Fer del teatre una experiència comunitària

‘El mercado es más libre que tú’, una proposta contra el TTIP, és l’obra més recent de la companyia dramatúrgica A tiro hecho, establerta a València
22/03/2016

Carla Chillida i Elias Taño són les dues potències que es van vincular per crear la companyia de teatre valenciana A tiro hecho. El seu últim treball, El mercado es más libre que tú, es va estrenar el desembre passat i ja s’ha tornat a programar a València i a Madrid amb èxit de crítica i públic. Mentre les entrevistem, alternen les veus pròpies, les col·lectives i les referències que obren mons possibles. La seva aposta passa per dessacralitzar el text. I per convertir el teatre en una veu col·lectiva, en un espill de la varietat de vides que habiten dintre el moviment social que s’oposa al TTIP (Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió, per les seues sigles en anglés).

Una representació al Teatro del Barrio (Madrid) / Danslug Torres i Bruno Marín


El mercado es más libre que tú s’inicia amb una escena de trànsit en un mercat de carrer ple de mercaderies a preu popular. És una evident crítica als conceptes de mercat i de neoliberalisme. Les actrius de la companyia es mouen entre la gent fins que la llum va minvant i comença la música. A partir d’aquí i amb el treball en directe del músic Don Rogelio (Tumba swing), es va aixecant una contrahistòria del neoliberalisme i de la construcció cultural i política de l’actual idea d’Europa. Al centre, s’hi alternen els cossos de Carla, Paula, Marga i Yamira, mentre els visuals d’Elias complementen la construcció multisensorial de l’obra.

Amb el seu darrer muntatge, A tiro hecho critica els conceptes de mercat i neoliberalisme tot aixcant una contrahistòria de la construcció europea

El ritme de l’obra és volgudament precipitat, propi de la música rock. S’alternen els estímuls visuals i la ironia dels textos de Miguel Brieva. La música en directe i els cossos en moviment complementen el quadre: “És el ritme del capitalisme. Va cap endavant i, si et perds, ningú para. No hi ha qui mire enrere”, diuen. Aquesta acceleració brutal esdevé poesia en una escena que simbolitza les paranoies esquizofrèniques del consumisme i les pressions sobre el cos. “Hem volgut afrontar el tema des de la sàtira, ens hem impregnat del que significa una societat capitalista: aqueix ritme de la publicitat, els gags, els vídeos de Youtube, el fet d’usar i tirar, el lliure comerç. La gent reconeix el ritme i veu l’absurd de la societat. Es tracta de ficar sàtira per evidenciar tot aqueix món on vivim”, expliquen.

Col·lectiu A tiro hecho


“Els processos, per a nosaltres, són un procés d’autoaprenentatge molt gran”, afirmen les membres del col·lectiu. I així, pel que fa al TTIP, també es tracta de camins “que són durs d’assumir, que no són fàcils perquè remouen les bases on ens hem educat”. El que significa el TTIP no és altra cosa que “la dominació des d’un context capitalista sobre les formes de vida; la culturització de l’imperialisme; som poc conscients que això ocorre i que la idea d’Europa va ser creada a partir d’una base cultural i econòmica nord-americana”.

A través del dinamisme actoral i de la música, les autores volen reproduir el ritme d’un capitalisme que “va cap endavant i, si et perds, ningú no para. No hi ha qui mire enrere”

Amb sols cinc anys d’existència, la companyia ja ha muntat quatre obres diferents. Totes elles parteixen de la potència quotidiana per poetitzar la vida, els objectes més petits convertits en símbols de lluita. A la primera obra, No te Salves, es recuperava la poesia i la vida de Mario Benedetti per acompanyar-la de música i ball. A Ladran luego cabalgamos, es posava en escena una acampada salpebrada de memòries i de referents revolucionaris del segle passat. Donde las papas queman oferia una conversa musical, a ritme de cançó d’autor, entre Victor Jara i Violeta Parra. A tiro hecho va presentar aquest muntatge en una intensa gira per sales i festivals de carrer a Xile. I és justament dels països del Sud d’on han aprés el que pot significar el teatre com a espectacle públic, popular i amb vocació transformadora.

––––––––––––––––––––––––


"Estem en el món de l’activisme i intentem sumar"


Com arriba ‘El mercado es más libre que tu’?

A tiro hecho: El projecte sorgeix perquè una activista d’ATTAC havia vist el nostre treball i ens va plantejar fer una obra contra el TTIP. Ella ens va plantejar açò fa un any, per a un congrés que s’havia de fer a París el mes següent d’haver-nos escrit... Ens va ser completament impossible, òbviament. Però ens va quedar la il·lusió que ens va fer que, des d’un grup d’activistes, ens cridaren per a fer una obra sobre una temàtica concreta. De sobte, vam trobar una utilitat molt directa al treball que fem. Moltes vegades, en cultura, ens plantegem si el que fem serveix per a alguna cosa.... I, de sobte, veiem que un grup que està mobilitzat ens crida. Quan ens plantejàrem fer una nova obra, vam saber que havíem de treballar des d’ací. En concret, partim dels tractats de lliure comerç que existeixen, dels diversos tractats signats pels EUA, per criticar el capitalisme tal com es configura avui.

Diríeu que feu teatre físic o teatre polític?

ATH: Fem teatre físic perquè, d’alguna manera, venim de la dansa. I representar teatre polític no era una pretensió des del principi: ens vam adonar progressivament que era el que fèiem i que aquest component anava a més. Nosaltres tenim l’oportunitat de crear els nostres propis projectes i portem les nostres inquietuds ací. Estem en el món de l’activisme i intentem sumar. El teatre polític pot ser una comèdia, un musical... mentre la seua preocupació siga denunciar el poder.

Conjunt de cartells d‘‘El mercado es más libre que tú’, l’ultima producció d’A tiro hecho / col·lectiu A tiro hecho


Les obres tenen en comú la importància dels cossos com a mecanismes d’expressió emocional. Veieu la dansa, el moviment, com a part d’una aposta política?

ATH: En un principi, vam integrar aquests elements perquè formaven part dels estudis i les eines que podíem aportar. Però sí que hem vist que l’ús del cos, fins i tot l’ús extrem del cos, és una forma de compromís polític. Hi ha certs discursos de les nostres obres que no es podrien dir sense estar suada, cansada. I és una manera de vincular-nos amb la classe treballadora: usar el cos, desgastar-nos físicament. Nosaltres treballem, no solament diem textos. És una forma de treball col·lectiu, que ens fa dependre els uns dels altres. És una forma de compromís, de lluitar en escena. Com deia Karl Marx: “La força de treball és aquella que naix dels nervis i els músculs”. Nosaltres els gastem al nostre teatre.

I quina és la semblança entre el teatre i la realitat? Com habitem els dos indrets?

ATH: Amb aquesta última obra, volíem transgredir més en el sentit formal, volíem intentar fer que no estiguem en un teatre, sinó que entrem directament en el capitalisme a cara descoberta. El camí obert per l’obra sobre Victor Jara era dessacralitzar al màxim l’espai teatral, també com una manera de recuperar el públic perdut. El teatre s’ha fet una cosa tan mística, tan inaccessible, que fa por entrar-hi. Però els espectadors d’El mercado es más libre que tú trepitgen l’escenari abans que les mateixes actrius. Prenem una cervesa juntes abans de començar. No hi ha problema perquè la nostra concentració prèvia és conèixer el públic. El teatre genera una distància molt estranya i volem trencar-la per convertir-lo en una experiència comunitària. Durant la representació, intentem que aqueix ambient inicial estiga en la resta de l’espectacle, que vaja cap a una experiència més popular, no tan intel·lectual o d’alta cultura.

Com es rep el vostre teatre. Heu notat algun canvi a escala institucional?

ATH: Encara no ho sabem. Ara mateix, ens està contactant gent que no està directament vinculada al teatre, sinó que pertany a la campanya contra el TTIP. Des de les sales, no ens arriben moltes ofertes. Des de les campanyes polititzades, sí que mostren interès perquè veuen el nostre muntatge com una eina per sensibilitzar. A banda de fer l’obra, hi ha la inquietud de dialogar, de construir alguna cosa cap avant, de generar espais.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

El robatori com una de les belles arts

dimarts, 22 març, 2016

Des de fa més de vint anys, les filles del milionari Julio Muñoz Ramonet mantenen un litigi amb l’Ajuntament de Barcelona: les germanes es neguen a retornar al consistori uns quadres que el s