeuta per poder sembrar i comprar llavors i pesticides a Monsanto. Quan la collita és dolenta i no pot tornar els diners, acaba sobreendeutant-se.

/ FREDDY DAVIES


 

A més, cal no oblidar que qui més contracta microcrèdits són les dones (un 81% del total segons les estadístiques). Així doncs, finalment, són les més afectades per la pobresa.

En alguns dels teus articles, destaques l’estratègia d’ajustament estructural esglaonat (l’aplicació de retallades que perjudiquen uns sectors però no d’altres per evitar la unió de lluites) i resulta que fins i tot l’OCDE ha avalat aquesta estratègia publicant una guia perquè els governs la puguin aplicar.


El capitalisme ha perdut la por de mostrar les seves cartes?

Sí. A més, des de fa anys, el Banc Mundial publica regularment l’informe Doing Business, que inclou un rànquing en què els països amb condicions més favorables als acomiadaments massius o amb pitjors condicions per als treballadors i les treballadores tenen la puntuació més alta. És molt important que les treballadores entenguin que l’ofensiva de la patronal se sustenta en els arguments dels governs basats en la reducció de deute públic. Els portaveus del gran capital mostren una arrogància que no havien mostrat abans de la victòria electoral de Thatcher. Ara –i cada vegada més– expressen obertament els seus desitjos.
 

El tractat de lliure comerç entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP) ha quedat aturat, però el CETA (Canadà-Unió Europea) segueix endavant i, actualment, es troba en fase de ratificació. És un exemple de desig del capitalisme?

Sí. És un desafiament important. Cal lluitar contra aquests tractats perquè, si s’arriben a ratificar definitivament i s’afegeixen a d’altres tractats interns i convencions de la Unió Europea ja existents, perdrem molts drets. Són tractats que van en contra d’allò comú.
 

Vas formar part de la Comissió per a la Veritat sobre el Deute Públic a Grècia l’any 2015. Quina conclusió en vas extreure?

Vam aconsellar al govern de Tsipras que suspengués el pagament del deute i s’enfrontés als creditors amb un acte unilateral de suspensió de pagaments. Però, sota la pressió d’aquests creditors, Tsipras va adoptar una postura de capitulació, cosa que es va viure de manera molt traumàtica. Jo vivia a Atenes, en un barri popular, on es podien palpar les expectatives de la població i la seva predisposició a donar suport a un govern de ruptura, que ja s’havia manifestat al referèndum. Tot i així, amb aquest referèndum, el govern de Tsipras buscava una rendició que ja havia decidit; no estava preparat per a la seva pròpia victòria. Encara es noten els efectes d’aquesta capitulació entre la població grega.
 

Què li falta a l’esquerra europea? Per què no acaba de connectar amb la població?

"Hi ha un sector força majoritari de la població que està a favor de solucions polítiques d’esquerra radical"

Crec que li falta coratge per comprometre’s a aplicar polítiques radicals i desobeir els tractats i les lleis injustes. Syriza va guanyar les eleccions amb un compromís de ruptura amb l’austeritat. I, a molts països, hi ha un sector força majoritari de la població que està a favor de solucions polítiques d’esquerra radical. Així és com interpreto els bons resultats de Bernie Sanders als Estats Units, Jeremy Corbyn al Regne Unit, Syriza, Podemos o Mélenchon. En el cas d’aquest darrer, va estar a només dos punts de Marine Le Pen i, per tant, de passar a la segona ronda de les eleccions. I tot això ho va fer amb un discurs d’esquerres i radical, que va posar en peu de guerra alguns mitjans de comunicació. L’esquerra radical té una finestra d’oportunitat oberta que fa deu anys no existia. Si tinguéssim una esquerra radical més ofensiva, en el sentit de combativa i radical, podríem guanyar eleccions.

/ FREDDY DAVIES


 

Les esquerres s’autolimiten?

Sí. Molts dirigents i partits de l’esquerra radical, quan tenen la perspectiva d’accedir al govern, pensen que s’ha d’autolimitar el programa i intenten adaptar un discurs de realpolitik. És el cas de Podemos a l’Estat espanyol, que va anar a buscar l’electorat del PSOE amb un discurs similar. Encara tenim una finestra oberta per accedir a una sortida de justícia social i canvis estructurals a favor de les majories, però, si les majories radicals no l’aprofiten, serà l’extrema dreta qui ho farà.
 

Has assessorat els governs de Correa a l’Equador, de Chávez a Veneçuela… Creus que aquests governs llatinoamericans han tingut més voluntat política per enfrontar-se al poder?

"Per mantenir una línia de canvis profunds, l’autoorganització de la població i la pressió popular sobre els governs és fonamental"

A l’inici dels mandats, sí. En el cas de Veneçuela, durant els deu primers anys de mandat de Chávez, es van prendre decisions molt positives, igual que en el cas d’Evo Morales a Bolívia o de Rafael Correa a l’Equador. Després, han anat adoptant mesures de realpolitik, més moderades i decebedores. La lliçó que estic traient de tot això és que, durant els primers anys, és possible resistir amb polítiques de ruptura, com demostren aquests tres exemples, però, per mantenir una línia de canvis profunds, l’autoorganització de la població i la pressió popular sobre els governs és fonamental. També he de dir que, quan he assessorat aquests governs, ho he fet mantenint sempre la meva independència. Mai no he cobrat un cèntim de cap d’aquests estats; no he signat cap contracte amb ministeris ni presidents. És una regla que m’he imposat a mi mateix i amb la qual no faig cap concessió per poder mantenir el meu dret a la crítica absoluta en tot moment.
 

Els darrers anys, a l’Estat espanyol, has estat assessorant alguns dels anomenats ajuntaments del canvi en temes de deute. Analitzant les seves dinàmiques dos anys després de les eleccions, quin potencial els veus?

Tot depèn de la voluntat real d’aquests governs de fer un front municipalista contra el deute il·legítim i contra l’austeritat. Si es fa aquest front, però, és per actuar de veritat: per desobeir la llei Montoro, les polítiques de l’article 135 de la Constitució espanyola, etc. Si no s’actua, però, tot i que en aquests espais hi hagi molt potencial, moltes expectatives i gent honesta que prové dels moviments socials, no s’acaba concretant res. Si aquests ajuntaments es limiten a fer declaracions simpàtiques i millorar la transparència dels comptes públics i no s’enfronten al govern central i la lògica de l’austeritat i la privatització, provocaran desil·lusions i decepció. Per exemple, trobo que hi ha pocs casos de remunicipalització de serveis públics, un dels grans compromisos que es feia des d’aquestes formacions. Sé que no es fàcil, però, sense un enfrontament directe, no es pot avançar.
 

Passem a les eines de lluita contra el deute i les alternatives. Un mecanisme que treballeu molt és l’auditoria del deute. Quin és el potencial transformador que té una auditoria, més enllà de la voluntat de transparència?

Té un potencial enorme perquè implica involucrar la ciutadania, persones que fins llavors no s’han qüestionat la legitimitat del deute. D’aquesta manera, l’auditoria permet que les persones qüestionin la legitimitat dels actes i les polítiques dels governs quan són injustes. Començar a qüestionar la lògica de la contractació de deute ja és un acte superior de consciència. Sense que la ciutadania exerceixi un control i una pressió sobre els governs considerats amics, no es produirà un canvi real. Hi ha d’haver, doncs, forces polítiques que tinguin el coratge i la força per aplicar polítiques radicals, però encara és més important tenir una població mobilitzada, crítica i disposada a rebel·lar-se si el govern no compleix. Sense aquestes dues condicions, no hi haurà canvis estructurals i profunds.

/ FREDDY DAVIES


 

Als teus textos, assenyales diverses mesures d’esquerra radical que passen pel lideratge de l’Estat, com la nacionalització dels bancs. Però, què et sembla l’economia social i solidària com a alternativa?

"L’economia social i solidària és molt important i ens hi hem d’involucrar, però sense deixar de banda els canvis estructurals"

És fonamental que hi hagi un desenvolupament d’iniciatives locals solidàries, des de monedes locals a cooperatives de consum o treball, però l’economia social i solidària no pot arribar a un nivell d’expansió tan alt que, per contagi, provoqui un canvi real de la societat. També cal un govern disposat a prendre mesures, a canviar lleis, a canviar la Constitució, a resistir davant els tractats internacionals… Per exemple, si volem avançar cap a una transició ecològica, sobretot, cal controlar la producció energètica. Desmantellar centrals nuclears o tèrmiques implica que l’Estat prengui el control del sector energètic i el transformi en un servei públic. En el cas de la banca, ho veig similar: per enfrontar-te als grans bancs com BBVA i Santander, t’has d’enfrontar al sector bancari dominant, més enllà de desenvolupar la banca ètica. Tot això ho ha de fer un govern amb el suport popular. L’economia social i solidària és molt important i ens hi hem d’involucrar, però sense deixar de banda la lluita institucional a favor de canvis estructurals.
 

El CADTM Europa ha celebrat l’Escola d’Estiu a Namur (Bèlgica) el 30 de juny i l’1 i 2 de juliol. És la ciutat on vas néixer. Et porta algun record?

Jo vag néixer allà, però de seguida em vaig traslladar a un altre poble, Retinne, on la majoria de la població treballava a les mines de carbó. Namur és una ciutat administrativa, de classe mitjana, i el meu passat està lligat a aquesta altra ciutat, molt més popular i de la qual he après molt políticament.
 

En què consisteix aquesta Escola d’Estiu?

La Universitat d’Estiu celebrada a Namur és un moment perfecte per debatre i unir-nos. És un espai per trobar-nos, fer intercanvi d’idees i unificar lluites actuals i estratègies per acabar amb el deute públic i privat que genera el capitalisme i el seus mecanismes destructius.
 

Article publicat al número 435 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: