Llibertats

"Far de llibertats que il·lumina el món": el País Valencià i la Revolució Social

La resposta al colp d'estat feixista de 1936 al País Valencià fou un esdeveniment històric sense precedents, en el qual les dones tingueren un paper central i les col·lectivitzacions van constituir l'expressió més clara dels canvis revolucionaris
Tres dones amb el puny alçat el mes de juny de 1937 a València
Gerda Taro

"La vostra revolució destruirà per sempre (la idea) que l'anarquisme és sinònim de caos". Aquestes foren les paraules d'Emma Goldman mentre passejava per les col·lectivitats agrícoles de la Revolució Social. Per a l'anarquista, el 1936 de l'Estat espanyol va ser "la seua hora més solemne" i en la seua visita a València durant la Guerra Civil va descriure un exemple de col·lectivització d'un monestir convertit en una fàbrica cooperativa. El taller no només basava la seua producció en l'acord voluntari, sinó que també pretenia crear un lloc per a la vida física i cultural de les persones que hi treballaven (disposaven d'infermeria, sala de conferències, biblioteca o sala de lectura).

Davant l'enfonsament de l'Estat republicà, la fugida de propietaris i continuant la tradició insurreccional dels anys anteriors, es va desencadenar una revolució espontània, plural i descentralitzada en diversos àmbits

Aquest és només un exemple d'una transformació social, política i econòmica que no tenia precedents al País Valencià i a les zones on la revolta militar no va triomfar. Davant l'enfonsament de l'Estat republicà, la fugida de propietaris i continuant la tradició insurreccional dels anys anteriors, es va desencadenar una revolució espontània, plural i descentralitzada en diversos àmbits. Les col·lectivitzacions en l'agricultura, la indústria o els serveis van constituir l'expressió més clara dels canvis revolucionaris i van ser significatives en totes les seues modalitats arreu dels Països Catalans.

L'estiu del 1936, "el curt estiu de l'anarquia", havia esdevingut després del fracàs del colp d'estat de juliol. Al País Valencià, el front havia quedat lluny i s'obria un escenari de ruptura inèdit. La ciutat de València bullia d'activitat. Es podien veure amunt i avall vehicles pintats amb consignes i inicials d'organitzacions, controls de milicians, oficines de reclutament o parets plenes de cartells polítics (molts dels quals realitzats per autors valencians com Artur i Vicent Ballester, Manuel Monleón o Josep Renau). Moltes esglésies s'havien cremat, tancat o transformat en diferents espais d'ús social. A la porta d'algunes d'elles, es podia veure a un milicià fent guàrdia emprant de garita un confessionari. La catedral de València es va convertir en un gran magatzem. Pisos particulars i edificis, cedits o abandonats per persones de dretes, van ser confiscats o convertits en seus de comités, associacions o sindicats. Tendes, fàbriques i serveis anunciaven que s'havien socialitzat o col·lectivitzat. La revolució havia arribat.

Carrer Metal·lúrgia (actual Cavallers) amb cartells anarquistes durant el congrés de la FIJL


A més a més, al País Valencià es van donar proclamacions del comunisme llibertari en municipis com l'Alcora, Alfara del Patriarca, Bugarra, Llombai o Pedralba, nuclis on la pràctica anarquista havia calat més profundament (de fet, en alguns d'ells ja s'havia declarat abans el comunisme llibertari). Els comités locals van organitzar l'explotació col·lectiva de la terra, però també van abolir els diners i el comerç privat, van implantar els salaris familiars i van crear serveis totalment gratuïts com l'habitatge, l'aigua, la llum, l'assistència mèdica i l'ensenyament, entre altres.

Quan València es va convertir en capital de la República el 6-7 de novembre del 1936, una gran part de les indústries, dels serveis municipals i dels subministraments bàsics de la ciutat estaven socialitzats

Una de les pràctiques revolucionàries més comunes van ser les col·lectivitzacions, com les de Castelló del sector metal·lúrgic local, que es van estendre després a àmbits com la construcció i la fusta. A València capital, la indústria de la construcció, la de la fusta, la química i la Unió Naval de Llevant, així com els transports públics, els espectacles, l'aigua, l'electricitat i el gas foren col·lectivitzats. També empreses tèxtils, del marbre o de la pedra van passar a ser gestionades per les treballadores. Així doncs, quan la ciutat es va convertir en capital de la República el 6-7 de novembre del 1936, una gran part de les indústries, dels serveis municipals i dels subministraments bàsics de la ciutat estaven socialitzats. Altres localitats com Gandia o Ontinyent, també van col·lectivitzar moltes de les seues indústries i dels seus serveis, com es pot veure als treballs d'Antonio Calzado. A Alacant, el control obrer va afectar l'aigua, el gas i l'electricitat, els tramvies, els autobusos i indústries com la conservera, la del vestit, la construcció, la fornera o la metal·lúrgica, com ha estudiat Javier Navarro.

En l'àmbit agrícola, segons dades d'Aurora Bosch, es van formar al País Valencià tres-centes cinquanta-tres col·lectivitats de terres. La majoria van ser organitzades per la CNT i per diferents comités locals, altres, per UGT i de manera mixta per UGT-CNT. A partir d'aquestes iniciatives van nàixer nous organismes de gestió revolucionària. Per iniciativa de la CNT, el setembre de 1936 es va crear el CLUEA (Consell Llevantí Unificat d'Exportació d'Agres), que comptava amb més de tres-cents comités locals i que, malgrat els problemes bèl·lics, de bloqueig estatal, de finançament i de transport, va aconseguir exportar al voltant de cinc-centes trenta mil tones de taronges a l'estranger durant la campanya de 1936-1937.

Carrer de la Pau de València amb la seu de la FIJL, de l'AMA i la Casa de la Cultura


En la ciutat de València es va constituir un nou poder revolucionari: el Comité Executiu Popular (CEP). Creat el 22 de juliol de 1936, va assumir de facto les competències del govern de la ciutat. El CEP de València va acollir iniciatives innovadores com el Comité Executiu d'Espectacles Públics (CEEP). Aquest va coordinar l'activitat teatral, cinematogràfica i musical en la ciutat intentant promocionar el seu contingut revolucionari. A més a més, a partir de febrer de 1937 i fins a la fi de la guerra, l'alcalde seria Domènec Torres (CNT). D'altra banda, els canvis de noms dels carrers de València foren una expressió gràfica del nou període revolucionari encetat al juliol de 1936. El carrer del Clergat s'havia convertit en el carrer del Front Popular, el carrer Cavallers en Metal·lúrgia, l'antic Comte Salvatierra carrer Salvador Seguí, la Gran Via Marqués del Túria s'havia convertit en la Gran Via Buenaventura Durruti, el de les Monges en carrer Federica Montseny i l'antic carrer Trinquet de Cavallers s'anomenaria carrer Pancho Villa.

El triomf de tendències centralistes, estatalistes i militaritzants, el reforç de posicions individualistes i la progressiva marginació de la CNT, van debilitar les pràctiques revolucionàries

Tanmateix, el procés revolucionari va començar a reduir la seua intensitat entre finals de 1936 i la primera meitat de 1937. El triomf de tendències centralistes, estatalistes i militaritzants, a més del reforç de posicions individualistes i la progressiva marginació de la CNT, van debilitar les pràctiques revolucionàries.

En definitiva, tot i que aquest episodi ha estat desnonat de la història més enllà d'algunes investigadores, de militants, de moviments socials i de les universitats, la revolució social desencadenada al País Valencià al juliol de 1936 fou un esdeveniment històric sense precedents, en el que les dones tingueren un paper central, a través d'organitzacions femenines i anarquistes com Mujeres Libres. Nombroses persones van escriure sobre aquesta revolució social. Relataren com la ciutat estava "completament controlada per la federació anarquista" (segons el cònsol britànic William John Sullivan) o com "multituds d'obrers amb fusells passejaven pels carrers" (en paraules de Ksawery Pruszynski). Per a Gonçal Castelló, "per tot arreu havia [...] locals requisats", "no es veia ni una corbata ni un barret" i el "procés revolucionari [...] abastava tots els estaments" trencant "els lligams amb la vida ordenada i burgesa d'abans". Com va escriure Eduard Buil l'estiu de 1937 en la revista Adelante, una València (i un País Valencià) "far de llibertats que il·lumina el món".

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: