Economia

Europa, unida pel comerç d'armes

La incapacitat de la Unió Europea per aplicar una política clara en matèria de drets humans contrasta amb la creixent cooperació en la producció militar i l'augment de les vendes d'armament
Durant l'última dècada, les transferències d'armes des de l'Estat espanyol s'han multiplicat per deu
Rubèn Chavarria
16/10/2015

Tot i ser pionera a l'hora de regular les exportacions d'armament, la Unió Europea continua sense exigir condicions estrictes que obliguin els estats a responsabilitzar-se de les conseqüències del comerç d'armes. Des del primer Codi de Conducta de 1998 fins a arribar a l'actual Tractat de Comerç d'Armes, les instruccions, sobre el paper, han estat clares: el país exportador té la responsabilitat de verificar el destí final de les armes i de comprovar que qui les rep respecta el Dret Internacional Humanitari i els tractats de drets humans. Però les armes "no només són un negoci, també són fitxes d'escacs per influir a les zones on es fan arribar”, afirma Tica Font, directora de l'Institut Català Internacional per la Pau i membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

Segons Font, on sí que s'ha avançat en la integració europea és a l'hora d'unificar el mercat i la indústria d'armament: “Era una necessitat des de finals dels anys 80, a causa de l'augment de les intervencions militars a l'exterior, per poder competir en el mercat amb la indústria dels Estats Units i per facilitar les operacions conjuntes de l'OTAN".

L'Agència Europea d'Armament ha coordinat projectes d'armament comuns i consorcis de producció de tipus concrets d'armes com l'avió de combat F2000

L'Agència Europea d'Armament ha coordinat projectes d'armaments comuns i consorcis de producció de tipus concrets d'armes -“com l'avió de combat F2000, dissenyat per competir amb l'F16 dels EUA”, explica Font- i ha reforçat la unió militar de la Unió per l'est, on hi ha un gran mercat intern amb “bons compradors, com Polònia o la República Txeca, que necessiten renovar els seus exèrcits”. De fet, segons xifres del Centre Delàs, “entre el 51% i el 57% de les exportacions espanyoles són a la mateixa UE” i l'any passat van augmentar més de 400 milions d'euros.

Segons l'últim informe anual de l'Stockholm International Peace Research Institute (SiPRI), els quatre principals exportadors europeus -Alemanya, França, el Regne Unit i l'Estat espanyol-, que se situen entre els deu primers del rànquing mundial, també formen part d'una de les deu empreses armamentístiques amb més volum de producció del món, la paneuropea EADS, rebatejada com a Airbus Group.

Negoci multiplicat per deu en deu anys

A l'Estat espanyol, les últimes dades presentades al Congrés per la Secretaria d'Estat de Comerç demostren l'augment de la indústria armamentística. Entre l'última legislatura (2008-2011) i l'actual, les transferències dutes a terme han augmentat més d'un 50%. En un any, de 2012 a 2013, es van duplicar: de 1.953 milions d'euros a més de 3.900. Durant l'última dècada, s'han multiplicat per deu.

Que les armes són un negoci no només ho exemplifiquen les xifres: també el fet que les decisions en aquest àmbit les prengui, en secret, una Junta Interministerial (JIMDU) controlada pel Ministeri d'Economia, amb representació minoritària de Presidència, Acció Exterior, Defensa, la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil. El paper del govern, segons Tica Font, “és el d'un agent comercial”. El ministre de defensa, Pedro Morenés, conegut pels seus vincles amb la indústria armamentística “està al servei de les empreses perquè el negoci vagi a l'alça”.

El 2012, el Ministeri de Defensa ja va reforçar aquest rol de representant directe de la indústria i d'intermediari amb els estats clients aprovant un decret llei motivat per l'interès de l'Aràbia Saudita d'adquirir carros de combat Leopard, un paper que, en paraules del Centre Delàs, converteix el govern “en un traficant d'armes”.

Conseqüències directes i indirectes

Aquestes garanties legals, en molts casos, no es compleixen quan analitzem l'altra cara del comerç d'armes, la de la població dels països receptors. Segons Amnistia Internacional, el Tractat de Comerç d'Armes, en vigor des de fa més de nou mesos, “obliga tots els governs a avaluar el risc de transferir armes, municions o components a països on puguin ser utilitzats per cometre o facilitar greus violacions del dret internacional humanitari i dels drets humans.” Si aquest risc és real i “no es pot mitigar”, la transferència d'armament no es pot dur a terme. Però, segons uns dels seus investigadors, l'analista de comerç d'armes Alberto Estévez, “sovint, la informació oficial no permet saber amb exactitud el tipus de producte exportat en tots els casos” ni, especialment, “qui és l'usuari final que rep les armes i quin és l'ús final que se'n fa”.

 

A molts dels estats compradors directes de la indústria espanyola, com Egipte, Bahrain o la mateixa Aràbia Saudita, la repressió interna i les violacions de drets humans contra la població civil són constants / Rubèn Chavarria

Al seu últim informe, Armas Marca España: más vale prevenir que matar, Amnistia Internacional, la Fundació per la Pau, Greenpeace i Intermón Oxfam afirmen que, tot i haver detectat avenços en la qualitat de les dades aportades, la informació disponible tampoc “no permet que es pugui fer rendir comptes a qui ven les armes”.

A molts dels estats compradors directes de la indústria espanyola, com Egipte, Bahrain o l'Aràbia Saudita, la repressió interna i les violacions de drets humans contra la població civil són constants

A molts dels estats compradors directes de la indústria espanyola, com Egipte, Bahrain o la mateixa Aràbia Saudita, la repressió interna i les violacions de drets humans contra la població civil són constants. El govern espanyol va suspendre les llicències d'exportació a Egipte després del cop d'estat contra el president Mohamed Mursi i, des de llavors, ha negat que s'hi hagi destinat cap “equipament militar que pogués ser utilitzat per la repressió interna”. Malgrat tot, el 2014, s'hi van destinar més de 100 milions d'euros en armament, que, segons l'informe, “podria ser utilitzat en la repressió de protestes i per cometre greus violacions de drets humans”.

En el cas de l'Aràbia Saudita, “el grau de transparència dels informes sobre exportació d'armes espanyoles”, afirmen les organitzacions, “no permet saber si (els quasi 300 milions d'euros en avions, municions, bombes, torpedes i míssils exportats per l'Estat espanyol, tant el 2014 com altres anys) han sigut o estan sent utilitzats per les forces armades saudites i per la resta de països de la coalició que lideren en els atacs aeris al Iemen”. Tampoc no és possible saber amb certesa, denuncia Alberto Estévez, si el que vens a l'Aràbia Saudita pot acabar arribant a tercers països en conflicte, com Síria. Estévez recorda casos com el de Líbia, on “les armes que s'hi van enviar durant anys han acabat repartides per tot el Sahel”, inclosos Egipte, Nigèria, Somàlia, Mali el Sudan del Sud o l'Iraq, un país en conflicte i sumit en una greu crisi humanitària, “on el govern espanyol també ha autoritzat la venda de material de defensa”.

Assenyalar responsables

L'investigador de l'Institut Català Internacional per la Pau Javier Alcalde assegura que trobar la relació directa entre qui ven i qui acaba rebent les armes no és fàcil “perquè, sovint, es venen legalment a països que no en són els usuaris finals. I encara no disposem de mecanismes de traçabilitat prou bons perquè ens permetin veure tot el recorregut”.

"Encara no sabem si totes les armes que es fabriquen estan marcades, els arxius de llicències concedides i executades no sempre són complets"

Tot i afirmar que s'ha avançat molt els darrers vint anys, Alcalde explica que “encara no sabem si totes les armes que es fabriquen estan marcades; els arxius de llicències concedides i executades no sempre són complets i, sobretot, en el cas de la desviació de les armes a tercers o quarts països, els països intermediaris han de cooperar proveint informació i no sempre ho fan”.

La prova de la República Centre-africana

El cas de la República Centreafricana (RCA) és, potser, el que demostra més clarament les conseqüències del funcionament impune del comerç d'armes. Les evidències recollides per l'organització Conflict Armament Research (CAR), van demostrar que “armes i municions fabricades al Sudan, la Xina i diversos països d'Europa com la República Txeca, el Regne Unit, Alemanya, Itàlia i Espanya van ser introduïdes de contraban al país des del Camerun” i van alimentar el conflicte d'una població que, des de 2013, pateix “crims de guerra, homicidis, mutilacions, segrestos, reclutament de criatures soldats i desplaçaments forçats”, segons Amnistia Internacional. La munició espanyola havia estat fabricada per l'empresa Nobel Sport España, exportada al Camerun el 2014 i “desviada a la RCA per acabar a mans de les milícies antiBalaka”.

Malgrat que el Tractat de Comerç d'Armes especifica que els estats firmants haurien de tenir arxius de les exportacions i les importacions d'armament i del seu trànsit durant deu anys, segons Alcalde, “en aquest punt, el tractat no millora res perquè no hi obliga, sinó que ho recomana i fa servir construccions verbals com haurien de”.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: