Es consolida el model de presó postdisciplinària

Recollim les crítiques i l’anàlisi d’educadores, entitats col·laboradores i organismes que fiscalitzen el dia a dia als centres penitenciaris
13/01/2015

El darrer terç del segle xx, el discurs que s’imposava a Europa en l’àmbit penitenciari era el que apostava per reformar la persona presa: aquest discurs correccionalista pretenia posar fi a les condicions de supermortalitat i tortura de les presons d’èpoques anteriors. A l’article ‘La presó en els nostres dies: del correccionalisme a la gestió eficaç de les poblacions tancades’ (publicat pel col·lectiu Presó = Tortura), la investigadora del sistema de justícia penal Ana G. Braga i l’antropòleg Jordi Arola expliquen que, en aquell moment, es deia que la reclusa havia de ser resocialitzada com a ciutadana, com a treballadora, com a objecte de l’assistència social, i que aquest procés s’havia de fer a la presó. D’aquesta manera, es reactivava un discurs de defensa de la necessitat i la utilitat dels centres privatius de llibertat.

La mateixa persona, instigada per mecanismes de govern, identifica i gestiona els seus comportaments considerats antisocials o criminals

Al tombant de segle, sorgeix el que Ana G. Braga i Jordi Arola anomenen presó postdisciplinària, un model que “superposa a la disciplina clàssica mecanismes potents de control, classificació i gestió de les recluses”. Així doncs, les pràctiques correccionalistes “cedeixen gairebé tot el seu espai a protocols de gestió de poblacions, control de riscs, classificació de subjectes, etc.”. La mateixa persona, instigada per mecanismes de govern, identifica i gestiona els seus comportaments considerats antisocials o criminals.

A Catalunya, la presó postdisciplinària es consolida l’any 2006, quan un nou reglament materialitza la col·laboració més estreta entre els equips tècnics dels centres, les juntes de tractament i tot un seguit d’entitats assistencials, empreses de reinserció i d’altres. “En fer permeables els murs per a certs agents socials, s’estén el control de la presó i, al temps, es diu que es conté la població que en surt. Un bon exemple d’això és el fet que un dels vincles més potenciats els darrers anys sigui entre les treballadores socials dels centres penitenciaris i les professionals de les entitats receptores, que duen a terme un nou seguiment, acompanyament i avaluació de les usuàries”.

Alt grau de reincidència

Les entitats que col·laboren amb les institucions han intentat canviar el model. La plataforma ciutadana Grup 33 demana una transformació absoluta del sistema penitenciari. “Existeixen altres models, com el de la presó de Villabona (Astúries), on la reincidència és molt baixa, al voltant del 16%, mentre que la nostra se situa en el 40,3%. Es treballa molt més amb el tercer grau i el treball comunitari i específic per a cada pres. Estem en contra d’un model universal per a tots els interns com pretén implantar el Departament de Justícia”. Marta Nomen, membre de la plataforma, afirma que “moltes de les activitats que són obligades per a les preses són molt infantils i no se les tracta com a adultes”. “A Lledoners, per sort, hem treballat amb un subdirector de tractament molt conscient de la importància de la rehabilitació, però, tot i així, sempre depèn de la funcionària de torn que et toqui. Hi ha funcionaris que fan i desfan com volen i posen mil traves per fer les activitats i seguir els tractaments”, afegeix Nomen. És l’ambient regnant a la presó: “Molts cops tothom es falta al respecte, la rehabilitació és un pur miracle”, explica la voluntària. Tot i així, es produeixen èxits, en els quals “intervenen altres factors més enllà de les teràpies, com les xarxes de suport familiar i de col·lectius i professionals que creuen en la importància de la seva tasca”.

 

Recluses de la mateixa institució

El sistema penal i el cos funcionarial que hi treballa no para de créixer. Si bé és cert que assegura possibilitats laborals, també genera frustracions i problemes de salut mental entre el personal. El director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona (UB), Iñaki Rivera, creu que seria positiu que “parlessin, sense recels, d’estrès laboral; de viure en un estat de negació constant quan han de tancar els ulls davant la barbàrie que veuen a diari en tornar a casa amb la família, que també es va deteriorant”.

A parer del professor, les patologies del personal treballador s’accentuen a mesura que passa el temps: “És fals pensar que simplement són sàdics: et poden enfonsar molt i et poden ajudar molt. Qualsevol pres sempre recorda determinats funcionaris que l’han ajudat en algun moment”. El problema és que, amb els anys, el deteriorament i els nivells de corporativisme també creixen, amb malentesos i qüestions silenciades pel temor de represàlies i amenaces directes. Rivera, en contacte amb algunes persones funcionàries, explica que algunes, en privat, han reconegut fets com l’objectiu de desprestigiar la feina de l’OSPDH o de vetar-los l’entrada a la presó de Quatre Camins. Segons l’acadèmic, no hi ha una consciència que les treballadores són preses de la seva mateixa institució, de les seves xarxes i les seves pors.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: