Impressions

Euro: restricció externa, crisi financera

20/03/2017

L'euro representa una restricció exterior per als països que l'utilitzen, i ha provocat una distribució de la renda a favor dels beneficis, mitjançant la reducció salarial, la disciplina sindical i la indisciplina dels mercats financers.

La distribució de la renda i la riquesa -tant entre els països com a l'interior d'un país determinat- és sempre el resultat d'un conflicte entre les classes socials, a partir de les relacions socials que s'estableixen en un determinat sistema (o mode) de producció. I no hi ha cap evidència empírica (més aviat el contrari) que en un món com el de l'euro, amb unes regles fixades de política econòmica (monetària, fiscal, salarial o qualsevol altra), aquest conflicte pugui estar més equilibrat, ja que, de fet, les regles són definides normalment per les classes socials dominants.

La moneda única ha estat un projecte polític neoliberal que ha triomfat ja que ha desmantellat la societat del benestar mentre que era incapaç d'avançar en el projecte federal europeu

La moneda única ha estat un projecte polític neoliberal que ha triomfat ja que ha desmantellat la societat del benestar mentre que era incapaç d'avançar en el projecte federal europeu. La convergència nominal entre els països està pensada per reprimir el paper de l'estat en els països indisciplinats del sud. El deute privat es converteix en deute públic que, d'altra banda, no es permet que els països perifèrics el puguin convertir en multilateral.

La lògica de la restricció externa és que la moneda única, o sigui la integració financera, forci els estats membres al sound money, sound finances, que depèn d'un Banc Central Europeu (BCE) burocràtic i que no ha escollit ningú, amb les conseqüències adverses que això suposa per a la democràcia.

Alguns van dir (i encara diuen) que la moneda única ens protegiria perquè ens faria més forts, ja que la moneda seria més forta. Però una moneda revaluada fa perdre competitivitat, i per això, en determinats moments, s'ha intentat debilitar l'euro per esdevenir més competitius.

Amb l'euro s'intenta una integració financera dels països que en formen part en un context de liberalització i desregulació financera extrema

D'altra banda, amb el tipus de canvi fix, que representa l'euro, s'ha produït una certa guerra de monedes per tal de preservar el valor de l'euro. Per tant, la moneda única, que ens hauria d'haver salvat d'aquesta lluita entre monedes, ja que teòricament hauria d'haver permès la disminució dels desequilibris entre països, sembla que ha donat lloc justament a l'efecte contrari.

Amb l'euro s'intenta una integració financera dels països que en formen part en un context de liberalització i desregulació financera extrema. A l'article 63.1 del Tractat de Lisboa es diu explícitament que: "En el marc de les disposicions d’aquest capítol, resten prohibides totes les restriccions als moviments de capitals entre estats membres i entre estats membres i països tercers". I això ha propiciat la indisciplina financera en contra del que, teòricament, es pretenia.

Efectivament, la integració financera facilita la transferència de capitals entre els països i el tipus d'interès era massa baix als països del sud on es podien obtenir crèdits molt barats -una situació que ja interessava als països del nord, que així s'asseguraven una demanda pels seus productes-. I això va portar a un endeutament excessiu de les famílies i les empreses d'aquestes països que rebien crèdits -a vegades donats de forma irresponsable- dels bancs dels països del nord. La conseqüència era que els agents privats podien abusar dels crèdits per gastar i el sector públic utilitzava el crèdit per posposar algunes reformes que haurien estat necessàries, però que podien ser impopulars.

Les elits dels països del nord, en una posició supremacista i racista, diuen que els problemes de l'euro són degut a què els ciutadans dels països del sud són ganduls, poc productius i corruptes

Amb aquesta promoció inadequada i massa arriscada de l'endeutament privat (i públic) en els països perifèrics del sud es promovia una indisciplina financera que posteriorment va donar lloc a una greu crisi del deute, principalment del sector privat i, per tant, a una més important indisciplina financera.

La viabilitat política de l'euro es basa en dues mentides populistes. Les elits dels països del sud diuen que l'euro permetrà que els seus països febles ja no patiran més crisis greus, que la gent serà més rica i que els ajudarà a fer les reformes que necessiten. Però avui ja sabem, per l'experiència empírica i històrica, que això no ha estat així, ni hi ha cap racionalitat econòmica que faci pensar que serà així en el futur. Les elits dels països del nord, en una posició supremacista i racista, diuen que els problemes de l'euro són degut a què els ciutadans dels països del sud són ganduls, poc productius i corruptes.

Un projecte, el de la unió econòmica i monetària i l'euro, que va començar quan el principal problema econòmic era la inflació i en plena guerra freda, ja no serveix en un món on el principal problema econòmic és la deflació i el que s'anomenava l'imperi del mal sembla que ha passat a la història o almenys es troba en estat d'hibernació.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: