Espais olímpics, espais morts

En el vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, l’autora evoca els seus origens i agents, es fa ressò de la petjada d'altres edicions i de les negatives de Roma i Barcelona a repetir com a amfitriones d’un macroesdeveniment controvertit
16/05/2017

El 15 de març passat, la Comissió del Consell Municipal de l’Ajuntament de Barcelona va confirmar que la ciutat no acollirà els Jocs d’Hivern de 2026, tot i que no s’ha descartat plantejar-ho de nou en un futur i, per tant, la possibilitat de tornar a convertir Barcelona en una ciutat olímpica resta oberta. De moment, però, la negativa és una mostra més que cada vegada hi ha més ciutadans, ciutats, regions, col·lectius, grups polítics i, fins i tot, estats que pensen que ser el país amfitrió dels Jocs Olímpics no val la pena.

/ Ruth Molas

 


Sense anar massa lluny, l’alcaldessa de Roma, Virginia Raggi, el setembre passat, va donar el no definitiu a la celebració dels Jocs Olímpics de 2024 a la capital italiana. El motiu de la decisió, molt discutida, van ser els 13.000 milions d’euros que encara no s’han pagat dels préstecs que van caldre per celebrar els jocs anteriors, l’any 1960. L’any passat, a Rio de Janeiro, tot i que finalment s’hi va celebrar l’esdeveniment, hores abans que la torxa olímpica entrés a l’estadi de Maracaná, la ciutat carioca es va convertir en escenari de manifestacions per protestar pel col·lapse social que està patint el país. Ara, sabem que, fa vint-i-cinc anys, la Barcelona de 1992 no s’imaginava –o sí– els desastres que comportaria la preparació de la candidatura dels Jocs Olímpics pels barcelonins, uns desastres dels quals només ara ens estem fem ressò i que van suposar rescats econòmics i retallades de drets socials. Contràriament, les notícies sobre l’èxit internacional de l’operació Barcelona 92 van arribar tan lluny que van acabar interessant als mateixos barcelonins.

Dividida en projectes, Barcelona va ser repartida entre diversos arquitectes, que tenien la missió de crear una nova imatge prou seductora per, posteriorment, ser explotada

També sabem que els jocs de la XXV Olimpíada, amb l’objectiu de donar una imatge de modernització i promoció internacional a la Ciutat Comtal, es varen associar estretament a l’especulació urbanística i financera i a un fort control social, ara simbòlic ara securitari. Per configurar la desfasada ciutat industrial en l’actual ciutat seu turística-comercial de reconeixement internacional, ha calgut abandonar-se a un intens frenesí urbanístic, iniciat anys abans de la inauguració oficial dels jocs. Concretament, quan l’exalcalde Narcís Serra i l’arquitecte Oriol Bohigas flirtejaven amb el llavors president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, sobre la possibilitat de posar en marxa la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics. L’esdeveniment funcionaria com a pretext per a la gran transformació urbana i arquitectònica que tenien al cap per a la ciutat de Barcelona; una operació de sargit allà on presentava les pitjors costures. Gràcies a aquestes trifulgues, la reforma urbana trobaria el recurs pels pressupostos en l’adjudicació dels Jocs Olímpics de l’any 1992. Posteriorment, amb l’arribada a l’alcaldia de Pasqual Maragall l’any 1982, el projecte de transformació urbanística gestat amb Serra i sostingut pel COI va créixer amb més força fins a la seva perpetuació. Des de llavors, Barcelona serà coneguda i reconeguda sobretot pel seu valor urbanístic i arquitectònic, grans actius de la promoció econòmica, cultural i internacional de la ciutat. Dividida en projectes, Barcelona va ser repartida entre diversos arquitectes, que tenien la missió de crear una imatge prou seductora per poder ser explotada posteriorment pels seus gestors.

La Barcelona preolímpica destil·lava tints d’arquitecturisme. Només cal observar l’anella olímpica: Bofill, Calatrava, Miyawaki, Arata Isozaki, etc., van ser els grans arquitectes estrella, els autors de la configuració d’una gran esplanada que, actualment, només s’arriba a omplir de gent quan aplega concerts o curses. La resta del temps, hi ronden quatre turistes perduts que busquen l’admirat Jardí Botànic. O bé l’actual Nova Icària, nomenclatura que amaga el cinisme d’unes obres que van tallar de soca-rel tota la vida que lluïa als antics barris industrials i de barraques. Aquest cop, el pastís va ser repartit exclusivament per arquitectes amb possessió d’un premi FAD d’arquitectura. Viaplana, Piñón, Siza, Correa, Bofill i Miralles, entre altres, van ser els escollits per dur a terme una intervenció que va suposar l’expulsió de tot allò –o de tots aquells– que no fos pertinent en un espai públic de qualitat. A hores d’ara, sabem que la Vila Olímpica o Nova Icària són l’antibarri, un lloc de trànsit on allò urbà no troba cap al·licient per desplegar-se.

I què podem dir de l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron, també configurada per projectes d’arquitectes reconeguts com el tàndem Espinet/Ubach, Tusquets, Ferrater, Sunyer, Miralles i Pinós, etc. Aquests últims –a qui, en ple any olímpic, l’Ajuntament va distingir amb el premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura– són responsables de l’antiga instal·lació de Tir amb Arc (1991). Un complex creatiu, bell i singular de formigó amb lluernes que actualment es troba desmuntat i apilat entre esbarzers a un costat del lateral de les instal·lacions esportives.

No són res nou, les grans regeneracions urbanes de les ciutats que aspiren a ser mereixedores d’uns Jocs Olímpics. Tampoc no ho és que les transformacions urbanístiques, l’impuls de l’esport o el creixement del turisme vulguin ser supeditats a la preocupació pel cost econòmic i per l’ús de les grans instal·lacions. Pocs mesos després, escenaris importants dels Jocs de Rio de Janeiro estan abandonats, la mateixa situació viscuda a Sotxi 2014, Atenes 2004 o Sarajevo 1984, on hi ha autèntiques runes olímpiques. Un estudi de la universitat d’Oxford publicat el juliol de l’any passat situa els Jocs Olímpics de Barcelona en un 266% de sobrecostos respecte a les previsions inicials i els assenyala com els tercers més cars de la història olímpica.

Aquest juliol són les noces de plata del suïcidi financer i social a què es va sotmetre Barcelona per estar en condicions d’organitzar i celebrar els jocs de la XXV Olimpíada. Evidentment, no tenim res a celebrar. Tot va ser una il·lusió per generar espais públics de qualitat –no menys il·lusoris– que han esdevingut espais morts.

 

*Article publicat al número 431 de la Directa.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: